Vaig
començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les
hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità
Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí
obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.
El
repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia
tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.
Quan
em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a
practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap
a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del
meu terme que desconeixia.
El 2020
m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una
altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que
tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És
amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una
altra malura per adonar-nos-en, per favor.
Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).