Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen.
Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci
esdevé un remei contra la calor.
Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu,
però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu
res.
Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera.
El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.
Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el
terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que
l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de
fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els
desgraciats.
Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç.
Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o
l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del
carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant.
Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.
Quan fa
tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb
lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer
tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la
nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.
Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)
