Ens
contava, al Víctor Reixach, el Jordi Solé, el Pep Rovira i a mi, la política a
Sant Hipòlit i a Catalunya –era de l’ERC d’Àngel Colom. Era desimbolt, decidit,
xerraire, reivindicatiu. Mentre que els estudiants més progres portaven el diari El
País, ell duia El 9 Nou. Gràcies
als titulars que llambregava, vaig saber de l’afició a l’hoquei patins a Osona
–el Lluís havia estat porter d’hoquei- i que a Espinelves celebraven una fira
de l’avet. Gràcies a ell, vaig aprendre que, en lloc del sarroquí “No fotos”, a
la seva terra deien “No cardis”.
N’havia recuperat el contacte a través de Twitter. A través de les seves paraules, sentia el Xandri de 30 anys enrere, adaptat als nous temps reivindicatius. Ha quedat pendent que ens retrobéssim en persona, i no sabeu com em dol. Ja ho tenen, això, les xarxes: tens algú al costat però no hi és, parles amb algú i de seguida ja no hi és.