L'esperit de l'avi Siset

Si l'avi Siset pogués ser aquí segur que estaria content. I ho estaria perquè el seu consell no ha caigut en sac foradat, tot i que ja fa temps que mal vent se'l va emportar. Veuria com, entre tots, hem arrencat l'estaca on estàvem fermats, una estaca que tot i estar corcada, es va resistir fins a l'últim moment.

Ja ho deia ell fa un grapat d'anys: "Si estirem tots, ella caurà, i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar". No es cansava de repetir-ho al jove Lluís en les converses que tenien a sota el portal, just abans que sortís el sol. Tot i que el noi li responia amb la incredulitat i la impotència de qui s'escorxa les mans per no moure-la ni un pam, en Siset no perdia mai la fe en la seva màxima.

Va ser aquesta fe, precisament, la que va portar a tota una generació a deslliurar-se de la més feixuga de les estaques. Ara, fa pocs dies, hem viscut una experiència molt semblant a aquella. Ens ha costat déu i ajuda arrencar de soca-rel l'estaca que ens havien clavat, sense que ens n'adonéssim, davant dels nassos. Però ho hem aconseguit gràcies a un esforç col•lectiu, a una acció popular -sí, popular-, cívica i democràtica. Ho hem aconseguit a base de fer renéixer l'esperit de l'avi Siset.

Però si l'hem ressuscitat és que abans estava mort, a tot estirar mig mort. Havíem oblidat durant més de vint anys que, com diria aquell, el poble unit mai serà vençut. I el més gros de tot, havíem oblidat qui eren els que aprofitarien el més petit descuit per endinyar-nos-la de nou. I així ens ha anat: a corre-cuita, cames ajudeu-me hem hagut de desfer el que d'altres havien fet amb tota la paciència -i tota la barra- del món.
Per tant, si volem que no ens la tornin a clavar -en el bon sentit de la paraula, s'entén- més valdria que conservéssim fresc en els nostres cors l'esperit de l'avi Siset. I que, enlloc de quedar-nos mirant els nous vailets del portal estant, estiréssim el coll per cantar-los la cançó que mai no haurien d'oblidar.

Nota: Aquest article va aparèixer el 26 de març de 2004 al SomGarrigues Weblog, el precedent de la web actual del SomGarrigues. Com podreu comprovar en les properes setmanes, els articles del SomGarrigues Weblog, que només van sortir en format digital, són una mica més pujats de to que la resta.

Fugir d'estudi

En els temps que corren, fins i tot ells es veuen amb cor de donar lliçons de moral. I ho fan de forma decidida, amb una determinació digna d’admirar. Van tots a una, com els habitants d’aquell poble que no vull recordar. Cadascú imparteix la classe que li pertoca, però el missatge, en essència, és el mateix: deixar clar que més enllà de la seva veritat hi ha l’abisme, decidir què està bé i què mereix una ebullició perpètua a les calderes del Pere Botero.

Per demostrar que tenen la raó no els fa res recórrer a la por, al temor, a l’advertiment que tot canvi pot resultar perjudicial per a la nostra integritat. Dibuixen un futur incert, apocalíptic si cal, per tal d’exemplificar què passarà si els seus enemics -mai els seus rivals- agafen massa protagonisme. S’ha de conservar el mateix estat, vénen a dir, perquè sinó la cosa pot fer la fi del cagaelàstics.

Per deixar palès que estan en el bon camí contraposen el seu discurs, únic, gran i lliure, a la munió interminable de discursets que només busquen crear confusió i malestar. Com ha de ser positiu el desgavell, ens pregunten, si no es pot arribar a cap conclusió sobre el que és correcte i el que no? Com no ha de ser l’encertat el nostre ideari, continuen, si és coherent, i clar, i resta inalterat des de fa vora setanta anys?

Per convèncer-nos que la seva opció és la millor, els falta temps per desqualificar totes les altres. I, de retruc, els professors que tenen la gosadia d’ensenyar una moral diferent de la seva. Per no parlar dels que li canvien el nom i li atribueixen el malnom d’ètica! D’aquesta manera, l’elecció queda reduïda a dues possibilitats: o un reng d’ensenyaments sense suc ni bruc o la seva forma de veure el món, que apareix als nostres ulls com la menys dolenta.

Ara bé, de la mateixa manera que fins i tot ells tenen dret a impartir classes de moral -o de doble moral-, nosaltres també tenim dret a fugir d'estudi, a fer campana. Si de veritat pensem que no ens poden ensenyar res de bo, que no ens poden ajudar a ser millors, que no tenen res a aportar a la nostra construcció com a persones, quin sentit té quedar-se a classe? Per la part que em toca, com que crec que no hi ha res més inútil en aquest món que escoltar-los, prefereixo invertir el temps en activitats més gratificants. Com per exemple, en una bona becaina.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 105 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de febrer a l'11 de març de 2004)

Tots i totes som senyal (a Reus també)

Bé, xiquets, avui diumenge no hi ha article. El motiu és protestar contra el tancament de la TV3 al País Valencià, conseqüència de l'acció feixista del PP d'allà. A canvi, aquí teniu una convocatòria molt guapeta de la concentració que es farà demà, dilluns, a les vuit del vespre, a la plaça del Mercadal de Reus. L'acte el convoquen el Casal Despertaferro i Òmnium Cultural Baix Camp.

Que demà sigue un gran dia!

Per una nova cultura de l'oli

Si no vols caldo, dues tasses. Per si no en tinguéssim prou amb les fartaneres i les fugues de capitals nadalenques, a les Garrigues hem decidit fer la Fira de l'Oli a mig gener. Són tres dies de conferències, jornades tècniques, passejades pels carrers dibuixats entre els estands del Pavelló Francesc Macià... I vermuts improvisats a base d'arbequines i pa amb oli. No és estrany que molta gent, després d'haver-hi estat bona part del matí, arribi a l'hora de dinar sense gana.

La Fira és l'aparador més gran de què disposem per donar sortida al nostre actiu més important: l'oli d'oliva verge extra. Allí s'hi troben cooperatives -no totes, val a dir-ho- i molins d'oli particulars de la salvatge garriga. I ho fan perquè saben que és una Fira concorreguda i amb incidència en els mitjans de comunicació. S'ha d'aprofitar l'avinentesa per fer quatre duros, conservar la clientela i, si pot ser, guanyar-ne de nova.
Però tota la feinada que implica de poc serveix si l'esforç no té continuïtat a través dels fulls del calendari. I no em refereixo a pensar en el certamen de l'any següent el dilluns després de la Fira, sinó en mantenir la promoció de l'oli els dotze mesos. Tampoc es tracta de no fer vacances -la qual cosa, per a alguns, és pitjor que una pedregada-, sinó de pensar tothora com podem fer-lo més atractiu de cara al consumidor.
Això s'aconsegueix no només amb subvencions, sinó també a partir d'iniciatives concretes. Iniciatives com la del Restaurant el Carro Blanc, de les Borges, que té una variada i atractiva carta d'olis. O iniciatives com la del Parc Temàtic de l'Oli, també a les Borges, que mostra el procés de producció d'aquest líquid verdós que és la nostra ensenya. O iniciatives com la de l'Escola d'Hoteleria de Lleida, que cada any sorprèn incorporant l'oli a dolçaines com el caramel o el bombó.
I s'aconsegueix convertint-nos en ambaixadors del nostre oli. Quelcom tan tradicional com fer propaganda del producte propi a gent de fora resulta ser, la majoria de les vegades, la forma més efectiva de desvetllar-los l'interès per adquirir-lo. 

Per tant, què ens costa fer aquest petit esforç? Encara que no en traguem ni un ral, pensem que a la llarga pot ser la nostra salvació.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 102 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de gener de 2004)

Clar i garriguenc

A vegades som els últims en adonar-nos de la sort que tenim. No pas per tenir un oli que val un imperi, ni per viure en uns paratges allunyats de la vida frenètica de la capital, sinó per la nostra peculiaritat lingüística. Per la nostra concreta forma de parlar i d’anomenar les petites coses de cada dia.

El parlar garriguenc es distingeix per estar molt lligat al territori. Hi ha un bon munt de paraules que designen les valls, les muntanyes, els rius -?- o les planes. També n’hi ha moltes que fan referència al clima: del sol més roent a la gelada més seca hi ha un ampli ventall de denominacions. I la palma se l’enduen les que guarden relació amb l’agricultura: aquí hi surten reflectides les feines del camp, els estris de pagès o les classes dels fruits. No cal que en doni exemples, segur que en sabeu més que jo.

També es reconeix per una pronúncia on la vocal neutra del català oriental es converteix en la lletra e. D’aquesta manera, la gent de Torrebesses o Granyena poden diferenciar entre agre i agra, entre mestre i mestra, entre sogre i sogra. Tot al contrari de la gent de Barcelona o Mataró.

Fins i tot, la regla de l’anterior paràgraf confirma l’excepcionalitat de pobles com Arbeca i l’Espluga Calba, on la vocal neutra es torna una a com un mas de volta. Per tant, paraules com pala i grava es diuen igual que en castellà, la qual cosa ha motivat, continua motivant i segur que motivarà més d’un acudit.

Però la finalitat d’aquest article no és només descriptiva, sinó també reivindicativa. Perquè molt sovint n’hi ha que s’esforcen a suavitzar l’accent, a orientalitzar-lo, de manera que es converteixen en imitadors del noble parlar de la Gran Via. Els deu fer cosa xerrar com els parents, els amics, els veïns del poble o els dels pobles veïns. Deuen pensar que no queda bé…

Ja s’arreglaran, no sóc ningú per obligar-los a parlar de tal o tal manera. Però que sàpiguen que perden l’oportunitat de fer servir un llenguatge ric en expressions i matisos, en frases fetes i refranys, en diminutius i augmentatius, i que no es guanyaran pas el cel pronunciant la frase de la forma més ensucrada possible. Com a màxim, el que aconseguiran serà que es faci tan embafadora que no es pugui ni pair.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 99 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 de desembre de 2003)


Nota: quin és el poble (garriguenc) de la foto?

Una broma pesada

Hi ha qui veu la boira com una cosa romàntica, nostàlgica, idíl·lica. Com una matèria esponjosa, tranquil·la, capaç d’inspirar els sentiments més elevats. En contra d’aquesta percepció, però, voldria trencar una llança a favor dels que se la miren de mal ull, i que pensen que un món millor passa, necessàriament, per foragitar la boira de forma definitiva.

Les formes que adopta la broma són totes malvades. La boira pixanera, perquè ens deixa xops, humits, impregnats de minúscules gotetes fins al moll de l’os. És molt ofendós tenir la sensació, en ple hivern, que t’han tirat una galleda d’aigua a sobre. I més ho és saber que durarà bona part del jorn.

No és millor la boira gebradora. És un desastre, una maledicció, afegir a una gelada un mantell de broma que en conserva els efectes nocius durant dies. Només cal veure què va passar fa dos anys i com es troben, encara, els conreus de les Garrigues.

I la broma plana, què dir-ne que no hagi estat dit per qualsevol lletraferit de secà? Doncs que ens condemna a una visió molt limitada del món, en el pitjor dels casos a dos o tres metres. Per no dir què suposa, anímicament, conviure massa dies dins una broma tan pesada: caràcters xafats, tristois i fàcilment irritables. Símptomes inequívocs d’una existència en blanc i negre.

Ara que, la més traïdora de totes és la boirina, aquell tel que a vegades deixa veure el sol, com si estigués a punt d’estripar-la i escalfar un terreny fred com un tascó de gel. Aquesta és la pitjor, perquè ens fa pensar que per fi -per fi!- podrem sentir la calentoreta que ens farà marxar la rojor del nas. I llavors, al cap del dia, quan comprovem que només era un miratge, la decepció resulta ben dolorosa. Més que un cop de puny a les costelles.

Però no tot són maleficis, també hi ha beneficis. Un és que la broma ajuda a mantenir verds els sembrats, a inflar les olives, perquè els aporta una bona dosi d’humitat. I l’altre, el més important, és que suposa un reconstituent insuperable en cas de ressaca aguda. No hi ha res millor que sentir el bufardeig de la broma a la cara quan s’han sobrepassat els límits etílics, ja sigui per rebaixar el mal de cap o per provocar la sortida precipitada de l’alcohol ingerit. 

Nota: Aquest article va aparèixer al número 96 del quinzenal SomGarrigues (del 24 d'octubre al 6 de novembre de 2003)

Veus poètiques a Reus

Divendres 21 de gener, al bar del Teatre Bràvium de Reus, va tenir lloc un recital de poesies de l'Òscar Palazón, ferm i valent company de lletres, a càrrec de Jaume Amenós, Jaume Ciurana i Montse Marca. Ja els havia sentit, em sembla, durant la prèvia de Sant Jordi a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, i ja llavors em van semblar uns magnífics recitadors. La vetllada del gener no va fer sinó confirmar-me la seva qualitat, perquè van agafar uns bons versos de l'Òscar i els van convertir en un ritme elegant, amb classe.
Divendres 28 de gener, a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, també amb l'Òscar Palazón entre el públic, va tenir lloc la presentació conjunta dels poemaris "Vestigis", de Rosina Ballester, i "Orlando natural", de Mireia Vidal-Conte. Les recitadores, en aquest cas la Montse Carrillo i la mateixa Vidal-Conte, van oferir-nos unes interpretacions molt bones, més suau en el cas de la Montse, més contundent i absorbent en el cas de la Mireia. Només vaig trobar-hi a faltar la veu de la Rosina, que vaig intuir molt tendra i expressiva. 

La veritat, en els dos casos vaig quedar parat davant tal domini de la veu. Potser perquè, quan he de llegir en veu alta els meus textos, només sé que cridar, entrebancar-me i fer galls... Per tant, potser que, la propera vegada, demani a algun d'ells que em faci el favor de llegir-me. Així, el que jo escrigui hi guanyarà i la meva persona no quedarà -altra vegada- en evidència.

Ploure a gust de tothom

Canviar de canal, d’un temps ençà, s’ha convertit en un dels esports amb més seguiment. I no només perquè és molta, la gent que el practica, sinó perquè un ampli sector ho porta a l’extrem. N’hi ha que fan sortir fum del comandament a distància de tant prémer els botonets. D’altres, de valents, acaben amb un dit gros que més aviat sembla una coca de recapte: aplanat i rodó. I fins i tot n’hi ha que exporten la seva afició a d’altres àmbits: no és estrany que molts vulguin trucar pel mòbil i el primer que trobin sigui la funció del volum. O del vídeo.

Però tota regla té la seva excepció, i moltes persones s’estan de canviar de cadena just quan acaben les notícies. La raó, ben simple i òbvia: comença el programa d’informació meteorològica. Comença el temps. Un dels espais més vistos i populars -compte amb la paraula- de la graellada televisiva. Es podria dir que a moltes llars de comarques, i també de les Garrigues, el món es para quan comença la informació del temps.

I això per què? Perquè tant seguiment a un programa que no ofereix xafarderies, successos o futbol? Doncs perquè les dones i els homes del temps saben fer-se propers, en el sentit més genèric de la paraula, a la gent de comarques. La proximitat va des de dir els litres d’aigua que han caigut als Torms a la temperatura màxima de Castelldans. Proximitat significa remarcar que massa sol i massa calor no són bons per als conreus de les Garrigues. Proximitat, també, entesa a través d’un vocabulari casolà, però a la vegada molt arrelat a la comarca i al país.

Llàstima que aquesta forma de fer no acabi d’arrelar a la resta de la programació. Encara tenim una televisió que, si mira més enllà de la Diagonal, sovint ho fa cap a Madrid, i si s’estira una mica més, travessa de patac l’Atlàntic. Una televisió on encara perduren tòpics de ciutat com aquell que diu que pluja és igual a mal temps. O una televisió que es deixa malmetre una llengua prou castigada ja pels seus enemics. Ben cert és que la cosa podria estar pitjor, tal com passa en altres canals, però no estaria malament fer que plogués una mica a gust de tothom. Com a mínim a casa nostra.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 93 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de setembre de 2003)

Nota 2: El poble de la foto no és a les Garrigues. Una pista: és a les Terres de l'Ebre.