dimarts, 20 d’octubre del 2020

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.


Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)

dijous, 8 d’octubre del 2020

Tot és culpa meua

 


TOT ÉS CULPA MEUA

 

Qui ha sigut, pregunten

I de seguida penso que he estat jo

Encara que no hagi estat jo

Ni que no hi tingui absolutament res a veure

I que, a sobre, tingui la coartada perfecta.

 

Sóc tan fluix

Tinc tanta poca convicció

Tanta poca fe en mi mateix

Que només cal una hipòtesi que sura en l’aire

Per autoinculpar-me.

 

Sóc tan ridícul

Que fins i tot amago les coses que faig bé

Ja voldria jo, presumir-ne...

Si s’hi fixessin

Segur que hi trobarien alguna pega.

 

Si ho he fet, perquè ho he fet

Si no ho he fet, perquè no ho he fet

-hauria d’haver-ho fet?

El cas és que carrego sempre la mateixa pedra

Que rodola muntanya avall just quan sóc al cim.

dilluns, 5 d’octubre del 2020

BLUES



BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.

dilluns, 10 d’agost del 2020

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 
A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 
En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 
I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

dijous, 6 d’agost del 2020

Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria


diumenge, 21 de juny del 2020

Dimecres, 21 de juny de 2017


Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.
L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.
Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...
I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

dimarts, 16 de juny del 2020

Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:




diumenge, 14 de juny del 2020

Un aforisme i una paraula bella

L'Ajuntament de Lleida va demanar-nos, a escriptores i escriptors de Ponent, un aforisme -això és, una frase o frases que diguessin molt en poques paraules. La incertesa i l'esperança, arran del moment històric que vivim. jo vaig fixar-me en el paisatge que tinc a tocar, i vaig triar una cadolla, que és un clot natural que es forma a la roca. La cadolla, la gran majoria de l'any, està seca, però quan plou, reté l'aigua durant dies, cosa que no passa en els tolls dels trossos o els camins, on l'aigua s'evapora aviat o bé s'escola fàcilment terra endins. Per tant, encara que la cadolla estigui buida al fort de la sequera, s'omple quan plou. I l'aigua hi dura.


La Paeria de Lleida també va demanar-nos una paraula bella. I jo vaig triar garbinada, un vent del sud-est que bufa a partir de mitja tarda. És un vent de mar cap a terra, que arriba a Sarroca després de passar pel Baix Camp i el Priorat. A l'estiu, quan bufa la garbinada, baixa la temperatura i la gent respira. Quan es pon el sol, n'hi ha que treuen les cadires al carrer i entomen la garbinada.


dimarts, 12 de maig del 2020

Presentació virtual de Sol ponent a la Granadella

El diumenge 26 d'abril de 2020 havia de presentar Sol ponent a la Granadella, però no va poder ser. El confinament va obligar a suspendre els actes presencials, però l'Ajuntament de la Granadella va voler mantenir-los en format virtual. I em va proposar fer la presentació virtualment. Jo no havia fet mai una presentació virtual, i per això em va agradar la idea, perquè no l'havia feta mai. 
Aquest vídeo també el vaig penjar al meu canal de Youtube, que havia inaugurat uns dies abans, i de seguida vaig pensar: "A veure quin seria el proper!" Perquè això dels vídeos no s'acabarà, eh?


Moltes gràcies a l'Atzara, de l'Ajuntament de la Granadella, a la Gemma, de la Biblioteca Emili Pujol de la Granadella, i a l'Alba, la meva dona, per gravar-me.

dijous, 7 de maig del 2020

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre


La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 
La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?

dissabte, 2 de maig del 2020

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.
“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.
El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.
Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?
Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?

dilluns, 13 d’abril del 2020

Presentació de Sol ponent, a càrrec d'Eduard López

El 27 de març havíem de presentar Sol ponent, el meu últim llibre, a Castellvell del Camp. Però no vam poder (coses del confinament). La presentació havia d'anar a càrrec de l'amic i escriptor reusenc Eduard López. Li vaig demanar si podia redactar igualment la presentació i enviar-me-la, i jo ja en faria difusió. I ell, com a bon amic meu que és, ho va fer (Una altra vegada gràcies, Eduard. Ja en van...) I aquí la teniu:

Ara fa poc més de dos anys vaig decidir honorar un dels més grans representants de les nostres lletres, Josep Pla, resseguint les seves passes d’un segle enrere, o almenys el que va deixar transcrit al seu dietari, escrit a l’edat de vint-i-un anys, que ha acabat sent una de les seves obres majors. Parlo naturalment d’El quadern gris. El que no sabia és que a penes dos anys després la grip amb què l’ inicia, i és sens dubte en bona part causa que ell l’escrivís, es presentaria també arreu del món en una nova versió, si no més mortífera, sí igual d’extensa.
Aquesta grip ha causat que la presentació d’una l’altre dietari, el del meu amic Ignasi Revés, s’hagi d’ajornar sine die, i que ara l’hàgim de compartir en algunes ratlles, que miraré de no fer excessivament llargues per no cansar a l’hipotètic lector. Els paral·lelismes històrics són de vegades esfereïdors, com si es burlessin de nosaltres i ens volguessin indicar que l’atzar i la casualitat són només dues expressions de la nostra total ignorància sobre com funciona la natura, el món, o el que al capdavall hem volgut acabar denominant Història.
Aquest altre dietari que vaig devorar ara fa unes poques setmanes –que tanmateix ara em semblen tan llunyanes- no transcorre, però, en cap confinament, ni el molt relatiu que Pla va seguir ara fa un segle, ni el que ara seguim amb prou rigor i que ens permet una excel·lent excusa per devorar els llibres que tinguem a mà a les nostres llibreries (o als nostres llibres electrònics).
Deixeu-me, doncs, que us recomani la lectura –o relectura, si és que ja el vau llegir- d’aquest dietari d’un sarroquí que, un segle després que l’empordanès deixés constància immortal del seu sojorn a la seva contrada natal, ens ha deixat aquest testimoni que bé podria ser el del seu retrobament amb la seva terra, el seu retorn al lloc on va néixer i que després d’uns anys lluny, allà on el va endur la seva feina de funcionari, al Baix Ebre i al Baix Camp, va recuperar com a llar i punt privilegiat d’observació. No perquè Sarroca de Lleida sigui un punt més privilegiat que Tortosa, o Reus, o posem per cas Palafrugell, sinó perquè la seva mirada, la de l’Ignasi, és la que dota el punt d’estada del privilegi de ser un reflex del poble, la comarca, la regió, el món. Com Pla va fer d’aquell racó de la Costa Brava una visió universal, així m’atreveixo a dir que ho ha fet aquesta dietari que ens regala l’Ignasi de cal Xenxi.
Com ell mateix ens explica a la seva introducció, havia escrit durant la seva estada a Reus un dietari entre el solstici d’estiu i d’hivern. Sens dubte injustament marginat per les editorials, es pot recuperar avui a la xarxa. Aquest dietari que sí ha trobat el premi merescut de la seva publicació a través de Pagès Editors completa el cercle, des del solstici de l’hivern de 2016 al d’estiu de 2017. Amb ell, avancem del bracet de l’increment de les hores de la llum, i amb ell les hores de cada dia se’ns condensen en paràgrafs que, en general, no cobreixen mitja pàgina.
Ja us n’he recomanat la lectura. Quedaria gaire cosa a afegir-hi? Segurament no, però ja que el mateix Ignasi m’ho demana, us en diré alguna cosa, baldament sigui per deixar el meu propi testimoni del que hi he trobat en la seva lectura. I començaré explicant-vos com, en general, el vaig llegir. Si bé no seguint del tot el ritme amb què va ser escrit, sí mirant de no avançar-m’hi gaire. Vaig usar les estones de lleure que em proporcionen usualment les pauses d’esmorzar a un parell de cafeteries de la localitat on treballo, aquesta pràctica que ara ens sembla gairebé inversemblant, seure en una taula i cadira llogades efímerament pel preu d’un cafè i un entrepà o una pasta. Aquest petit plaer que, si és en companyia d’una ment penetrant que ens obre el seu món interior mitjançant un llibre, resulta multiplicat en gran mesura. Parlo de mi, és clar, en això, com en tot, tot són gustos. I parlo d’esmorzars en companyia –virtual, com ara sí ens hem de resignar a tenir quasi tothora- d’un expert degustador d’aquest àpat que, enmig del punt culminant de la jornada de treball, ens reconcilia amb el nostre interior més íntim.
No sembla que l’Ignasi hagi escrit aprofitant aquesta hora de migdia, però sí que, segons ell mateix ens confessa, va fer-ho seguint una rigorosa disciplina d’escriure cada dia, probablement ja a hora foscant, obedient al deure autoimposat de trobar cada dia alguna cosa digna de ser reflectida, una conversa, un comentari, una paraula. Un pensament, un penjament. L’horitzó... Un deure que es va transformar en un neguit, i, en acabar, un alliberament. A partir d’aquell moment, un moment d’aquell ja llunyà 21 de juny de 2017, en què va penjar la ploma, va esdevenir el plaer, o potser també neguit, dels qui l’hem de seguir el rastre. Dels qui amb ell de la mà, i de la mà també del  savi consell de sa padrina Rosario, aprenem que basta saber enfocar bé la vista en allò que ens envolta per trobar el material del que es nodrirà la literatura: Si no hi veus, apluca’t. És a dir, acluca els ulls.
El dietarista no és un esclau de la cadira, de la ploma –de l’ordinador, avui en dia per a gairebé tots els escriptors-. Com ell mateix ens ho descriu, com l’hortolà, no cal que passi tot el jorn amorrat al bancal de les lletres. Mentre dropegi a l’hora que el sol es pon, n’hi ha de sobres (s’ha d’obligar, ha d’asseure’s cada dia, anotar impressions i observacions).  És esclau, doncs, de la necessitat d’observar, de no deixar passar per alt aquell detall que, tamisat pel seu conreu de les lletres, formarà la literatura.
L’Ignasi és un aficionat a l’anècdota. Ho ha deixat ben palès en els seus llibres anteriors. Aquí ens diu que valora l’anècdota perquè, sota una aparença senzilla, amaguen veritables universos. Les anècdotes tenen quelcom d’aforístic, de poètic: diuen molt en molt poc i diuen unes quantes coses alhora.
Hi trobareu anècdotes, doncs, en aquest llibre, però també el que podríem dir els grans temes que poblen el cos de la literatura des que va aparèixer com a fidel companya i guia de la Humanitat. El temps, és clar, tant el temps en la seva més reduïda accepció atmosfèrica, que ens emmarca el paisatge, sense dubte el gran protagonista de les observacions  –el retrobament amb el paisatge natal i, en termes més aviat tímids, amb la dedicació a la terra que és l’herència més vital dels homes i dones que habiten aquell paisatge del Segrià-. Així, ens pot dir el dietarista: El pont de Sarroca té la consistència de les coses que venen de lluny i porten encara més lluny.
 I també el temps en el seu sentit més ampli, el temps que ens emmarca a tots i se’ns esmuny a tots. Atrapar el temps, detenir-lo en el seu instant de fulgor i revelació, és segurament la gran fita i el gran detonant de l’art. La fi és, ni més ni menys, com l’expressa ell mateix, que quedi constància d’aquesta tarda. Hi ha molta descripció d’aquesta hora tan elusiva, la de l’ocàs vespertí, la de la lenta bellesa del capvespre, potser perquè ha estat la més propera a la reclusió de l’escriptor davant la pantalla en blanc. O potser perquè és l’hora que ens fa ser més conscients de la nostra lluita desesperada contra la fuga del temps. L’hora que, en aquest ínterim entre solsticis, suposa una cursa a favor de la llum, que posterga l’arribada de la nit cada dia una polzada més. Però que sabem que a la llarga perdrem. Encara que el temps, com el pont de Sarroca, ve de molt abans que nosaltres i anirà molt més enllà, molt més lluny del que nosaltres puguem abastar.
Hi ha molta cursa també, física vull dir, el testimoni de l’afició de l’Ignasi a empassar-se quilòmetres a cops de cames, i que li permet veure des de la seva alta alçada i amb un tempo raonable la lenta però indefectible transformació del paisatge que el circumda. De vegades acompanyat, majoritàriament sol. No s’esmenten gaires personatges pel seu nom, el veritable personatge és l’entorn natural, o les pedres i allò que l’home ha deixat marcat en els paratges. No apareix en canvi tant directament ell.
Hi ha, no podien faltar, els aliments, la coca tapada de Sarroca, la calivada, el pa de ronyó, i l’oli que s’estén a la comarca veïna de les Garrigues i  estén un pont amb la nostra pròpia comarca.  I molts altres temes que plegats formen el gran mirall sobre aquest bocí de planeta que, per moltes raons, està desapareixent. Però com sempre ha desaparegut el món creat pels humans, il·lusòriament convençuts per un absurd urc de la seva permanència i la de les seves obres.
El llenguatge, entre les altres creacions, també muda constantment i s’aboca a la indefinible ratlla de la seva conversió en un llenguatge nou. L’Ignasi, segurament ben conscient d’això, posa acta notarial en aquest llenguatge que domina com un mestre i el punteja amb les expressions i els mots locals que potser es perdran ben aviat. Com tot notari, l’escriptor es limita a donar fe del que veu, i el que veu li pot produir la nostàlgia anticipada del seu declivi, però no per això s’hi aferra fanàticament. Com el riu, ha de córrer.
Aquest llibre ens dona fe de la capacitat narradora d’un autor madur, que administra admirablement els recursos del seu llenguatge. No debades he esmentat a Pla, que sens dubte és una guia per a l’art incommensurable de l’Ignasi Revés d’escriure amb l’enganyosa facilitat del qui sembla escriure tal com parla. Evidentment, ningú no escriu com parla, però si és possible acostar-s’hi, l’Ignasi ho fa. I ho fa un xerraire impenitent, loquaç, generós amb el verb.
Però també és mostra d’un autor madur en el sentit més humà, que ha après a mirar, a aplucar-se, a aclucar els ulls i entrellucar les veritats que en les hores solitàries de confinament ens poden ajudar a esdevenir, com a ell li van servir, més savis.

dissabte, 11 d’abril del 2020

Som de poble




SOM DE POBLE


Som de poble
No mos compliquem massa la vida
Anem al gra
Al moll de l’os
A l’essència de les coses.

Estimem lo que es pot veure i tocar
Adorem la bonesa de l’ús
Som firaires
De mercaderia que no es paga amb diners.

Preguntem encara que sapiguem la resposta
Encara que sapiguem que no ens contestaran
Encara que no en traguem absolutament res, de la informació
La qüestió és la Qüestió
Perquè som gent que venera la Pregunta
És lo nostre Esport de cada dia
Una Fita del nostre Viure.

Som batec de camp
Sinceritat descordada
Roba d’estar per casa.

Se’ns en foten, i ens en fotem
Dels que se’ns en foten
I de la imatge que mos torna l’espill
És un combat sense concessions
En totes direccions
No fem ostatges
I no guanyem ni perdem mai del tot.

Vivim a frec del temps
Sentim com es balda la llum
Resseguim lo camí de les bromes
Escoltem com respira la terra quan comença a ploure després de mesos de sequera
Les estacions sempre tenen plat a taula
I del canvi més petit
En fem tesis doctorals.

Tenim la sort de ser de poble:
Això no ho pot dir tothom.

dimecres, 1 d’abril del 2020

Avorriment



AVORRIMENT

No hi ha ganes de fotre res
La feina perd tot sentit
Lo temps embarranca
L’últim raig de sol dura segles.

No hi ha distracció
Lo dia és nit sense lluna ni estrelles
La rutina, un corró que aixafa l’aventura
Lo silenci, una paret de dos metres d’ample.

Però per això hi som, naltros, al món
Per tirar a terra les previsions
Per aprofitar porta, finestra o escletxa
Per escapar de la garjola.

L’avorriment engendra creació
Lo bloqueig és lo preludi d’aquell clic
Que encén la bombeta, que anuncia l’esclat:
La victòria de la idea sobre el buit.

dijous, 26 de març del 2020

Els llorers del Cèsar

Quan era petit, anava una setmana a l’escola de Sarroca i dues restava a casa. Malalt. Planxat. Descolorit. Amb penicilina fins a les celles.
Sense sortir del llit, llegia els còmics de Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Eric Castel, Espirú, Massagran, Tintín i Astèrix. El meu preferit era –i continua sent- Els llorers del Cèsar, una aventura d’Astèrix i Obèlix. Si vaig riure, amb les peripècies absurdes dels irreductibles gals a la recerca de la corona de llorer de Juli Cèsar! Una subhasta d’esclaus amb els papers canviats, un judici amb el veredicte cantat o el lleó del Circ Màxim arrossegant la panxa per l’arena –esperant, esperant, s’havia cruspit les altres bèsties- són els moments més hilarants del llibre.
Vaig rellegir Els llorers del Cèsar el 24 de març, quan vaig saber que Albert Uderzo, el dibuixant d’Astèrix, havia mort. I vaig repetir el ritual que seguia quan era petit: ensumar la tinta de les pàgines, llegir tan a poc a poc com podia -així el llibre durava més- i gaudir de cada vinyeta com si fos l’última a la terra. Sense sortir del llit, tornava a ser el nen que havia estat.
En aquest temps que hem de viure, una bona recepta és tornar als hàbits de quan érem petits. En el meu cas, quan m’avorria, llegia la col·lecció d’Astèrix, Tintín, Eric Castel, Espirú, Massagran, els tebeos... I, quan acabava, tornava a començar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 525 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 d'abril de 2020)

divendres, 7 de febrer del 2020

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:
-La que queda és la bona.
Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.
De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.
Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.
“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).