dijous, 31 de maig de 2012

Articles del diari Aquí

Des de l'abril de 2007 fins al febrer de 2009, vaig escriure articles d'opinió per al diari Aquí, un diari gratuït que es feia aquí, a Reus. Per a mi, a les portes d'editar el meu primer llibre, Oli en un llum, va ser una forma de donar-me a conèixer a Reus i al Camp de Tarragona. Recordo el dia que vaig anar per primera vegada a les oficines que l'Aquí tenia al carrer de Llovera i li vaig proposar al llavors cap de redacció, Joan Carrion, la meva col·laboració. Ens vam entendre a la primera, i pocs dies després enviava el meu primer article, "El japonesam" -que alguns es van pensar que era una nova societat municipal de l'Ajuntament de Reus, segons em va confessar més tard el mateix Carrion.
Vaig deixar d'escriure articles per a l'Aquí, bàsicament, perquè el diari va fer aigües l'últim dia de febrer de 2009. L'herència: uns quants articles lligats al territori del Camp -com sempre he fet en els mitjans locals en els quals he col·laborat- i la coneixença de periodistes com Josep Escaño, Jordi Salvat, Javier Arboledas, Lluís Gonzàlez o la fotògrafa Alba Mariné.
A partir del proper diumenge, doncs, la primera entrega: "El japonesam". Ens llegim!

diumenge, 27 de maig de 2012

Maniobres d'enlairament


L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, potser perquè feia una calor que estavellava les pedres -no és casualitat que la capital de la Ribera d’Ebre encapçali el rànquing de màximes, durant molts dies, els mesos de calor-; potser perquè m’hi vaig comprar el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora, o potser perquè vaig assistir a la presentació d’una sèrie de llibres on hi havia, entre altres escriptors, Gerard Vergés, poeta tortosí de reconegut prestigi.
Quan li va tocar presentar la seva obra -El Delta de l’Ebre, un llibre amb fotografies de Mariano Cebolla i text del mateix Vergés-, va fer una afirmació que em va xocar. Va dir que la poesia era com un avió que s’enlairava. Que fins aquell moment, mentre corria esperitat per la pista, podia ser qualsevol de les altres disciplines literàries. Però quan deixava de tocar a terra, quan s’enfilava cel amunt, llavors era poesia.
“Carai!”, vaig pensar. “Que potser no ens podem enlairar llegint un bon llibre de contes, una biografia aixorejada o un epistolari? Estem condemnats a restar ancorats a terra mentre no fem el pas decisiu de llegir poesia? I si una novel·la inclou diàlegs amb una alta càrrega poètica, no podem tocar els núvols amb els dits? I si un assaig conté descripcions al·legòriques o metafòriques, no podem levitar com sembla que fan certs monjos orientals? I si una obra de teatre té passatges d’una força tal que els nostres cors s’eixamplen o s’encongeixen en un tres i no res, què? No podem calçar-nos les sandàlies d’Hermes i entrar volant a l’Olimp?”
Després d’aquesta asseveració em vaig pansir. Perquè llegia molt poca poesia, fos perquè no m’acabava de fer el pes o perquè em costava entendre-la. No hi podia fer res, era així. I pensava que, a aquelles alçades de la història, m’era difícil –no impossible- canviar. Per tant, de les paraules del poeta vaig deduir que no valia la pena que provés d’emprendre el vol, perquè les meves preferències literàries eren un llast massa pesant per provar-ho.
No vaig trigar a reviscolar. “És clar, és clar!”, vaig cridar en silenci. Se m’havia fet present que, quan era dins d’un avió i començaven les maniobres d’enlairament, m’agafaven tots els mals del món.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el maig/juny de 2006.

dijous, 24 de maig de 2012

La caragolera (II)


Era una tarda gris, tapada, d’aquelles en què tan aviat pot caure un xàfec o quatre gotes mal comptades. Els barrancs estaven buits, ressecs, però la seva sola presència intimidava, perquè donava a entendre la malura que podia ocasionar, en un tres i no res, l’aigua. La carretera, irregular, plena de pujadetes, baixadetes i ziga-zagues. I jo, amb una barreja d’acolloniment i esperança. Esperança d’arribar a Mas de Barberans d’una punyetera vegada i trobar-hi la caragolera.
Quan hi vaig ser, vaig poder admirar un poble construït a la pendent d’un turó, però amb els carrers relativament plans. I és que seguien el relleu de la muntanya, d’esquerra a dreta, no de dalt a baix. De dalt a baix hi havia escales, que tenien la funció de comunicar els carrers entre si.
Vaig passejar-m’hi una bona estona, i vaig escodrinyar els aparadors de les botigues, encara tancades, a la recerca de tan preuat recipient. Però no vaig veure res que s’hi pogués assemblar. Ni una caragolera, ni un cabàs, ni un cistell, ni una granera, ni un sarrió… L’únic que vaig veure, a aquella hora de la tarda, va ser com les dones del poble despenjaven les cintes i els domassos de la festa major de primavera.
Desmenjat, vaig decidir anar-me’n. Però, just quan sortia del poble, vaig veure un pagès esporgant olivers al costat de la carretera que porta a la Sénia. Li vaig preguntar si podia trobar objectes fets de vímet, o de pauma, o de margalló, o de llata, o de com recoi es digués. I em va contestar, molt amablement, que no ho creia pas, perquè gairebé ja no se’n feien. Només uns quants dies a l’agost -coincidint amb les Jornades Culturals, vaig esbrinar després-, i para de comptar.
Ja m’havien avisat, abans de sortir de Tortosa, que no hi anés a buscar cap caragolera, a Mas de Barberans. Però no, vaig confiar més en les indicacions del Consell Comarcal del Montsià que en el savi consell de companys i amics. Vaig creure, ingenu de mi, en la infal·libilitat no del Pare Sant, sinó dels poders públics. I ja veieu com em va anar: me’n vaig tornar amb el morro eixut cap a casa.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el 3 de març de 2006.

diumenge, 20 de maig de 2012

La caragolera (I)


Jo vinc d’una terra on el caragol és un molt més que un mol·lusc que arrossega la pròpia barraca i deixa un rastre lluent de bava. És un aliment de primera categoria, que es menja sol o acompanyat, bullit o rostit per les flames, a la llauna o a la cassola, a la gormanda o a la brutesca. És, a més, un símbol, el símbol que identifica la terra d’on jo vinc, com ho demostra el fet que li dediquin un aplec.
Ja veieu quina consideració li tenen, al caragol. N’hi tenen tanta, que fins i tot li construeixen palaus espaiosos, alts, plens de finestres, amb unes parets que imiten les corbes sinuoses d’una dona. Aquests palaus són fets de vímet, i es coneixen amb el nom de caragoleres.
A casa dels meus pares també n’hi ha una, de caragolera. Però, si la veiéssiu, està tota atrotinada i estireganyada, encongida, descolorida. D’acord que encara serveix per guardar-hi caragols, però qualsevol dia d’aquests les trenes de vímet s’acabaran de desfer i aquells s’escaparan a velocitat supersònica.
“Ja n’hi ha prou d’aquest color!”, vaig pensar un dia. “Aquí es compra una caragolera nova i avall que fa baixada!”. Amb aquest objectiu, vaig començar a buscar on podia trobar una caragolera a les Terres de l’Ebre -per aquell temps encara era a Tortosa- i ben aviat vaig ensopegar amb la pàgina web del Consell Comarcal del Montsià. Allí, en l’apartat que feia referència a rutes turístiques, vaig poder llegir les següents paraules: A Mas de Barberans l’artesania de la pauma o margalló era una dedicació massiva entre la població fins no fa gaires anys. A partir del trenat de les fulles (llata) es feien, a més de diversos tipus de cabassos, sàries, ventadors, balances… Encara avui hi ha qui fa llata al carrer per elaborar aquests objectes que, de segur, podreu comprar. No se n’havia de parlar més. Me n’anava, sens falta, a Mas de Barberans a buscar una caragolera.


Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el 24 de febrer de 2006.

dijous, 17 de maig de 2012

La lliga de l'Slàvia

El passat Sant Jordi vaig participar en una taula rodona. Amb els escriptors Josep Rubió, Fèlix Martín, Francesc Pané i Carme Vidal –la qual feia de moderadora-, a la Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques, vam parlar d’índexs de lectura de petits i grossos; del paper d’autors, editorials i poders públics en el món del llibre; de traduccions; de formes d’escriure i llegir; de llibres actualíssims i descatalogats, de llibreries particulars i biblioteques públiques; del llibre digital, de centralisme literari.
Precisament, quan parlàvem del poc que es coneixien a Barcelona autors de Ponent –com el mateix Pané-, vaig veure que jugàvem una altra lliga. No pas la lliga dels llibres mediàtics, dels llibres premiats, dels best-sellers, dels llibres escrits per grans autors de la literatura catalana i universal, sinó una lliga de proximitat, de comarques, que tracta temes com la guerra civil, la pedra i l’oli a les Garrigues o el vol d’unes papallones a l’horta fondal. En la mitja penombra del local, on havia acudit un nombrós públic, vaig veure que la nostra lliga es jugava a l’Slàvia.

Nota: Aquest article apareix al número 319 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 de maig de 2012).

diumenge, 13 de maig de 2012

Com me dic o com me diuen?

“I a tu, com te diuen?” La primera vegada que m’ho van preguntar vaig pensar si n’eren, d’atrevits, aquests ebrencs. Ni te coneixien i ja se prenien la confiança de preguntar-te els teus sobrenoms -en el meu cas són molts i molt variats- o el nom de ta casa -perquè als pobles, ja ho deveu saber, la gent s’acostuma a cridar pel nom de la respectiva família. Què n’havien de fotre?
A força de donar-hi voltes, i de trobar-me amb més i més gent que m’ho demanava de la mateixa manera, vaig comprovar que m’equivocava (quina novetat!). Que l’expressió no responia a una actitud desvergonyida, ni de xafarderia excessiva, ni tampoc de mala educació. Simplement era la seua forma de preguntar-ho.
I com més hi reflexionava, més escaient la trobava. Perquè em vaig adonar que l’important no és el teu nom, com te dius, si no com te diuen. En un món on per ser persones necessitem relacionar-nos amb d’altres persones -“L’home és un animal social”, que diria aquell-, moltes vegades hem d’acceptar que no ens cridin pel nostre nom de pila. I si no ho acceptem, de poc ens servirà, perquè la decisió no és a les nostres mans.
A més, la frase té la virtut d’acostar la distància entre parlants, perquè preguntant com mos diuen, s’aconsegueix certa atmosfera de franquesa, de confidència. No interessa tant el nom que figura al document d’identitat, sinó com mos diuen realment els amics, la família o els companys de faena. La qual cosa, per cert, és un dels requisits per establir una bona conversa.
Per aquests motius, quan m’allargo a les Terres de l’Ebre i me pregunten, literalment, com me dic, alguns viatges els contesto, mig en broma mig seriosament: “Com me dic o com me diuen?”

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de novembre de 2005. 

Nota 2: Quan treballava a Tortosa, la Cristina Egea, de Xerta, i el rapitenc Pep Carcellé, van treure'm un mot: "El Niño". Per extensió, "El Niño Torres"...

dimecres, 9 de maig de 2012

Sarroca, anys 50

Al començament de la década de 1950, a Sarroca, els diumenges eren molt animats. Un diumenge de cada dos, si fa no fa, l’equip de futbol local jugava a casa, en una lliga que l’enfrontava amb els equips dels pobles del voltant. Molta genta nava al camp i animava l’equip del Sarroca. Hi havia molta afició. Petits, mitjans i grans gaudien d’allò més, sobretot, quan el Sarroca feia gol. Com que Sarroca era un poble petit, a vegades no hi havia prou futbolistes, i els havien d’anar a buscar a Alcanó, Torrebesses, Llardecans o fins i tot més lluny. Quan el Sarroca jugava fora de casa els futbolistes havien d’anar en camió.

Després del partit, a Sarroca es feia cine. El cine es feia a la sala del ball, la qual l’havien construït, juntament amb el café, també a principis dels anys 50. El cine sempre estava ple.L’encarregat de tirar les pel·lícules era el Rosendo Esteve, conegut com a “Rossandet”. De tant en tant, la imatge se n’anava i la sala es quedava a les fosques. Llavors, sempre hi havia algú que deia: “Ara s’ha trencat!” però el “Rossandet”, amb les seves habilitats, sempre ho arreglava i la pel·lícula podia continuar.

Quan acabava la pel·lícula feien el ball. Primer feien el ball amb una gramola vella, que feia “catacric, catacrac”, i que alguns veïns de Torres de Segre van batejar com “la màquina de desgranar panís”. Quan la gramola es va espatllar del tot, a mitjans dels anys 50, van comprar un tocadiscos. El tocadiscos va durar uns quants anys, en primer lloc perquè era més modern, i en segon lloc perquè més tard, a principis dels 60, es va formar a Sarroca una orquestra anomenada “Roca Ritmo”. Tothom, pares, fills i néts, ballava al so de la música el diumenge a la tarda.

Aquesta exposició vol ser un homenatge a aquells diumenges a la tarda. Aquí hi podreu veure els programes de cine de les pel·lícules que s’hi podien veure després del futbol i abans del ball.Hi havia pel·lícules bones i no tan bones (les millors, les feien per festa major i Nadal), pel·lícules dels anys 50 i també dels anys 40. Podreu veure que, a mesura que els anys avançaven, canviaven els dibuixos dels programes de cine. L’Associació de Jubilats de Sarroca de Lleida desitgem que, només mirant aquests programes, els més grans pugueu recordar aquells anys i els més joves us pugueu fer una idea com es vivia, un diumenge a la tarda, mig segle enrera. 

Nota: aquest escrit me'l va encomanar ma mare per una exposició que va fer l'Associació de Jubilats de Sarroca de Lleida per a la setmana cultural del 2008, crec recordar. Ella me'l va revisar de dalt a baix, i sort que ho va fer, perquè sinó, ja hauria dit massa coses al revés. A l'exposició hi havia aguns programes de cine, i també la llista de les pel·lícules que es van passar a Sarroca l'any 1958 i un bocí del 1959. Ma mare ho tenia apuntat en una llibreteta i un servidor ho va passar a net. Aquí teniu la famosa llista:


ANY 1958



1 de gener: La dama de Trinidad. Actors: Glenn Ford i Rita Hayworth

5 de gener: La casa del abuelo; Actors: Ann Blyth i Edmund Gwenn

6 de gener: La guerra de los mundos; Actors: Ann Robinson i Gene Barry

12 de gener: Lo que nunca muere; Actor: Conrado San Martín

17 de gener: Hombres olvidados; Actors: Kirk Douglas i Milly Vitale

18 de gener: La zapatilla de cristal; Actors: Leslie Caron i Michael Wielding

19 de gener: Tres chicas con suerte; Actors: Debbie Reynolds, Marge Champion
i Gower Champion

26 de gener: Murallas de silencio; Actors: Marta Toren i James Mason

2 de febrer: Venus era mujer; Actors: Ava Gardner i Robert Walker

9 de febrer: El secreto de su hermana; Actrius: Nancy Coleman i Margaret Lindsay

16 de febrer: La gran mentira; Actors: Francisco Rabal i Madeleine Fischer

23 de febrer: Caravana de mujeres; Actors: Robert Taylor i Denise Darcel

2 de març: La torre de los ambiciosos; Actors: William Holden i June Allyson

Hasta el fin del tiempo; Actors: Dorothy McGuire i Guy Madison

9 de març: Indianápolis; Actors: Clark Gable i Barbara Stanwyck

El ídolo de barro; Actors: Kirk Douglas i Ruth Roman

16 de març: El duende de Jerez; Actors: Conrado San Martín i Paquita Rico

Hombres; Actors: Marlon Brando i Teresa Wright

19 de març: Porque eres mía; Actors: Mario Lanza i Doretta Morrow


23 de març: El canto del gallo; Actors: Francisco Rabal i Jacqueline Pierreux

Malaca; James Stewart, Valentina Cortesa i Spencer Tracy

30 de març: El Judas; Actor: Antonio Vilar

No me abandones; Actors: Clark Gable i Gene Tierney

6 d'abril: Cautivos del mal; Actors: Kirk Douglas i Lana Turner

13 d'abril: Una herencia de miedo; Actors: Dean Martin, Jerry Lewis i Lizabeth Scott

20 d'abril: Julio César; Actors: Marlon Brando, James Mason, Deborah Kerr
i Greer Carson

Las minas del rey Salmonete; Actors: Lou Costello i Bud Abbott

27 d'abril: El niño perdido; Actors: Bing Crosby i Claude Dauphin

4 de maig: Recluta con niño; Actors: José Luis Ozores i Encarnita Fuentes

11 de maig: Tras el sol naciente; Actors: Tom Neal i Lee Tung Foo

15 de maig: Smith el silencioso; Actors: Alan Ladd i Brenda Marshall

18 de maig: Fatalidad; Actors: Victor McLaglen i Marlene Dietrich

25 de maig: Fuego en la sangre; Actors: Antonio Vilar i Marisa de Leza

1 de juny: La enemiga; Actors: Frank Latimore i Elisa Cegani

5 de juny: Cantando bajo la lluvia; Actors: Gene Kelly, Debbie Reynolds
i Donald O'Connor

8 de juny: El salario del miedo; Actors: Vera Clouzot i Yves Montand

15 de juny: La patrulla del Coronel Jackson; Actors: John Wayne i Anthony Quinn

22 de juny: El golfo que vio una estrella; Actriu: Isabel de Castro

29 de juny: Los bosques de mis sueños; Actriu: Eva Bartok

9 de juliol: La mentira; Actors: Jorge Mistral i Marga López


16 de juliol: Pleito de sangre; Actors: Jaime Avellán, Carmen de Ronda
i Manuel Monroy

23 de juliol: Campeones de ébano; Actors: Thoma Gómez i Dorothy Dandridge

25 de juliol: Sor Angélica; Actors: Marion Mitchell, Rafael Romero-Marchent,
Tilda Thamar i Miguel Gila

27 de juliol: Astucia de mujer; Actors: Barbara Stanwyck i Barry Sullivan

3 d'agost: El aire de París; Actor: Jean Gabin

10 d'agost: El burlador de Sicilia; Actor: Arturo de Cordova

15 d'agost: La pecadora; Actors: Carmen de Lirio, Rafael Romero-Marchent

17 d'agost: Vivir un gran amor: Deborah Kerr i Van Johnson

18 d'agost: La amada de Júpiter; Actors: Esther Williams i Howard Keel

24 d'agost: Ultimátum; Actor: Barry Jones

31 d'agost: Sin la sonrisa de Dios; Actors: Conrado San Martín i Pedro Porcel

7 de setembre: También yo te quiero; Actors: Marta Toren i Richard Basehart

14 de setembre: La calle desnuda; Actors: Anthony Quinn i Farley Granger

21 de setembre: Cerco de odio; Actors: William Holden i Nina Foch

28 de setembre: Bronce y Luna; Actors: José Suárez, Ana Esmeralda
i Isabel de Castro

5 d'octubre: El último disparo; Actors: John Ireland i Sheila Ryan

12 d'octubre: Vuestro servidor Blake; Actor: Eddie Constantine

19 d'octubre: La mujer soñada; Actors: Deborah Kerr i Cary Grant

26 d'octubre: Este hombre es peligroso; Actors Eddie Constantine i Grégoire Aslan

1 de novembre: Yo fui espía americana; Actors: Gene Evans i Ann Dvorak

2 de novembre: Juanillo, papá y mamá; Actors: Conrado San Martín i Lina Rosales

9 de novembre: La montaña sin ley; Actors: José Suárez i Isabel de Castro

16 de novembre: Los ángeles del barrio; Actors: Jacques Sernas i Rossana Podesta

23 de novembre: Cancha vasca; Actors: María Asquerino i Jaime Avellán

30 de novembre: Pan, amor y fantasía; Actors: Vittorio de Sica i Gina Lollobrigida

7 de desembre: Escuela de periodismo; Actors: Ángel Jordán i Ketty de Briñas

8 de desembre: El manantial; Actors: Gary Cooper i Patricia Neal

14 de desembre: El Ceniciento; Actors: Miguel Gila, Armando Moreno,
María Martín i Marujita Díaz

21 de desembre: Amenaza en la Casbah; Actors: George Raft, Gianna Maria Canale,
Irene Papas i Massimo Serato

25 de desembre: 20.000 leguas de viaje submarino; Actors: Kirk Douglas
i James Mason

26 de desembre: El desierto viviente; Documental

28 de desembre: El enemigo público Nº 1; Actors: Fernandel i Zsa Zsa Gabor



ANY 1959



1 de gener: Los hijos no se venden. Actors: Lea Padovani, Paola Barbara,
Jacques Sernas, Antonella Lualdi
i Maria Grazia Francia

4 de gener: Destino a Budapest; Actors: Dana Andrews, Marta Toren
i George Sanders

6 de gener: Vacaciones en Roma; Actors: Gragory Peck i Audrey Hepburn

11 de gener: Nuestras vidas; Actors: Julio Peña, María Antonieta Pons
i Carlos Cores

17 de gener: Quo Vadis; Actors: Robert Taylor i Deborah Kerr

18 de gener: No hay amor más grande; Actors: Antonella Lualdi i Franco Interlenghi

19 de gener: Viaje de novios; Actors: Fernando Fernán-Gómez i Analía Gadé

25 de gener: 3 soldados; Stewart Granger, Walter Pidgeon i David Niven

1 de febrer: La canción del Penal; Actors: Georges Ulmer i Mercedes Barranco

8 de febrer: Prohibido robar; Actors: Adolfo Celi i Tina Pica

15 de febrer: Mujeres solas; Actors: Eleanora Rossi-Drago, Gianna Maria Canale
i Paolo Stoppa

22 de febrer: Sitiados en la ciudad; Actors: Miguel Gila, José Sazatornil,
Armando Moreno i Dora Lavín

Cargamento clandestino; Actor: Luis Mariano

1 de març: La enigmática señora Loverly; Actors: Michael Wilding,
Greer Carson i Fernando Lamas

Contrabando; Actor: José Nieto

8 de març: Mi hija Verónica; Actrius: Margarita Andrey i Maruchi Fresno

15 de març: Cuerpo y alma; Actors: John Garfield i Lily Palmer


19 de març: La viuda alegre; Actors: Lana Turner i Fernando Lamas

22 de març: El difunto es un vivo; Actors: Paco Martínez Soria, Mary Santpere,
                                                                    José Sazatornil i Mercedes Monterrey

29 de març: Sin conciencia; Actor: Humphrey Bogart

                    Cara a cara con la muerte

5 d'abril: Los gamberros; Actors: Rafael Romero-Marchent, Miguel Gila,
                                                      José Sazatornil i Marion Mitchel

12 d'abril: El amor llega en verano; Actors: Abbe Lane, Vittorio de Sica
                                                                      i Giovanna Ralli

19 d'abril: Crimen pasional; Actors: Andree Debar i Barbara Laage

26 d'abril: La huida; Actriu: Clara Laye

3 de maig: Prueba heroica; Actors: Mickey Rooney i Thomas Mitchell

7 de maig: Es grande ser joven; Actors: John Mills i Cecil Parker

10 de maig: Oriente Expres; Actors: Silvana Pampanini i Henri Vidal

12 de maig: Los agentes del 5º grupo; Actors: Armando Moreno i Miguel Fleta

15 de maig: Traicionada; Actors: Lucía Bosé, Brigitte Bardot i Pierre Cressoy

24 de maig: La patrulla; Actors: Conrado San Martín i Marisa de Leza

28 de maig: Candilejas; Actors: Charlie Chaplin i Claire Bloom

31 de maig: El solitario; Actors: Ann Todd i Leo Genn

7 de juny: Yo maté; Actors: Pepito Moratalla i Manuel Gas

14 de juny: Huracán de emociones; Actors: Virginia Mayo i Burt Lancaster

21 de juny: Mademoiselle Nitouche; Actors: Fernandel i Pier Angeli

28 de juny: Sangre y luces; Actors: Zsa Zsa Gabor i Daniel Gelin

29 de juny: La bruja; Actors: Marina Vlady i Maurice Ronet

5 de juliol: Nunca es demasiado tarde; Actors: Margarita Andrey i Gerard Tichy

12 de juliol: La bella desconocida; Actors: Ginger Rogers i Herbert Lom

19 de juliol: Camino cortado; Actors: Armando Moreno i Laya Raki

25 de juliol: Vera Cruz; Actors: Gary Cooper, Burt Lancaster, Denise Darcel
                                                  i Sara Montiel

26 de juliol: Saeta Rubia; Actors: Alfredo Di Stéfano i Mary Lamar

30 de juliol: El ojo de cristal; Actors: Armando Moreno i Carlos López Moctezuma

2 d'agost: Sombrero; Actors: Ricardo Montalbán i Pier Angeli

9 d'agost: El único testigo; Actors: Barbara Stanwyck i George Sanders

15 d'agost: Cumbres doradas; Actriu: Kathryn Grayson

16 d'agost: El príncipe y la corista; Actors: Marilyn Monroe i Laurence Olivier

17 d'agost: La violetera; Actors: Raf Vallone i Sara Montiel

18 d'agost: La guerra empieza en Cuba: Actors: Emma Penella i Gustavo Rojo

23 d'agost: Los caballeros se casan con las morenas; Actrius: Jane Russell
                                                                                                   i Jeanne Crain

30 d'agost: La hija de Juan Simón; Actors: Antonio Molina i María Jesús Cuadra

6 de setembre: Los crímenes del castillo; Actors: Silvana Pampanini
                                                                                i Jean Pierre Aumont

13 de setembre: La vida es bella; Actors: Roger Pierre i Jean Marc Thibault

20 de setembre: Los ladrones somos gente honrada; Actors: José Luis Ozores
                                                                                                 i Encarnita Fuentes

27 de setembre: El asesino anda suelto; Actors: Joseph Cotten i Rhonda Fleming

                          El hombre que viajaba despacito; Actor: Miguel Gila

4 d'octubre: Los últimos cinco minutos; Actors: Vittorio de Sica i Linda Darnell

11 d'octubre: El expreso de Andalucía; Actors: Jorge Mistral i Marisa de Leza
18 d'octubre: Lilí Marlén; Actors: Adrian Hoven i Marianne Hold

25 d'octubre: La condesa descalza; Actors: Ava Gardner i Humphrey Bogart

1 de novembre: Magdalena; Actors: Marta Toren, Gino Cervi i Jacques Sernas

8 de novembre: Yo tenía 7 hijas; Actors: Maurice Chevalier i Paolo Stoppa

15 de novembre: La primera sirena; Actors: Esther Williams i Victor Mature

22 de novembre: Tremolina; Actors: Angelillo, Lolita Sevilla i Miguel Gila

29 de novembre: Han robado un tranvía; actor: Aldo Fabrizi

6 de desmbre: Manolo guardia urbano; Actors: Manolo Morán i Tony Leblanc

8 de desembre: La vividora; Arlene Dahl i Phil Carey

13 de desembre: La cárcel de cristal; Actors: Adolfo Marsillach i Josefina Güell

                           El gran delito; Actor: Scott Brady i Raymond Burr

20 de desembre: Mogambo; Actors: Clark Gable, Ava Gardner i Grace Kelly

25 de desembre: Piedad para el caído; Actors: Amadeo Nazzari, Antonella Lualdi
                                                                           i Massimo Serato

26 de desembre: Mi amor brasileño; Actors: Ricardo Montalbán i Lana Turner

27 de desembre: La portera de la fábrica; Actors: Carlo Ninchi i Jean Tissier








diumenge, 6 de maig de 2012

La Fatarella en sec


En cap altre poble de les Terres de l’Ebre la pedra en sec significa tant com a la Fatarella. L’art de construir a força de posar un roc al costat d’un altre, una llosa a sobre d’una altra sense que cap altre material els fermi és visible arreu del terme: en cabanes de volta, masos, perxes, forns de calç, pous, cisternes, basses, marges, camins i fins i tot en una teuleria mig desballestada. Construccions que es troben perfectament integrades en el paisatge, i que serveixen per humanitzar-lo, per endreçar-lo, per donar-li forma.
Molts podríeu dir que això no és res de l’altre món, que a tots els pobles del voltant hi ha construccions d’aquest estil, i potser més i tot. Però és que a la Fatarella tenen la Fundació el Solà, una entitat sense ànim de lucre que té per objecte l’estudi, la difusió i la conservació del patrimoni de la pedra en sec. Amb aquests objectius, organitzen xerrades, excursions, exposicions, cursos de formació i disposen d’un centre de documentació i una biblioteca amb molts mitjans escrits, fotogràfics i àudiovisuals sobre el tema que ens ocupa. A més, el poble compta amb la Casa Ecològica, equipament destinat a usos turístics i construït amb la tècnica -no podia ser d’altra manera- de la pedra seca.
I allò més important: a la Fatarella tenen clar que el patrimoni de la pedra en sec és quelcom que s’ha de preservar. Que no s’ha de deixar perdre el llegat d’una gent que, quan havien acabat de llaurar, de sembrar, de collir, d’esporgar, de segar i de batre, tenien les santes ganes d’apanyar pedra.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el 28 d'octubre de 2005.

dijous, 3 de maig de 2012

Propera estació, Terres de l'Ebre


Com diria aquell, les Terres de l’Ebre són com un ésser viu, solcat per multitud de venes i artèries, per les quals hi circulen, cada dia, milers de persones amb els mitjans més variats: el cotxe, la locomotora, la bicicleta, el carro tirat per mula, el llagut i la llanxa ràpida.
De tots aquests transports, el més desaprofitat és el tren, perquè els trajectes cap a Barcelona i València són escassos. A més, s’han deixat perdre infrastructures com el carrilet, que unia Tortosa i Deltebre; l’antiga via entre Tortosa i Ulldecona; i la línia de la Val de Zafán fins a la capital del Baix Ebre –actualment reconvertida en via verda. I per si això fos foc, el tren hi circula en dos sectors diferenciats, aïllats entre si: un bocí paral·lel a la costa, amb un ramal que va de l’Aldea a Tortosa; i l’altre, al nord, que discorre per Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre.
Així és una mica difícil vertebrar un territori, enfortir els llaços entre els elements que el conformen. Per aquest motiu, no estaria malament que des de les Terres de l’Ebre s’impulsés la connexió de les estacions de Tortosa i Móra seguint una línia més o menys recta, no com passa actualment –si es vol fer aquest trajecte en tren, s’ha de voltar per Tarragona i Reus. En uns temps en què la Generalitat prioritza les obres d’un nou eix ferroviari entre Girona i Lleida, no hauria de ser tan estranya una reivindicació que costaria molt menys i seria tant o més gratificant.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 30 de setembre de 2005.