De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre
quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena
edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després
de festes, vaig pensar.
Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs.
L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com
una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava.
Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de
les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que
experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant
Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una
costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors
del Coti ens va donar esmorzar.
De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins
amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent.
Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia
d’Ascó i les serres de la Fatarella.
El Joan em va deixar enrere,
perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una
cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot
per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses,
tenia més del que podia prendre.
Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).