diumenge, 28 d’agost de 2011

Homenatge al quatre llaunes

De cotxes n’hi ha hagut i n’hi haurà, però pocs seran com el Renault 4. El quatre llaunes –qui el va batejar així no podia encertar-la més- forma part d’aquell club on només entren els millors automòbils; els vehicles que han adquirit, per mèrits propis, la categoria de símbol; els carros que han aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari popular. Els seus traços simples, curvilinis, suaus, harmoniosos, han captivat a diverses generacions, que li han guardat un aparcament al fons de la seva memòria.
El cuatro huele va ser, des del seu naixement el 1961, un autèntic fenomen de masses. Ho demostra el fet que la seva presentació es va fer a davant del Palau Chaillot, a París, amb la Torre Eiffel de fons. I que hom hi va poder admirar un estol de dos-cents exemplars blancs, talment la flota del rei en Jaume camí de la conquesta de Mallorques. És més, a partir del 4 d’octubre del mateix any, i durant uns quants dies, tota persona que volgués provar-lo se li va donar la oportunitat de fer-ho… de forma gratuïta!
Encara ara, quinze anys després que es deixessin de fabricar els últims models a Colòmbia i a l’extinta Iugoslàvia, el 4L continua suscitant admiració, respecte i certa sensació de familiaritat. Quan en passa un pel carrer, molts no poden treure-li la vista de sobre i l’acompanyen amb la mirada fins que tomba la cantonada. Si n’hi ha un altre d’estacionat a la vorera, no perden l’oportunitat de fotre-li una repassada de dalt a baix, d’esquerra a dreta, del dret i del revés. I si n’avancen un altre que va per la carretera a pas de caragol no s'enfaden com fóra d’esperar, sinó que esbossen un lleuger somrís i exclamen, interiorment o exterior: "Mira, un quatre llaunes!"
La raó d’aquest èxit potser s’explica, precisament, perquè és un cotxe que cau en gràcia. No és gaire gros, té un interior que força a les contorsions dels qui tenen les extremitats massa llargues, el canvi de marxes sembla una mangala incrustada a mitja alçada, just a la dreta del volant… O potser la seva acceptació rau en el fet que és un cotxe nostàlgic, evocador d’infanteses entre els adults, de solteries entre les casades, de segones edats entre els avis i de difunts marits entre les vídues -"Déu els hagi ben perdonat", que dirien les del meu poble. O, vés a saber, potser la seva consideració respon a què és un cotxe completament diferent de la resta, que fa ratlla.
La línia que exhibeix arracona les formes brusques, punxegudes, els escairats o els angles massa aguts. Aposta, per contra, pels acabats arrodonits en vidres, laterals, i para-xocs. La part posterior tampoc defuig d’aquesta sensació, diguem-ne, ondulant: la porta sembla una espècie de trapezi erosionat -molt erosionat- i els llums tenen la forma de dues pastanagues de plàstic que emergeixen de l’estructura enllaunada. I la part davantera ho remata amb un capó llarguet, lleugerament inclinat, que en un moment donat, potser quan menys t’ho esperes, dibuixa l’última corba que mena de dret al terra. Abans de caure del tot, en aquesta sort de cascada, el frontal apareix guarnit per una reixa que fa tot l’efecte d’un arradiet analògic dels d’abans, on les rodetes del buscador de freqüències i el volum són els llums.

La fesomia del 4L la trobareu reflectida, com en un espill, en la versió furgoneta, el 4-F. Però serà només la fesomia, la cara, la part de davant. Perquè de meitat cap endarrera canvia ostensiblement: l’habitacle per guardar el material es fa més llarg i més alt; ja no hi caben cinc portes, sinó tres; la porta de darrera s’obre de costat -i no pas cap amunt, com en la versió turisme-, el pom de la mateixa s’acciona prement un botó -i no pas amb un cop de canell al mànec en forma de T, com a l’utilitari-, els vidres laterals (quan n’hi ha) ja són més rectangulars, tot i que continuen tenint les cantonades desgastades.
Aquesta última descripció resulta cabdal per entendre el significat final del quatre llaunes: el seu caràcter total. En efecte, el cuatro huele és turisme i a la vegada furgó; llueix igual al tros que en un casori; és tan vàlid per circular per la capital com per fer la ruta Patagònia-Alaska; s’adapta tant a la noia que s’acaba de treure el carnet com al padrí que se’n va cada dijous a mercat; tant pot denotar que qui el posseeix és de classe baixa, o alta, o mitjana. És, com va titular el diari l’Équipe, "un auto que ho perdona tot". Un auto que calla per tot. Un auto, en definitiva, que ho és tot.

dijous, 25 d’agost de 2011

Festa fotre

Cada any la mateixa història. Encetem el mes de gener i ja tenim una idea bastant aproximada de les festes que anirem ensopegant a cada pàgina de l’agenda, a cada full del calendari. Ja ens hem cuidat d’escrutar, durant les últimes clarors del desembre, si la santa setmana tindrà tonalitats hivernals o primaverals, si encendrem la foguera de Sant Joan en dimarts o dimecres, si Nadal podrà fer bo el refrany i caure en dilluns.
És a partir d’aquesta feina no remunerada, d’aquesta lliçó apresa sense que cap mestre ens hagi amenaçat amb un examen, que construïm tot un sistema de ponts i aqüeductes per sortejar les irregularitats de l’almanac. A més, ens serveix per dissenyar les vacances, les quals es poden entendre com el període en què no toca més remei que aguantar la canalla, el retorn momentani a la casa pairal o l’excusa per treballar encara més -n’hi ha que aprofiten les vacances per collir olives i esporgar els ametllers.
Però aquest gust per fer festa, aquest deler, aquesta ànsia per enxampar el màxim nombre de números rojos -no els confongueu amb els altres, els hipotecaris- provoca situacions paradoxals i fins i tot absurdes. Com trobar-se, el dia 11 de setembre, una rècula de franquistes prenent el sol i banyant-se a la platja. O coincidir, el Dia de la Hispanitat, amb quatre independentistes buscant fredolics a la muntanya. O fins i tot topar amb un anticlerical confés i rematat en una àrea d’acampada… el dia de Pasqua Granada. I ben contents que estaran, tots ells, de no anar a treballar!
Ara bé, el tema que ens ocupa no es limita a una mera qüestió de contradiccions: s’ha de tenir en compte el cop que suposa, per a la capacitat productiva d’un país, tenir massa dies de festa i tenir-los repartits sense ordre ni concert, a la babalà: rutines de treball trencades, rendiment més baix de la força de treball, pèrdua de competitivitat… Per no parlar dels problemes, físics o psicològics, de moltes persones quan reenganxen després d’un pont de cinc dies. O després d’un feriado en dimecres.
A França, després de les calorades de l’estiu de 2003, el govern va començar a debatre si calia eliminar un dia festiu per fer front a l’impacte econòmic de la pujada de temperatures (la despesa sanitària es disparà perquè es van haver d’atendre molts casos, sobretot de gent gran, discapacitats i malalts crònics). Es va parlar, precisament, d’esborrar del mapa el dia de Pasqua Granada, una festivitat considerada per alguns poc rellevant a nivell religiós i social. I l’executiu, tot i que es tractava d’un tema controvertit i certament impopular, va acabar decidint en aquesta direcció: enguany els francesos han anat a treballar -els que no han pogut fer-se escàpols, és clar- el dilluns de Pentecosta.
L’exemple francès ens podria servir per replantejar-nos la manera de fer les festes. Ens podria servir per reubicar-ne algunes en divendres o dilluns, per evitar que fessin més nosa que servei. O per celebrar-les, tot i que caiguessin entre setmana -oh, sacrilegi!- en diumenge. Es faria un acte institucional, una manifestació o un aplec a l’ermita més propera i llestos.
Ara, aquesta última opció suposaria, "de facto", suprimir un dia festiu. I atacar, de passada, el moll de l’os d’un poble com el nostre. Perquè som un poble de seny, és cert, però no ho és menys que també ens domina la rauxa. Una rauxa que a vegades, en sa lluita contra la idea que a la vida hi ha d’haver cards i flors, ens fa creure que arribarà un dia en què no tindrem res més a fer que fotre festa.

diumenge, 21 d’agost de 2011

Quan fou mort lo feren sant

Quatre dies que fa que és mort, i ja volen canonitzar el Papa de Roma. L’altre dia, a la plaça de Sant Pere, durant el populós, majestuós, pompós, fastuós i ple de colors funeral de Joan Pau II, fins i tot hi havia pancartes on hi figurava la inscripció “Santo subito”. O, en d’altres paraules, feu-lo sant que és tard i vol ploure.
Aquesta inclinació de tanta i tanta gent a glorificar la persona que es mor és una cosa que sempre m’ha sorprès. D’acord que, en la majoria dels casos, no s’arriba a demanar que el finat passi a engreixar les cada cop més atapeïdes pàgines del santoral, però en les vetlles i els enterraments és freqüent sentir-hi frases de l’estil “Era un bon home”, “Era una bona dona” o “La trobarem a faltar molt”. A tot estirar, n’hi haurà que diran “En el fons, tot i que no ho demostrava gaire, tenia bon cor”. Però no passaran d’aquí.
És políticament incorrecte dir mal d’algú quan fa poc temps que ha traspassat. Queda malament criticar qui encara reposa a l’obituari. Els motius? Potser per por al què diran, potser per considerar un deshonor faltar a qui no es pot defensar –per motius evidents-, potser per creure que és de mala educació, potser per respecte als familiars... El cas és que només se’n diuen els trets positius, se n’exageren les qualitats i es pot arribar a l’extrem d’inventar-se-les quan en vida aquella persona no era prou bona ni per dir bon dia.
I això passa, sobretot, quan el cessat és un personatge públic, conegut per milions de persones. Com si durant la seva existència no n’hagués fet, de malvestats, abominacions i dolenteries, com si no n’hagués tingut, de defectes, de cop i volta tot queda tapat pel mantell místic i enigmàtic de la Mort, que més que una calavera amb hàbit i dalla sembla una germaneta de la caritat. Nixon ja no és el president que va espiar la democràcia, ni Mitterrand l’enèsim mandatari francès que va deixar l’Àfrica potes enlaire, ni Hassan II el rei que va atonyinar les aspiracions de llibertat del poble sahruí... Ni Joan Antoni Samaranch, el dia que fineixi, el governador civil feixista de Barcelona de 1973 a 1977. 
Per tant, millor que posem a cadascú on li pertoca. Els naps amb els naps i les cols amb les cols. No ha de suposar cap problema, cap ni un, dir la veritat sobre la persona que acaba de deixar aquest món. Encara que sigui desagradable, cru i dur examinar allò que va fer i va deixar de fer. Perquè, al cap del carrer, allò que compta és tractar les persones amb equanimitat. I allò que sobra és la infinita capacitat per autoenganyar-se i anar per la vida amb massa miraments.

dijous, 18 d’agost de 2011

Bon camí sempre és drecera

Sempre m’ha agradat observar els paisatges on sembla que s’hagi parat el rellotge. On tot, o gairebé tot, fa l’efecte de conservar-se igual des del temps de la Mariacastanya. No crec que hi hagi gaires coses tan plaents per als sentits, tan relaxants, tranquil•litzadores i mereixedores de ser el preludi a una bona migdiada. A més, davant la nostra peremptorietat en aquesta vall de llàgrimes, sempre resulta gratificant comprovar que hi ha coses que es mantenen, si fa no fa, com el primer dia. Les quals, a la seva vegada, ens han vist passar els uns rera els altres, i ens han servit d’escenari per tal que representéssim totes les tragèdies i les comèdies del món. Si existeix la immortalitat, si realment existeix, allò que més s’hi assembla és un paisatge que s’ha quedat en temps mort.  
Però no cal ser tan mortot com per deixar els camins del terme igual o pitjor que a l’època del rei en Jaume. Una cosa és conservar l’encant d’un paratge i l’altra és fer-lo transitable per a mitjans de transport més evolucionats que el cavall, la mula o el carro tirat per bous. Condició indispensable, per cert, perquè el trajecte de casa al tros sigui més còmode, més ràpid i més segur. Sobretot més segur.
No cal dir que n’hi ha que es juguen la vida, esquivant els pedrots que han estat arrossegats per l’última torrentada, botant com una molla borratxa, basculant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta per un ferm que té tots els atributs, tots, menys la fermesa. Encara que condueixin un tractor, una DKV o una mobilette d’última generació –confesso la meva addicció a les expressions tradicionals i un xic retrògrades-, el risc de bolcar o de sortir del camí és quelcom més que un risc. És, com dirien en castellà, un gaje del oficio.
I qui té la culpa de tot això? Qui o què és el responsable de la degradació, depressa i sense pauses, dels camins del terme? Posats a investigar, el més fàcil seria citar els sospitosos habituals per a la roda de reconeixement: l’ajuntament, el consell comarcal, la Diputació, la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. Fins i tot podríem requerir al canvi climàtic o a la globalització (és curiós, per a certa gent la globalització sempre és l’explicació última de les maleses d’aquest món) que es presentessin davant el vidre opac.
Però potser hi hauríem d’anar nosaltres mateixos, a la pràctica de la prova. Seria un exercici d’humilitat i també de valentia. Llavors veuríem quant pesen totes les vegades que no ens hem mogut fins que els altres no s’han mogut, totes les ocasions en què no hem regalat cap esforç fins que no hem comprovat l’altruisme de la resta, tots els camins que hem tingut la barra de fotre’ns dels rucs que treballaven mentre nosaltres ens dedicàvem a jeure, tots els cops que hem estat a punt de deixar-nos matar abans que ajudar el proïsme… En el cas que en sortíssim galdosos, acceptaríem assumir la nostra part de culpa?

diumenge, 14 d’agost de 2011

Articles traspaperats

Remenant, remenant, he trobat més articles del Broma plana, que no sé si van sortir a la versió impresa del SomGarrigues, a la digital, a totes dues o a cap de les dues. N'he trobat... 17! O sigui, que tenim Broma plana per unes setmanetes més... (Visca el viure de refregits)

dijous, 11 d’agost de 2011

Què serà del Komando Garrigues?

Sembla que el procés de pau al País Basc està una mica encallat. De les declaracions d’uns i altres hom pot deduir que ningú no vol cedir en excés, potser per evitar que els prenguin el pèl, potser per impedir que la gent del seu bàndol els faci la pell. I se succeeixen registres de locals de l’entorn abertzale, robatoris de pistoles, detencions de presumptes etarres i episodis de kale borroka. Quan un perpetra una acció, la que sigui, tots estem pendents de la reacció de l’altra banda de la trinxera. Els dies passen i els anys s’empenyen, i sembla que, des que ETA va declarar l’alto el foc permanent -un llunyà 22 de març de 2006- les coses hagin avançat ben poc.
Tampoc sembla agosarat afirmar que el procés de pau garriguenc no va ni amb rodes. A hores d’ara, no tenim notícia de cap alto el pot (de pintura) permanent per part del Comando Garrigues. Tot i que les pintades ja comencen a avorrir, perquè són les mateixes de sempre, i que algunes, fins i tot, s’han començat esborrar a les façanes, parets, tàpies i senyals de trànsit de la salvatge garriga, no hi ha cap nova que permeti afirmar que l’activitat subversiva de mata i coscoll té els dies computats.
No tenim notícia, tampoc, que les institucions s’hagin decidit a resoldre el conflicte. De moment no hi ha hagut cap pronunciament en aquest sentit, ni del Consell Comarcal, ni de l’Ajuntament de les Borges, ni dels Mossos d’Esquadra. Per no haver, no hi ha ni rumors, cosa ben estranya en una comarca com aquesta i en unes institucions com aquestes. Ni rumors que s’han
iniciat contactes amb l’entorn del Comando, ni rumors d’una amnistia total als comandos que decideixin plegar de fer grafits, ni rumors que les negociacions les porta, personalment, la batllessa de les Borges.
Ara, s’ha de dir tot, això no vol dir gran cosa, perquè el fet que desconeixem que hi ha contactes no significa que no n’hi hagin. No pot ser, que s’intercanviïn missatges en clau aprofitant la pàgina de Classificats del SomGarrigues? Qui diu que l’anunci “Venc cotxe seminou, amb pocs quilòmetres i bé de preu“ no és una comunicació xifrada que es pot traduir per “Volem negociar, però no acceptarem ultimàtums”? Habitualment, quan es fan aquestes coses, no acostumen a sortir a la superfície fins que els implicats decideixen fer-les sortir.
Si és així, crec que les parts haurien de posar unes bases prou sòlides perquè el diàleg no fes figa a la primera de canvi. Haurien de crear cert clima de confiança, tot comprometent-se d'antuvi a arribar a acords. Haurien de constituir una mesa de negociació on hi fossin tots els actors de la comèdia: polítics, comandaments policials, activistes, propietaris de les superfícies guixades i un enviat especial del bisbat de Lleida, per allò de la remissió dels pecats i la vida perdurable.

I si no és així, i tot aquest article ha estat un elucubració gratuïta, volandera i completament prescindible, recomano al Comando que, si ha de continuar a l'espona de la llei, almenys ho faci amb pintades i continguts distints. Que escrigui amb colors cridaners, i lletres d'aquelles que els monjos pintaven als còdexs medievals. I que faci campanya per demanar l’esbandida total i absoluta de la broma plana. Una iniciativa semblant recolliria una de les reivindicacions històriques d'aquesta terra, tan escarnida per la broma al llarg del temps, i tindria, no ho dubtéssiu pas, la meva adhesió incondicional.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 175 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de desembre de 2006 a l'11 de gener de 2007)

Nota 2: Aquest va ser l'últim article a la meva secció Broma plana del SomGarrigues. Però no pas el meu últim article al SomGarrigues...

diumenge, 7 d’agost de 2011

El meu regne no és d'aquest món

El contenciós per les obres d’art de la Franja de Ponent sembla que no s’hagi d’acabar mai. Ja fa onze anys de la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó i una mica menys de la reclamació de l’art sacre provinent de les parròquies aragoneses, i les parts en conflicte estan com el primer dia. Els uns reclamen les obres dipositades al Museu Diocesà de Lleida perquè creuen que els pertanyen i els altres s’hi resisteixen adduint el mateix motiu.
És realment curiosa, aquesta polèmica. Primer, perquè les parts en disputa (el bisbat de Barbastre-Montsó i el de Lleida) formen part de la gran, catòlica, apostòlica i romana Santa Mare Església. Així doncs, mentre la Llei de Déu Nostre Senyor estableix que tots ho hem de compartir tot com a bons germans, els seus representants a la terra s’estiren els cabells per un grapat d’obres d’art. I després, perquè la negativa del bisbat de Lleida a acceptar les ordres de Roma que resen (mai millor dit) per la devolució de les obres a l’Aragó podria constituir un exemple flagrant de desobediència canònica. Un cas excepcional d’insubmissió capellanesca en una institució on no s’acostuma a pair gaire bé que els de baix contradiguin els de dalt.
Ara, el més curiós de tot és la implicació dels poders públics en l’afer: els uns defensant el retorn de les obres a l’Aragó i els altres lluitant per la permanència de l’art sacre a la capital del Segrià. I més quan aquesta és una qüestió de poca rellevància social, que amb prou feines depassa les primeres planes dels diaris, molt per darrera (a anys llum, m’atreviria a dir) de problemàtiques com l’habitatge, l’atur, la immigració o la inseguretat ciutadana. Què hi fan els poders públics, per tant, en un tema que interessa a tan poca gent?
Per la part que ens toca, què hi fan la Generalitat, la Diputació de Lleida i la Paeria en un fangar com el del Diocesà? Que potser no tenen clar que és un assumpte merament eclesiàstic, una disputa interna en una institució privada? Realment pensen que es tracta d’una qüestió nacional, històrica o cultural? O potser aquesta implicació respon, més aviat, als calés que han invertit en les obres de construcció i museografia del nou edifici del Museu, que aquest juny ja ascendien a vora 3000 (!) milions de les finades pessetes? No serà, ara que hi estan empantanegats, que no tenen més remei que continuar fins al final per no quedar en evidència davant els contribuents? Com reaccionarien aquests últims si un dia es decidís el retorn les 113 obres en litigi? Passarien factura als polítics del territori per gastar-se tants diners en un projecte que va néixer amenaçat des del primer dia?
Fóra desitjable que, quan els nostres polítics demanen als bisbes que no es fiquin en política, fossin conscients que potser són ells, els primers que han de predicar amb l’exemple. Que són ells, els que no han de capellanejar més del compte. Que no s’han d’ocupar d’un regne que és d’un altre món. Que ja en tenen prou, i de sobres, amb els maldecaps d’aquesta vall de llàgrimes. Fóra desitjable, encara que només fos perquè no els prenguessin el pèl i els quartos.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 172 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de setembre al 5 d'octubre de 2006)

dijous, 4 d’agost de 2011

Reflexions sobre l'oliva

S’han escrit moltes pàgines, moltíssimes, sobre el món de l’oliva. A vegades, però, un té la impressió que totes acaben dient lo mateix. Que tots recorrem als mateixos tòpics, que tots fem els mateixos diagnòstics, que tots proposem les mateixes solucions. I que la cosa es pot tornar molt avorrida, monòtona i feixuga si algú no esvalota el galliner.
Per trencar amb aquesta dinàmica és necessari, imprescindible, que fem un esforç per no repetir-nos, per reinventar-nos. Per aquest motiu, proposo que donem el tomb a una sèrie de veritats donades per descomptat (veritats políticament correctes, com diria aquell) que fan referència al món de l’oli i examinem quina solidesa tenen.
Per exemple, l’aigua és la solució als problemes de les Garrigues? Qui diu que quan arribi el canal, si algun dia arriba, hi haurà prou pagesos que se’n beneficiïn? No se n’aprofitaran, més aviat, les grans empreses agroalimentàries que sempre sotgen a veure què poden rapinyar? L’aigua s’ha de fer servir per obtenir grans produccions d’olives? O un excés d’aigua no pot anar en detriment, tal com assenyalen alguns experts, de la qualitat de l’oli d’oliva verge extra?
Una qüestió molt relacionada amb l’anterior és la següent: les Garrigues ha de continuar sent una comarca d’olivers? No pot ser que quan arribi el canal, si algun dia arriba, altres cultius (el préssec, la poma, la pera, la nectarina, el kiwi o fins i tot la figa) acabin amb la supremacia de l’oliva? No pot ser que algun dia l’oli ja no tingui tan bona sortida com ara i s’hagi d’encarar la producció agrícola cap a altres viaranys? Si bé no sempre hi ha hagut olivers a les Garrigues, perquè hem de pensar que sempre més n’hi ha d’haver?
I les cooperatives? Podran aguantar sempre en números rojos o algun dia hauran de plegar? Ningú es planteja que una cooperativa se’n pugui anar a l’aigua, però, ¿i si passa? En quina situació quedaran els cooperativistes? En un altre ordre de coses, però fent referència igualment al sistema cooperatiu, ¿qui diu que les estructures de segon grau són vàlides quan els beneficis a penes són perceptibles per a cooperatives i cooperativistes? El futur no passa, més aviat, per gestionar cadascú la seva producció i distribució gràcies a les noves tecnologies?
I la seu de la Denominació d’Origen Garrigues, què? Ha de continuar instal·lada al complex de la Caparrella, amb unes vistes privilegiades sobre l’Horta de Lleida, o ha de tornar a la Granadella, que és d’on va migrar fa uns quants anys? Si l’organisme que imprimeix un segell de qualitat a l’oli garriguenc no ha d’estar ubicat, forçosament, al territori on es produeix aquest oli, perquè els seus responsables no n’han previst el trasllat, posem per cas, a Barcelona? Allà tampoc n’hi ha gaires, d’olivers, i les possibilitats de fer negoci són molt més grans que a la capital del Segrià.
I la pregunta del milió: cal vincular, pels segles dels segles, el món de l’oli a les subvencions? Cal donar diners per plantar olivers? Cal donar indemnitzacions en cas que els arbres resultin danyats? Cal que els poders públics subvencionin els pagesos de l’oli tenint en compte la producció, el nombre d’olivers o les hectàrees? És necessari? És una bona inversió o és llençar els diners? Fóra possible buscar alternatives per augmentar la renda dels pagesos sense que les administracions gastessin quantitats ingents de doblers?
Les coses són com són. I tant. Però, ¿podrien ser diferents del que són?


Nota: Aquest article va aparèixer al número 170 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de novembre de 2006)