diumenge, 6 de setembre del 2015

Corre

Vaig començar a córrer, mig en broma mig seriosament, a la Volta al Pantà d’Utxesa d’enguany. El David Tomillero m’hi va animar i jo, que no sé dir que no, vaig prendre la sortida. I la cursa encara dura.
Sovint penso que córrer és com escriure. En primer lloc, totes dues són professions solitàries. L’escriptor s’ha de tancar en si mateix, ha de suprimir tota interferència externa per centrar-se en el seu treball. El corredor, de la seva banda, també ha de crear un món interior que l’ajudi a tirar milles. Les cames són les que es mouen, sí, però el cap és qui mana.
En segon lloc, ambdues són activitats incertes. L’escriptor no està mai segur si acabarà el llibre, perquè a vegades s’encalla, no avança i és a punt de llençar la tovallola. Fins i tot, n’hi ha uns quants –entre els quals m’hi compto- que s’esgarrifen: “I si la palmo abans d’acabar?”. El corredor potser no té tanta por de dinyar-la, però també és un oceà de dubtes. Si arribarà a la meta, si farà un bon crono, si les cames li respondran, si tindrà calor o fred, si es fotrà de lloros…
I en últim lloc, les dues són activitats profundament addictives. Si al corredor, o l’escriptor, li agrada de veres allò que fa, no en podrà prescindir mai més. Ho portarà a la sang, al moll de l’os, a l’ànima. I, quan enllesteixi l’obra, o completi la cursa, ja estarà pensant en la següent.

Nota: Aquest article apareix al número 406 del quinzenal SomGarrigues ( de l'11 al 24 de setembre de 2015)