Presentació virtual de Sol ponent a la Granadella

El diumenge 26 d'abril de 2020 havia de presentar Sol ponent a la Granadella, però no va poder ser. El confinament va obligar a suspendre els actes presencials, però l'Ajuntament de la Granadella va voler mantenir-los en format virtual. I em va proposar fer la presentació virtualment. Jo no havia fet mai una presentació virtual, i per això em va agradar la idea, perquè no l'havia feta mai. 

Aquest vídeo també el vaig penjar al meu canal de Youtube, que havia inaugurat uns dies abans, i de seguida vaig pensar: "A veure quin seria el proper!" Perquè això dels vídeos no s'acabarà, eh?

Moltes gràcies a l'Atzara, de l'Ajuntament de la Granadella, a la Gemma, de la Biblioteca Emili Pujol de la Granadella, i a l'Alba, la meva dona, per gravar-me.

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 

La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.

“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.

El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.

Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?

Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?