L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire.
La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.
Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons
canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i
gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la
primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els
capvespres somien que són eterns.
Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una
harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta
benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps
que et toca viure.
I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de
corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una
àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i
herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges
corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges
la mandra pel turó de la Guardieta.
Però la primavera és curta, a
la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc.
Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja
estàs esperant la primavera següent.
Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).