Broma plana

El sabó i Crisant

2012-02-23T00:01:00.004-08:00

Abans que penseu que aquest article tracta qüestions higièniques, m’apressaré a dir-vos que no, que no és eixa la meva intenció. El meu desig no és parlar del sabó, sinó del fet d’ensabonar. O el que és el mateix, d’adular, de llagotejar, de fer la pilota, de fer la gara-gara. “I què hi té a veure el tal Crisant en una parrafada semblant?”, us preguntareu els més inquiets. Calma, ca-ca-ca-calma. Tot arribarà.

L’adulació, en els temps que corren, és un dels esports que compta amb més seguidors. Es practica a la política, quan els pelacanyes que volen escalar pels espadats del partit assenteixen a totes les opinions del líder suprem; es practica a la professió periodística, quan respon a una relació mercantil o a la determinació per aconseguir una exclusiva; es practica a la feina, quan hom colga de consideracions i reverències el seu superior jeràrquic; es practica, també, a nivell de poble, sobretot quan la persona en qüestió només li fa patxoca fer-se amb el capellà, el senyor metge, el farmacèutic, l’alcalde i els quatre cacics de tota la vida…

I això perquè? Sempre he pensat que la gent que es dedica a fer la gara-gara a d’altra gent ho pot fer atenent a dos motius bàsics. En primer lloc, perquè n’esperen treure un benefici, una contrapartida. Sobretot si és en forma de diners. Després, perquè d’aquesta manera, relacionant-se amb la gent més influent i rellevant, aconsegueixen reforçar el seu ego, la seva autoestima. I de pas poden presumir davant els seus semblants de les amistats que gasten: “Veieu? Jo sóc amic d’aquella, i d’aquell altre, que són molt importants i manen molt!”

En aquest últim cas, em resulta xocant comprovar com encara queden persones que agraeixen eternament al seu interlocutor que tingui la cortesia de deixar-se fer la pilota. Persones que, veient un toll de fang, s’hi ajupirien damunt, es deixarien trepitjar per tal que no s’embrutés i acabarien donant-li les gràcies per haver permès que fossin elles, i no unes altres, les que s’haguessin sotmès a semblant humiliació. Persones que, tot i saber-se ignorades, menystingudes i fins i tot repudiades pel seu referent, encara en continuen guardant un gran concepte i no toleren que se’n parli malament.

El límit on es pot arribar, a l’hora d’idolatrar algú altre sense més recompensa que la satisfacció de saber-se amic seu, va ser descrit de forma magistral per Salvador Espriu, potser el millor escriptor català del segle XX. Espriu va escriure, a mitjans dels anys trenta, la narració “Teoria de Crisant” (1) , on explica l’ascensió social d’un personatge mediocre gràcies a l’habilitat per ensabonar tothom que se li posi al davant. Resulta que el protagonista, Crisant Baptista Mestres, només començar la història perd tot el seu abundant patrimoni. Ell, que estava acostumat a viure sense treballar, es troba en una cruïlla de la seva vida, una cruïlla decisiva. La seva muller està desesperada, i li reclama que busqui ràpidament una font d’ingressos, perquè a casa no tenen pa. I Crisant, en una revelació que molts qualificarien com a divina, veu el camí que ha d’emprendre per sortir del mal pas: obrir un consultori mèdic.

La veritat és que Crisant Baptista Mestres no fa res de l’altre món embrancant-se en aquest negoci. El noi és llicenciat en Medicina. Ara bé, la manera de portar-lo sí que és un poc heterodoxa: recomana als seus pacients que, per superar els mals respectius, només han de pensar amb puresa. “Penseu amb puresa!”, es fa un fart de repetir el benvolgut Crisant. I adula la clientela fins a l’extenuació, fent-los creure que ells i només ells són els millors. A un li diu si és tan intel·ligent; a l’altra si és tan bella; al de més enllà si és tan ric i si ho sap portar tan i tan bé… La concurrència que acut a la consulta, al principi, es mostra sorpresa, però prompte s’abandona, extasiada, als encants del mestre Mestres.

Crisant progressa com una mala cosa. A casa seva hi torna a haver pa i ben aviat, gràcies a la seva il·limitada capacitat per donar sabó a qui l’ha de donar, és nomenat acadèmic, conseller del Banc Nacional, diputat a Corts, president del Patronat dels Indis Descalços i professor de Grafologia Caracteriològica a la Universitat. A la Universitat, precisament, es volta d’una tropa de seguidors incondicionals, els quals li dispensen tota classe de reverències, visques i consideracions. I ell, a canvi, els torna els compliments dient-los que són els millors i que tots, ab-so-lu-ta-ment tots, tenen les qualitats més excelses per pensar amb puresa.

Crisant Baptista Mestres ha arribat al capdamunt de la piràmide social. Ho ha aconseguit llagotejant, adulant, encensant, fent de llepaire dels rics, els poderosos i dels qui n’ha pogut obtenir qualsevol benefici no necessàriament valorat en diners. I, un cop a dalt de tot, ha adquirit la potestat de designar qui pensa i qui no pensa amb puresa. En el primer cas, tot aquell qui raona com ell, i en el segon, qui no comparteix la seva forma de veure el món.

El relat d’Espriu inquieta, neguiteja, pertorba. I no pas perquè sigui exagerat, que ho és, sinó perquè pot resultar molt real. Per la part que em toca, m’angoixa que, per tirar endavant, surti més a compte ser murri i aprofitat que no pas ser bona persona i esforçat. A més, em preocupa la degradació moral que suposa, per a la nostra societat, posar en un pedestal un simple Crisant, una persona que no s’ho mereix, que no ha fet res de productiu a la vida, algú sense ofici ni benefici.

Personalment, m’hauria agradat que l’escriptor de Sinera hagués dissenyat un altre acabament per a la història. Per exemple, Crisant caigut en desgràcia, perquè al final, conscients de la monumental presa de pèl, tots li haurien girat l’esquena; i els deixebles desorientats i sense saber on tocar vores, internats en qualsevol institució mental d’Alfaranja o Konilòsia. Què hi farem, sóc un entusiasta dels happy ends…

(1) Inclosa en els reculls Ariadna al laberint grotesc (1934) i Narracions (1965), i portada al teatre a l’obra Ronda de mort a Sinera (1965), juntament amb altres textos d’Espriu.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 144 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer 2006)

El sisè sentit

2012-02-19T00:01:00.009-08:00

Els homes i les dones d’aquest món tenim cinc sentits, això és, gust, oïda, olfacte, tacte i vista. Però més enllà d’aquests hi ha un sisè sentit que no ateny, només, a qüestions materials. Se situa en una esfera etèria, subjectiva, quasi espiritual. I es manifesta amb totes les seves forces quan deixem anar una bona riallada. Estem parlant, efectivament, del sentit de l’humor.
El sentit de l’humor beneficia greument la salut. Tots els especialistes recomanen exercitar-lo. Va bé per combatre els nervis, l’estrès, sobretot si s’aplica de manera que un es pugui riure de les pròpies rutines, de les petites grandeses i misèries del dia a dia. Ajuda a abaixar els fums de qui els té a dalt de tot, sobretot després d’un tractament intensiu de fotetisme (també anomenat cura d’humilitat) per part d’una o més persones. El procediment? Molt senzill. Només cal fotre-se’n de qui vagi bufat en una proporció similar al seu inflament de pit. Contribueix a foragitar, d’una revolada, tota mena de problemes i dolències, tot i que en alguns casos pot provocar efectes secundaris. Estem parlant dels plors, les agulletes i les dificultats a l’hora de parlar. I produeix una sensació de benestar, d’oxigenació, de descans, només comparable a l’efecte d’una dormida d’aquelles que us deixa amb unes ganes terribles d’agafar el món i girar-lo del revés.
Tot i els beneficis que comporta, sempre n’hi ha que consideren que el sentit de l’humor és un luxe que no es poden permetre. Ja sigui perquè no poden -la seriositat és quelcom que s’ha de preservar!- o perquè no en saben més, pobrets. Com, sinó, s’explicarien les seves reaccions irades davant una paròdia que els afecta a títol individual o com a membres d’un col·lectiu concret? Com s’explicaria que, davant una broma feta sense cap altra intenció que passar l’estona, reaccionessin com Zeus, llençant llampecs a tort i a dret? Com s’explicaria que, per una simple publicitat feta en clau humorística, en demanessin la seva retirada per ofensiva?
Us en recordeu, de l’anunci televisiu de la cadena de menjar ràpid Bocatta que va aixecar tanta polseguera l’estiu de 2003? No? Per als que l’hagueu oblidat, ja us en faré cinc cèntims jo mateix. L’espot retratava en clau irònica la vida del camp, i mostrava un seguit d’escenes que evidenciaven com de desagradable era l’existència del pagès: una dona sortia de bon matí al balcó de casa i havia d’ensumar si us plau per força la pudor de fems; un home estava cavant a l’hort i se li escapava el xapo de les mans; uns altres intentaven fer creure, respectivament, una cabra i una gallina, i no se n’acabaven de sortir; i un parell de padrins retiraven amb l’esquena completament doblegada. Tot això, guarnit amb una cançoneta que feia així: Amanece en el pueblo/ y flota ya en el cielo un intenso aroma a estiércol./ Sabañones y callos/ labrando todo el día bajo el sol/ Y alimentar con esmero/ a bichejos traicioneros./ Y llegar doblado a casa/ a disfrutar de tu lumbalgia… la la la la. El missatge de la propaganda era que no s’havia de patir tant per gaudir dels bons aliments del camp. Simplement s’havia d’anar a Bocatta per trobar-los (Quédate sólo con lo bueno del campo, era l’eslògan final).
Us en recordeu, de la reacció de sindicats agraris com la Unió de Llauradors i Ramaders Valencians o l’Associació Valenciana d’Agricultors? Van demanar la “immediata” retirada de l’anunci, ja que “suposava una clara mostra de desprestigi cap a la professió d’agricultors i ramaders en particular, i el món rural en general”. A més, la mateixa Associació Valenciana d’Agricultors va convidar (últimament es convida a segons quines coses…) a tot el sector agrícola a “tancar files i no consumir ni un sol producte” de la cadena Bocatta. Aquí, a casa nostra, també es van sentir veus contràries a l’anunci, i també se’n va demanar la retirada, però la saragata no va ser tan sorollosa com a casa dels veïns.
Us en recordeu, que Bocatta va haver de retirar l’anunci a la segona setmana de començar-lo a emetre? El creatiu que havia parit l’anunci, César García, no se’n sabia avenir: “Vam quedar absolutament sorpresos. L’anunci funcionava: havia rebut bones crítiques, el client venia més… Qui podia prendre-s’ho com un insult?”.
Jo no m’ho vaig prendre com un insult, al contrari. Des del primer moment el vaig trobar molt original, perquè per entendre el començament s’havia d’entendre el final. Em va semblar molt encertat recuperar la tradició d’inserir a l’anunci una cançó que acompanyés les escenes per reforçar el missatge. Vaig valorar molt el treball dels actors i les actrius, que hi aportaven una dimensió còmica difícil de superar. I vaig pensar que era una bona manera, d’una banda, de riure’ns de les penalitats que els pagesos han de sofrir per arribar a posta de sol, i de l’altra, de fer veure als de la capital que al defora no tot són flors, violes i subvencions.
Per aquest motiu em va saber molt greu que el retiressin de la circulació. Però allò que em va saber més greu va ser que ho haguessin fet perquè uns quants no haguessin encaixat la broma amb sentit de l’humor. Vaig trobar francament lamentable que en aquest món encara pogués influir la gent que més mancada està d’autocrítica i més sobrada va d’orgull i amor propi.
Però tota aquesta gent, poc temps després, va quedar en evidència. I no va ser perquè es guanyessin la desaprovació de moltíssimes persones pel seu excés de susceptibilitat (la revista satírica El Jueves va dedicar la pàgina de El gilipollas del mes als “Agricultors sense sentit de l’humor”). Va ser, en primer lloc, perquè la polèmica va saltar dels límits de la publicitat cap a la informació general. Ja voldrien tots els anunciants polèmiques semblants: en quatre dies, l’anunci va arribar a molta més gent i d’una forma més nítida del que ho hauria fet, potser, en quatre anys. I a sobre, sense pagar ni un cèntim als qui havien ajudat a fer-ne difusió! Si almenys haguessin demanat una petita compensació, que sempre va bé en cas de necessitat…
I en segon lloc, perquè dies després d’haver retirat l’anunci, Bocatta en va emetre un de semblant, on només es veia la silueta d’un poble i es podia escoltar la tornada -aquell la la la la al qual feia referència línies enrera- de la cançó que havia acompanyat la controvèrsia. La qual cosa servia per recordar la propaganda original i, de pas, demostrar que la intel·ligència sempre acaba vencent la sorruderia. Quina lliçó!

Nota: Aquest article va aparèixer al número 143 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2005)

Set d'oli

2012-02-16T00:01:00.001-08:00

Un diumenge d’hivern vaig tornar a Torrebesses. A fora de la cooperativa, hi havia taules blanques amb porrons de vi negre. Al fons, cremava una xera. Per esmorzar hi havia mongetes i llonganissa.
Si fa no fa, la jornada dels Camins d’Or Líquid al Segrià Sec era la mateixa de l’edició anterior: esmorzar, concurs d’allioli i visita al nucli antic del poble. Però hi havia quelcom diferent. No era la presentació, al flamant Centre de la Pedra Seca, a càrrec d’Isidre Preixens, de l’inventari de les construccions de pedra seca de Torrebesses; ni la participació local a la Marató de TV3; ni que les autoritats comarcals eren d’un altre color polític, ni que al migdia jugava el Barça contra el Santos brasiler. Què era?
Mentre bevia un quinto al Cafè Set –també conegut com el bar dels quatre cantons- mirant el Barça, ho vaig veure clar. Era que els camins d’or líquid havien agafat fort, que eren una iniciativa consolidada, la mateixa de sempre però en constant evolució. Il Gattopardo diria que tot canvia perquè res no canviï. Jo hi afegiria que tot roman igual, però res, mai, no és igual.

Nota: Aquest article apareix al número 313 del quinzenal SomGarrigues (del 17 de febrer a l'1 de març de 2012).

Segon grau, primer grau

2012-02-09T00:01:00.001-08:00

Què és una cooperativa de segon grau? Per definir-ho breument, podem dir que és una cooperativa de cooperatives. Una entitat on els socis, majoritàriament, són les cooperatives de primer grau, de base. I per a què serveix una cooperativa de segon grau? En teoria, serveix per defensar millor els interessos dels associats del que ho farien per separat. Ja ho diu la Llei de cooperatives de Catalunya: “Les cooperatives de segon grau tenen l’objecte de completar, promoure, coordinar, reforçar o integrar l’activitat econòmica de les entitats que en són membres (…)” (1)

Pel que fa a les cooperatives agràries, que és l’objecte d’aquest article, el segon grau els serveix per reduir despeses intermèdies; per millorar la distribució dels productes; per aconseguir un preu millor per aquests mateixos productes; per gestionar més bé les subvencions europees… Per treballar d’una forma més eficient, vaja. I tot això, com no, encaminat a proporcionar els màxims beneficis a les cooperatives de primer grau i, de retruc, als socis individuals.
Llàstima que la pràctica sigui quelcom diferent del que s’ha exposat fins aquí. Avui en dia, ni els pagesos ni les cooperatives experimenten les bondats del segon grau. Les unes, si poden anar tirant ja fan prou, i els altres, com que veuen el pa que s’hi dóna, o bé pleguen i es busquen una altra feina o bé practiquen un dels esports ancestrals de la pagesia del nostre país: queixar-se i queixar-se tot el sant dia per haver nascut pagès i haver de morir pagès.
És clar que, qui vulgui rebatre l’argument que dono ho té ben planer. En té prou d’abocar-me a sobre tones de xifres, percentatges, gràfics, enquestes, estudis i manuals d’economia que, evidentment, vindran a confirmar i ratificar les excel·lències del segon grau. I llavors, com a afegitó, podrà dir que els números canten (amb la qual cosa, curiosament, hi estic d’acord: com cloïsses, canten).
Fins i tot, fins i tot podrà dir que la culpa del mal moment del sector primari català és de la sequera, o de l’augment del preu dels carburants, o de l’encongiment de les subvencions, o del conseller d’Agricultura, o del món mundial i globalitzat. Ja se sap, ningú no es tira pedres a la seva teulada.
Tot i així, no aconseguirà pas convèncer-me. I no ho farà perquè fets puntuals però demolidors desmenteixen que el segon grau sigui tan bo per a la nostra pagesia. Per exemple, la suspensió de pagaments de la cooperativa de segon grau Agrolés (2), de les Borges Blanques, a començaments dels anys noranta va suposar un fort cop a les cooperatives que en formaven part. I no només per la desil·lusió que comportava veure com el projecte comú feia aigües, sinó perquè van haver d’aportar més diners -encara més- i fer confiança al nou equip directiu per reflotar l’estructura. La qual cosa era molt d’agrair, perquè aquelles quedaven en una situació econòmica francament compromesa.
El resultat de tot això? El sector de l’oli i l’ametlla a les Garrigues i el Segrià va viure uns temps que no donen bo de recordar, amb enfrontaments, escissions i tempestes polítiques incloses. I allò més important: va crear un sentiment de desconfiança i indefensió -que no ha desaparegut pas- envers les estructures que, precisament, se suposava que havien de vetllar pels interessos dels pagesos i de les cooperatives.
Ara, l’exemple més evident de les contrarietats del segon grau a les Terres de Ponent no el representa Agrolés, sinó la concentració de cooperatives productores de fruita dolça que es coneix amb el nom d’Actel (3). Perquè? Doncs perquè ni les seves dimensions gegantines ni el seu pes econòmic i polític fora de mida serveixen, per exemple, per garantir als agricultors un preu just per la seva fruita. És més, si parleu amb aquests agricultors, molts us diran que els surt més a compte portar-la a magatzems privats que donar-la a Actel perquè la transformi i la comercialitzi. O que en treuen pràcticament el mateix venent-la a Barcelona a un preu irrisori que descarregant-la a la central fruitera de Térmens.
Per si no n’hi hagués prou amb això, Actel va participar l’any 2001 en un dels episodis més foscos i intrigants de la història econòmica de Ponent. Resulta que la cooperativa de segon grau va passar a controlar la societat Indulleida, dedicada a la fabricació de sucs i derivats de fruites, a través de la compra de la participació que hi tenia Mercolleida, que a la seva vegada depenia de la Paeria. Fins aquí, cap problema. Però la troca es va embolicar quan hom examinà com s’havien calculat els beneficis i les existències d’Indulleida, que segons sembla van ser l’argument que va empènyer Mercolleida a vendre: resulta que, en una primera valoració, les unes i els altres superaven de llarg les xifres que es van donar en segona instància. O sigui, en una segona taxació representava que Indulleida s’havia desinflat i que valia menys. Acte seguit, Mercolleida es va desfer de les accions que hi tenia i aquestes van caure en mans d’Actel, que n’agafà el timó. Actualment, el jutjat d’instrucció número 1 de Balaguer investiga el procés que va portar a presentar uns comptes nous i fa poc el jutge va emetre una interlocutòria on es diu, textualment, que “existeixen indicis racionals de criminalitat, al trobar-nos davant d’un presumpte delicte societari” (4).
Per tant, tenim que Actel es va fer amb el control d’Indulleida a través d’un procediment poc clar. No s’ha d’oblidar, tampoc, que Indulleida estava participada -indirectament- per una institució pública, l’Ajuntament de Lleida, susceptible de més control democràtic que no pas una cooperativa de segon grau com Actel. I, per acabar-ho d’adobar, el pes de les cooperatives i de les centrals hortofrutícoles que completaven l’accionariat va quedar encara més reduït amb el pas del temps.
Així doncs, tenim que Actel no és prou bona per garantir uns preus dignes per a la fruita dolça, ja sigui per tota mena de condicionants externs -ja hi tornem a ser: ningú llença rocs al propi teulat- o perquè la funció d’intermediació que realitza no permet pagar més als pagesos. En d’altres paraules: els costos d’envasar la fruita, i el transport, i la comercialització, i totes les despeses administratives són tan mastodòntiques que per algun lloc s’ha de retallar per preservar els beneficis. I d’on es retalla? Doncs del mateix lloc de sempre.
I si no es bona per garantir uns preus dignes, per a què recoi serveix? Se suposa que ha de ser un instrument perquè el pagès es faci un lloc en el món globalitzat, no per deixar-lo a la intempèrie del mercat. Ara que, pensant-ho bé, potser la seva aspiració màxima -com ho demostraria l’afer Indulleida- és convertir-se en la protagonista indiscutible del sector agrari de les Terres de Lleida, desplaçant de l’escena altres actors com petites cooperatives i empreses fruiteres.
Davant d’aquest panorama, queda en entredit la capacitat benefactora de les cooperatives de segon grau. Allò que durant tant de temps se’ns ha dit, com a veritat irrefutable, que l’agricultura havia de concentrar els esforços amb estructures d’aquesta mena per competir millor a escala global, ara es revela com un punt de vista discutible i molt discutit.
Avui en dia cada cop són més els que diuen -els que diem- que cal tornar al model tradicional de cooperatives de primer grau, tornar a la gestió micro, però incorporant-hi elements àgils, flexibles, imaginatius, més en consonància amb els temps que corren. Mirar d’acostar productor i consumidor al màxim amb l’ajuda de les noves tecnologies -internet encara representa un món per descobrir per a les cooperatives-; oferir una atenció personalitzada i al detall si convé; elaborar noves línies de producció ecològica que s’adeqüin a l’evolució dels gustos de la gent; vincular l’oferta de productes agrícoles amb l’oferta turística de la comarca en qüestió… Així es poden corregir els desajustos entre, d’una banda, el preu que es paga a l’agricultor, i de l’altra, el preu que paga el consumidor pel producte agrícola. També pot servir per dispensar un millor tracte al client, tan pendent de qüestions com la seguretat alimentària o la procedència real dels fruits. I pot servir per donar un valor afegit al producte que potser no es podria obtenir des del segon grau.
Els ferms partidaris del segon grau, abans de finalitzar l’anterior paràgraf, segur que hauran pensat que vaig tort, que no sé de què va la pel·lícula, que sóc un il·luminat o un il·lús. Que els petits no poden estar sols davant el perill, que no poden nedar per lliure perquè s’exposen a què qualsevol tauró se’ls cruspeixi. Que el món és dels grossos, i que per progressar s’ha d’estar en línia directa amb els grossos. Del que no estic tan segur, però, és si pensaran el mateix quan tot aquest tinglado faci figa i quedi desacreditat de cap a peus. Perquè això s’ha d’acabar, i quan s’acabi quedarà clar que el món és dels petits.

(1) Article 121 de la Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperatives

(2) Agrupació Oleària Lleidatana, Societat Cooperativa Limitada. A banda de l’oli, també comercialitza ametlles i derivats, procedents de més d’una trentena de cooperatives de les Garrigues, el Segrià, l’Urgell, l’Aragó, la Rioja i Navarra.

(3) Formada per cooperatives de Lleida i Osca, Actel representa 150 cooperatives i 12.000 famílies que viuen de la terra. A banda de la fruita dolça, té seccions específiques dedicades a cereals, llavors, fertilitzants, fitosanitaris, combustibles i recanvis.

(4) Diari SEGRE del 18 de setembre de 2005, pàgina 21.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 142 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2005)

Oli en un llum al Club de lectura de Miralcamp

2012-01-26T00:01:00.001-08:00

El 23 de desembre de 2010, vam comentar Oli en un llum, el meu primer llibre, al club de lectura de Miralcamp. L'acte, el va conduir fantàsticament el professor Josep Camps i hi van participar molt activament els lectors i lectores, que (com m'havia dit prèviament l'editor Josep Gelonch, també assistent a la sessió) són un públic molt exigent.

Durant el club de lectura vam anar comentant els personatges, el dialecte lleidatà amb què estan escrits els diàlegs i els monòlegs interiors, els refranys i frases fetes del llibre, el perquè d'escriure una història sobre un lloc tan poc conegut com les Garrigues, alguns passatges que tenen un significat ocult...

D'Oli en un llum, els vaig explicar que el vam presentar a Sarroca un llunyà 20 de gener de 2008, i que encara ara en parlo, o me'n parla gent que se l'ha llegit, o que se'l va llegir llavors i recorden el bon gust de boca que els va deixar. I que el llibre no hauria estat possible sense els meus tres editors de Juneda, Jordi Quer, Jaume Graus i Josep Gelonch, que van apostar-hi des de bon començament i que van ajudar-me moltíssim a millorar-lo. I tampoc sense la Beatriu, la secretària de l'editorial Fonoll, sempre atenta i esforçada. (Bé, això últim, Beatriu, no ho vaig dir, però saps? Sempre s'ha de quedar bé amb les dones...)

Nota: Aquest apunt el vaig publicar al meu anterior bloc, Esmorzars de forquilla. El publico altra vegada aquí perquè l'amic Ramon hi va deixar un comentari i no me n'he sortit de publicar-lo perquè... He perdut les contrasenyes! Per tant, a continuació us adjunto el seu comentari.

Els anònims de l'antifaç

2012-01-19T00:01:00.000-08:00

Hi ha persones que converteixen l’anonimat en el pal de paller de la seva existència, en una filosofia de vida. S’estimen més restar inadvertits que fer-se notar, prefereixen el recolliment al bullici, el silenci al soroll, el desconeixement per part dels seus semblants a la notorietat. Volen anar fent la seva, anar fent, ocupar-se dels propis assumptes i, sobretot, que ningú els emprenyi.
A Juneda, però, això no és ben bé així. Perquè cada dos mesos, a les pàgines del Fonoll, l’anonimat es transforma en la manera menys efectiva de passar desapercebut i en l’opció més fàcil de fer rebombori i tocar els nassos al personal. Personatges o grups de personatges com el Gran Gendre, el Col·lectiu l’Espantallops, el Guerrer Junieta, un tal Supercoop -de cooperativa, no de policia anglosaxó- i fins i tot un junedenc que fa anys que s’afaita hi han fet sentir els seus brams contra tot allò que els incomoda. I no els tremola la mà a l’hora d’engegar a dida els espanyols, els catalans, l’ajuntament, l’oposició, l’oposició de l’oposició, el veí, la veïna, qui sap si la sogra, o l’enemic acèrrim de tota la vida.
Ignoro els motius perquè succeeix, precisament aquí, aquest curiós fenomen. A vegades penso si no és la manifestació més palpable de l’amor dels junedencs envers la llibertat d’expressió, de la seva valentia per dir allò què pensen sense embuts. O si, per contra, és la demostració inequívoca que a Junda hi ha massa gent que té por de fer-se responsable, públicament, de les seves opinions. Si tot plegat són quatre animalades sense engaltar, mostra d’un sentit de l’humor made in Juneda, o una estratègia de la direcció de la revista per vendre més exemplars. O qui sap si és un gaspatxo d’aquests quatre ingredients i d’altres que m’he deixat -ja sigui per la meva ignorància o, simplement, perquè també els ingredients són anònims.
Ara, tinc una idea prou aproximada dels efectes que provoca. El Fonoll encara s’ha de repartir i ja n’hi ha que s’esvaloten i comencen a dir els sants al revés. Mentrestant, d’altres frisen per donar satisfacció ben aviat als seus instints morbosos. L’Ajuntament prepara la resposta, una família ofesa acusa la revista de donar cobertura mediàtica al terrorisme verbal i de davall de les pedres broten altres anònims per donar resposta als primers anònims. Tothom vol dir l’última paraula, la qual cosa resulta francament difícil en una mitjà de comunicació d’aquesta periodicitat: les rèpliques, les contrarèpliques i les recontrarèpliques poden durar, ben bé, el temps que va de la Candelera a Firaporc.
A vegades, costa endinsar-se en la maranya de sobreentesos, de coses que no cal dir perquè se suposa que tothom ja sap, que poblen aquests escrits. Es fa referència, textualment, “a la germana d’un”, “a la mare d’un altre”… S’ha de conèixer molt bé la realitat del poble, les xafarderies que hi corren, les aliances, les rivalitats, qui és parent amb qui, per entendre-ho. I és clar, per als forasters com jo, ens resulta francament difícil entendre de què carai parlen si abans no se’ns posa en antecedents -ni així hi ha garanties que ho pugui entendre.
Tot i les dificultats, compensa comprovar la vitalitat, el caliu i el neguit que impregnen aquestes lligenques. Amb una energia semblant el Fonoll sempre verdejarà, sempre sortirà airós de les secades que tan sovint assolen la salvatge garriga. A més, resulta molt grat que l’anonimat -sempre dins els límits de la correcció, s’entén- serveixi perquè gent que en d’altres condicions no ho faria s’atreveixi a escriure. L’escriptura no ha de ser un vedat restringit a un grup minúscul de lletraferits. Qui ho entengui així s’equivoca de mig a mig.
I és fantàstic, magnífic, sensacional, òptim, que a Juneda hi hagi tantes persones amb un sentit de la justícia tan elevat. Dones i homes que estiguin disposats a arreglar el món, el país i el poble si fa falta. A posar cadascú al seu lloc i a defensar la veritat en majúscules, en cursiva, en negreta i subratllada. A denunciar els abusos, a revelar l’autèntica personalitat d’aquells que semblen tan ponderats, a desemmascarar els interessos ocults que hi ha darrera la iniciativa en aparença més ingènua… Ostiqueta, quasi em quedo sense aire!
Justiciers i anònims, com la Rabosa -versió catalanitzada d’El Zorro. Només em pregunto si també es disfressen amb capa, barret d’ala ampla i antifaç de color negre. I si aprofiten les nits de lluna nova per allargar-se, sigil·losament i sense ser vistos, a deixar la missiva que toca a la bústia del Fonoll.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 141 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2005)

Sobre la immediatesa

2012-01-15T00:01:00.000-08:00

En els temps que corren, anar escopetejat ja ha deixat de ser una cosa estranya. No parar mai quiet s’ha convertit en quelcom més que un costum: ha esdevingut una característica bàsica, en una gran majoria, dels homes i les dones d’aquest món. Abans de fer una tasca, ja es pensa en la de després, i en la posterior, i en l’altra, i en la de més enllà… I quan estan totes fetes, quan dóna la casualitat que s’han acomplit totes les previsions de forma satisfactòria, es mira d’omplir el buit que queda fent encara més coses, fins a l’extenuació si cal.
I potser és aquest, el motiu que impulsa a satisfer les necessitats humanes d’una forma cada vegada més immediata. Quan s’ha d’agafar el cotxe, es vol invertir com menys minuts millor en el viatge, i molesta sobremanera que el de davant vagi més lent que una tartana. Es vol fer el viatge ràpid, volar com el vent, perquè encara queda molt per fer al lloc de destí. I, quan se l’ha avançat, hom prem l’accelerador fins que torna a trobar un altre obstacle, ja sigui en forma d’obres, de semàfors en vermell, d’operació sortida o tornada, o de manifestació. I llavors la botzina va de boig, es fa sonar impacientment, frenèticament, com si el món s’estigués a punt d’esfondrar o, encara pitjor, com si el punt de destinació s’anés allunyant, foteta, mentres es van perdent els minuts inútilment.
Tampoc no es pot sofrir gaire haver d’esperar més del que es considera tolerable per fer un mos. Hi ha qui vol el dinar o el sopar a l’acte, sense haver d’esperar gairebé. Es funciona a base d’amanides, de carn a la planxa o de fruita. Es porta, cada cop més, comprar plats preparats. Sí, plats preparats, d’aquells que s’escalfen al microones i en deu minuts ja estan cuinats, passats per l’engolidor i dipositats al fons de l’estómac. Això quan no se surt a menjar a fora, a poder ser en aquests llocs on et donen la manduca un instant després d’haver pagat.
Pel que fa a la lectura, costa trobar gent que es pugui entretenir a llegir alguna cosa més que un titular de diari, el catàleg d’una casa de mobles o un article d’opinió. Curiosa variant literària, per cert, aquesta dels articles periodístics: queda tot condensat, embotit, resumit, encaixonat en pocs centenars de caràcters, per tal que pugui ser consumit en una petita porció de l’esfera del rellotge. D’aquesta manera, no es dóna la tabarra al pobre lector, que no pot perdre el temps examinant adjectius innecessaris, exemples prescindibles, digressions massa col·laterals i metàfores atribuïbles només a gent que té molt poca feina.
Per acabar-ho d’adobar, fins i tot se’n troben que malden per acabar de collir olives… abans de la Puríssima! Tenint en compte que la temporada comença –com a mínim al meu poble- pels volts de Tots Sants, això implica escurçar-la a sis o set setmanetes de no res. Per tant, abans que arribi la broma, el vent, el fred, el gel i la mare que els va matricular a tots, s’ha de procurar que les olives hagin passat a millor vida i que s’hagi embotellat el fruit del seu sant ventre.
Ara, no cal enganyar-se: el fet de voler-ho tot a l’acte i obtenir-ho pot resultar positiu, no ho negarà ningú, però és molt difícil no veure’s engolit per l’espiral incontrolada de la immediatesa. Perquè quan s’aconsegueix quelcom d’una revolada és molt rar no voler una altra cosa en les mateixes condicions. Ja sigui per pura inèrcia o per la creença que el temps és un bé limitat –el temps és or, que diria aquell-, el cas és que el dia de cada dia pot esdevenir una successió nerviosa de satisfaccions momentànies, fútils i efímeres. Ara això, ara allò, i sense parar a pensar en el sentit que té anar encabint el màxim nombre d’accions i reaccions en el moment vital més escanyolit.
Hi ha manera, però, de trencar aquest ritme vertiginós? És possible que, un cop dins el remolí, dins el cap de fibló de la immediatesa, hom pugui escapolir-se’n? Existeix, realment, alguna probabilitat de frenar, d’alentir la marxa o fins i tot de parar en sec? Pot desactivar-se el mecanisme en virtut del qual totes i tots anem escopetejats i escopetejades?
Tot i que suposa una tasca molt costeruda, s’ha de dir que no és impossible rompre l’espiral a què es feia referència línies enrera –en aquest món, excepte la mort, tot té solució. Només fa falta tenir bona predisposició mental, estar disposat a canviar la manera de veure les coses. Canviar les ulleres velles per unes altres que ens permetin veure que tot acaba arribant, tot, fins i tot el tren de la RENFE.
S’ha d’aprendre a manejar el temps, a relativitzar la seva importància, a tenir més paciència, en definitiva. Si no es pot satisfer una necessitat immediatament no passa res, no s’ha de morir ningú de mal de freixura. Només cal saber esperar. I saber apreciar, en aquesta espera, els petits detalls que acostumen a passar inadvertits, però que esperen que algú s’hi fixi: les agulles d’un rellotge de paret; els feixos de llum que entren per la finestra i que avancen o reculen lentament; el color de les rajoles; l’alçada del sostre; el trànsit de la gran ciutat; el gos que aixeca una pota del darrera per ruixar el tronc d’un plataner; el refilar d’un canari; el tacte d’un passamà de fusta; l’olor d’un bon dinar... Precisament, això últim em recorda unes paraules, unes sàvies paraules del meu padrí per part de pare. El meu padrí deia –me l’imagino amb la gorra i aixecant la mangala- que un bon dinar fa de bon esperar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 140 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2005)

Cròniques rurals

2012-01-08T00:01:00.000-08:00

Els primers dies de l'any he llegit Cròniques rurals, de Jordi Llavina, Carme Cantí i Albert Carreras. Es tracta de vint entrevistes a altres tantes personalitats del nostre país, les quals reflexionen sobre el món rural d'ahir, avui i demà. Personalment, les que m'han agradat més són les de Carme Ruscalleda, Lluís Foix i Cosima Dannoritzer, perquè hi ha molt "fato", molta teca. Cròniques rurals és un llibre amè, que fa reflexionar, adient per a la gent dels pobles, però encara més per als qui viuen a ciutat.

El conreu del vent

2012-01-05T00:01:00.000-08:00

Qui ho havia de dir, que algun dia en podríem treure partit, de les ventoleres que periòdicament esbullen la salvatge garriga. La imaginació dels nostres antecessors només abastava a preveure la caiguda de teules, testos, arbres i pals de la llum en cas de bufades violentes. A tot estirar, les ments més recargolades podien pronosticar la dansa macabra de les campanes, producte del desplaçament dels sants esquellots en direcció als batalls (i no a la inversa, com seria la regla general). Però allò que no podien ni pensar és que seríem capaços d’aixecar enormes molins de vent, amb unes aspes més llargues i punxegudes que les burxes del rei Neptú, per tal de fabricar l’energia que fa caminar el nostre món.

Ben aviat, si els esdeveniments no es torcen, les Garrigues i el Segrià comptaran amb un bon munt d’aquest molins, repartits per diferents ubicacions. Perquè la Generalitat ha reeixit a l’hora de posar d’acord les empreses promotores i les companyies Red Eléctrica i FECSA-Endesa, i ha desencallat d’aquesta manera la construcció de trenta parcs eòlics en territori català. Per tant, pobles com Granyena, el Soleràs, els Torms, Granyena, la Granadella, Bellaguarda i Almatret tenen més a prop que mai la introducció d’un nou conreu als seus termes municipals: el conreu del vent.

Davant d’aquest panorama, hi ha opinions per a tots els gustos. Els que hi són contraris diuen que provocaria un fort impacte en la fauna i en la flora del secà, i que els valors paisatgístics se’n ressentirien tant que la fesomia garriguenca mai més tornaria a ser la mateixa. També minimitzen l’impacte econòmic que pot suposar per al territori, i adverteixen de l’entrebanc que pot suposar per a un futur desenvolupament de l’agroturisme. I argumenten que no volen acollir unes infrastructures que, bàsicament, hi són per proporcionar electricitat a qui més gasta i malgasta –en d’altres paraules, l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

A l’altra banda, els que hi són favorables pensen que una inversió d’aquesta magnitud -un cabàs de milions d’euros- pot ser l’oportunitat definitiva per diversificar les fonts d’ingressos de la comarca, i abandonar d’aquesta manera un model basat quasi en exclusiva en el sector primari. A més, relativitzen qüestions com l’impacte ambiental i visual dels parcs eòlics, perquè opinen que la fauna i flora no en queden tant tocades, i perquè el paisatge resultant pot ser, fins i tot, agradable a la vista. I conclouen que, si realment es vol apostar per energies més netes i renovables, l’energia eòlica és una de les vies per fer-ho possible.

Per la part que em toca, no tinc la intenció d’arrenglerar-me a favor dels uns o en contra dels altres. Res de tot això. Simplement penso que ja va sent hora que prenguem, entre tots, una decisió respecte al conreu del vent. Què hem de fer amb els parcs eòlics? Rebutjar-ne la ubicació al Segrià i les Garrigues o apostar-hi decididament? Sí o no, verd o madur, blanc o negre?

Allò que no pot ser, de cap manera, és quedar-se a mitges tintes, marejar la perdiu, i no decidir-se mai a tirar envant ni enrera. Estar a favor dels parcs eòlics, sí, però fer-se el ronse. Esperar que ploguin les decisions sense moure, mentrestant, ni el dit petit del peu esquerre. Com tampoc és admissible oposar-s’hi igualment a mitges, sense convicció. Estar-hi en contra, però no mobilitzar-se pel simple fet de tenir poca iniciativa, o molta vergonya, o per l’estrany convenciment que qui mana es farà l’orni i acabarà fent allò que més li plagui.

Encara que sembli difícil, això de prendre una decisió clara i contundent, no cal patir. És tot més senzill del que sembla. Si tenim clar quin és el nostre camí, cap a on anem, quina és la nostra particular travessia del desert -el qual, per cert, no té res a envejar a les Serres Pilans-, de ben segur que en traurem l’entrellat. Si tenim clar quina comarca volem, ja tindrem la major part de la feina feta.

Així doncs, primer haurem de debatre quin model de comarca desitgem. Si la volem més sostenible amb el medi ambient, si la volem més industrialitzada, si la volem estructurada en base al sector serveis… Aquesta ha de ser una tasca oberta a totes les alternatives, sense excloure’n cap d’antuvi, i oberta a les consideracions que pugui fer qualsevol que s’hi senti implicat: institucions públiques i privades, empreses, associacions, comandos subversius i persones a títol particular.
D’aquesta manera, quan tinguem l’objectiu definit i àmpliament consensuat, decidir si volem incorporar els parcs eòlics al paisatge garriguenc serà joc de poques taules. Per fer-ho més gràfic, serà com el muntatge d’un trencaclosques: si la peça encaixa amb les altres, endavant les atxes, i si no hi ha manera d’enganxar-la, serà que la peça pertany a una altra capsa.

Nota: aquest article va aparèixer al número 139 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2005)

JibJab i el 2011

2012-01-01T00:01:00.000-08:00

Comencem, sobretot, l'any amb bon humor, que la cosa ja està prou fotuda perquè no puguem engegar una bona riallada... Bon any nou! (i puntada de peu al vell)

El complicat i alhora senzill món de la subvenció

2011-12-29T00:01:00.000-08:00

No hi ha res que provoqui tanta controvèrsia a la salvatge garriga com les subvencions. Ni les inclemències meteorològiques, ni els projectes d’abocadors, parcs eòlics o polígons industrials, ni les mocions de censura, ni el Segarra-Garrigues, ni l’endeutament d’algunes cooperatives i ajuntaments, ni la conservació de la xarxa viària, ni la Denominació d’Origen… Ni tan sols les reivindicacions del Komando Garrigues, materialitzades en pintades que reclamen l’abolició de la boira, uns forats més grossos per als contenidors de vidre o nous xapos fabricats amb poliuretà i fibra de carboni, poden fer-los ombra. No hi ha res que pugui amb les subvencions.

I això perquè? En primer lloc, perquè es defineixen –perdoneu la complicació sintàctica- com tot ajut que comporta una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les seves entitats autònomes a càrrec dels seus pressupostos (1). O sigui, que són aprovades per l’administració i només per l’administració, i per tant són un objecte fàcilment controlable. La qual cosa, no cal dir-ho, resulta excepcional en el camp de l’agricultura, on el benefici que pugui treure el pagès d’una collita ve marcat pels capricis del clima, per la cotització dels fruits al mercat i per una sèrie de costos intermedis -i incontrolables- com el preu del petroli.

Per aquest motiu, quan un govern decideix establir una subvenció per als fruits secs, el cereal o els olivers, només ha d’aprovar un decret on s’estableixin els criteris que regiran els ajuts i les quantitats econòmiques assignades a semblants finalitats. I com que els pagesos són conscients d’aquesta realitat, quan hi ha un contratemps, la reacció majoritària és demanar subvencions. Altra cosa és que els governants vulguin fer-los cas, com passa tantes i tantes vegades. I que les protestes, els talls de carreteres i les acusacions creuades estiguin a l’ordre del dia.

A partir d’aquí, sorgeixen d’altres motius de controvèrsia com el que s’apuntava tímidament línies enrera: les subvencions han d’estar afectades a una finalitat, un propòsit, una activitat o un projecte específics, i hi ha l’obligació del destinatari de complir les obligacions o els requisits que s’hagin fixat. A més, la finalitat en qüestió ha de respondre al foment d’una activitat d’utilitat pública o interès social o per a la promoció d’una finalitat pública (2) -les lleis no són un gènere literari, precisament. O el que és el mateix, l’administració dóna la subvenció al pagès a canvi que aquest últim dediqui els dinerets a un objectiu concret, el qual, a la vegada, resulta d’interès no només per al propi agricultor, sinó per a la conservació del medi ambient o per al manteniment de la població als pobles petits. No li dóna perquè es dediqui a viure sense fotre cop, ni per canviar-se el cotxe, ni perquè la faci servir per tapar forats que poc tenen a veure amb els solcs que queden al tros després de llaurar, com tantes -massa- vegades passa.

Llavors, no és gens estrany que la gent de la capital es queixi. Veuen com n’hi ha uns quants que cobren una morterada perquè el fred els ha socarrimat quatre olivers bords, sense esporgar i a punt de morir i es pregunten què han fet ells per no rebre les atencions dels poders públics. Pateixen les retencions de trànsit els diumenges d’estiu per la tarda, justet quan fa més calor, i només falta que els diguin que qui ha travessat els tractors a la via reclama més diners encara. Converteixen un comportament concret, propi de ganduls, galifardeus i entabanadors, en quelcom genèric, en un tòpic. I tots sabem que els tòpics, tot i que reflecteixen un bocí de la realitat, no són ni justos ni fidedignes amb aquesta.

I ja que hi estem posats, en això de tocar de peus a terra, convé assenyalar el tercer -i més important- motiu de discussió pel que fa a les subvencions: el futur dels ajuts al pagès. Un tema bastant espinós, i jo encara diria més, espinós a bastament. Perquè quan s’esmenta la paraula “futur” hom hi veu reflectits, en el mirall del llenguatge, els mots “disminució”, “retallada” o simplement “final”.

El final de les subvencions? Per als pagesos significaria una veritable desgràcia, una innegable tragèdia, una autèntica hecatombe! Significaria la fi, per a molts, d’un estil de vida, perquè haurien d’abandonar l’agricultura. No els sortiria a compte confiar només del terròs per anar passant, per anar tirant, per anar trampejant la situació… per anar vivint. Ara que, pensant-ho bé, potser no seria tan calamitós, això. Qui sap si llavors es veuria qui és pagès i qui no; qui s’espavila pel seu compte i qui no és res sense una subvenció a darrera; qui vol viure de la terra i qui vol viure de la terra i per a la terra.

De moment, però, el final de les subvencions agrícoles sembla quelcom impensable, com a mínim a curt i a mig termini. Però hi ha motius que condueixen a pensar que a llarg termini alguna cosa hi pot haver. Com per exemple, el fet que, en el pressupost de la Unió Europea, l’agricultura cada any hi tingui un pes menys rellevant. Ja sigui per les pressions dels Estats Units, dels països en vies de desenvolupament o simplement perquè ha de fer front als costos de l’ampliació -cal recordar que fa poc han entrat deu països de patac-, el fet és que la part del pastís d’on s’alimenten les subvencions cada vegada és més petit. I això, si tenim en compte que és la institució comunitària qui decideix, en última instància, quants diners es destinen a l’agricultura europea i com es distribueixen, resulta de gran importància. El que dèiem abans del paper de la Generalitat a l’hora de concedir les subvencions és del tot cert, però no ho és menys que el lloc d’on venen els doblers són les arques comunitàries -la Generalitat proposa i la Unió disposa.

O que el percentatge de la població que es dedica a l’agricultura cada cop sigui més escarransit. Fruit d’una reconversió que ha comportat, en vint anys, l’encongiment del sector agrari en benefici de l’engreix del sector serveis, ara la legitimitat dels pagesos a l’hora de negociar és igualment més reduïda. I la seva força, no gaire més gran que altres professionals com els transportistes, els escombriaires, els miners o els pescadors.

Per tant, com que sembla que pinten bastos, serà millor que ens anem preparant. Ja s’han acabat els temps de les subvencions a l’engròs, sense filar prim. Ja s’ha acabat donar diners per plantar olivers, o per sembrar certa varietat de cereal, o per mantenir el poder adquisitiu dels pagesos de l’ametlla. A partir d’ara ben poca cosa hi haurà de tot això. Les Garrigues s’hauran d’espavilar pel seu compte, ja sigui invertint en nous conreus, en una millor comercialització dels fruits, en donar-los més valor afegit o complementant els ingressos de la pagesia amb segones ocupacions -compaginar la feina al defora amb d’altres no necessàriament afins. I qui no ho vulgui entendre tindrà un problema per partida doble: primer, perquè estarà tancant els ulls a la realitat, al complex i a la vegada simple món de la subvenció. I segon, perquè quan decideixi adaptar-se a les noves circumstàncies -que ho haurà de fer, per trons-, els altres ja estaran de tornada. I no precisament d’Arbeca.

(1) Segons l’article 87 del Decret 3/2002, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Finances Públiques de Catalunya.

(2) Ídem. (1)

Nota: Aquest article va aparèixer al número 138 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2005).

Bon Xerrampim!

2011-12-25T00:01:00.000-08:00

Us deixo aquest vídeo tan guapet per desitjar-vos un bon Nadal, un bon Sant Esteve, un bon final i entrada d'any, uns bons Reis i, sobretot, unes bones fartaneres!

Nosaltres, classe mitjana

2011-12-22T00:01:00.000-08:00

A la facultat em van ensenyar que, les crisis econòmiques, les paguen les classes mitjanes. Jo, jovenot i mantingut pels pares, li vaig donar la importància que llavors li havia de donar: poca. Però ara, com a vagó de cua d’una altra família, comprovo que aquell ensenyament era –és- una veritat com un temple.

Impostos amunt, preus amunt, hipoteques amunt. Salaris avall. La classe mitjana d’aquest país, formada per funcionaris, assalariats, professionals liberals i fins i tot per pagesos de les Garrigues, cada cop tenim menys poder adquisitiu i som més pobres. De moment, acceptem les dures i doloroses polítiques del nostre govern, perquè les creiem necessàries per reparar l’empastre econòmic.

Però si passa el temps i la cosa no millora, potser a la classe mitjana ens pujarà la mosca al nas. Si veiem que els de baix no paguen perquè no poden, que els de dalt no paguen perquè no volen, i que nosaltres, que som al mig, hem de pagar sí o sí, al final n’haurem de fer una de grossa. Per la part que em toca, no m’agrada fer soroll, però encara menys que em prenguin el poc cabell que tinc.

Nota: Aquest article apareix al número 309 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de desembre de 2011 al 5 de gener de 2012).

Origen i destí de la contractació

2011-12-18T00:01:00.000-08:00

La contractació en origen de mà d’obra estrangera és una mesura per posar fre a la immigració, il·legal o no. Els treballadors arriben a un país per una feina i per un temps determinats, i quan aquests últims han finit se’n tornen cap a casa. En teoria, en aquest intercanvi, totes les parts hi surten guanyant: els empresaris, perquè poden disposar de més braços quan la demanda és molt gran; els treballadors, perquè cobren un salari superior al que podrien percebre als països de procedència, i els poders públics, perquè així afavoreixen indirectament el progrés en els llocs d’origen i també perquè, d’aquesta manera, constitueix un exemple a imitar pels immigrants que arriben sense papers o sense feina -o totes dues coses a la vegada.

A partir d’aquesta premissa, el Govern català promou, des de fa uns quants anys, que es llogui gent a països com el Marroc o Colòmbia perquè treballin a la campanya de la fruita, majoritàriament a l’horta de Lleida. La contractació i l’allotjament van a càrrec del sindicat agrari Unió de Pagesos, el qual rep uns diners per part de l’Administració pels serveis prestats. D’aquesta manera, es pretén endreçar la problemàtica que suposa l’excés de mà d’obra, durant els mesos d’estiu, en un sector com l’agricultura de regadiu a les Terres de Ponent.

Però no hi ha manera. Any rere any, a les portes de la campanya, s’amunteguen a Alcarràs centenars d’immigrants que volen treballar a la fruita. Els envien des d’altres llocs de l’Estat amb la promesa que aquí sí, aquí sí que tindreu feina segura. I el problema que en resulta és tan trist com esfereïdor: un munt de gent sense recursos, amb els nervis a flor de pell que poden esclatar a la més mínima espurna.

Tenint en compte els precedents, arriba l’hora de qüestionar-nos si la contractació en origen al camp català és un instrument vàlid per regular la immigració. Els seus defensors poden dir que funciona bé, que és la immigració en general la que està desbocada. Però el cert és que resulta poc efectiu aplicar solucions tan parcials a problemes globals. També poden dir que donar feina a immigrants amb papers o sense esperonaria encara més els trajectes en pastera per l’Estret de Gibraltar. Per favor, quina incidència real creuen que té la campanya de la fruita de Lleida en els fluxos migratoris procedents del nord d’Àfrica? Fins i tot poden dir que la seva és l’opció correcta, perquè aquesta gent ve aquí amb totes les de la llei. Però també tenen els papers en regla molts dels que es concentren a Alcarràs. De fet, cada cop són més els que hi fan cap amb totes les de la llei. Per tant, reitero, la contractació en origen al camp continua sent un instrument vàlid per regular la immigració?

A més, hi ha un altre tema sobre la taula. Es tracta de la gestió econòmica de la contractació en origen. Darrerament han sorgit veus que denuncien, d’entrada, poca claredat i transparència en els comptes presentats per Unió de Pagesos. Poden ser crítiques amb o sense fonament, però el ben cert és que els diners que hi ha aporta la Generalitat no són cap menudesa. Per tant, fóra d’esperar un control més insistent i gens condicionat a afinitats polítiques per part de l’Administració. Així, es veuria si els recursos s’inverteixen realment allà on fan falta, i si hi ha alguna desviació entre els objectius previstos i els resultats aconseguits.

En aquest últim cas, si es detectessin irregularitats en la gestió, fossin del tipus que fossin, apostaria perquè la Generalitat es replantegés la forma de fer les coses. Un replantejament que la podria dur a disminuir l’aportació econòmica, a assumir-ne el control directe, sense intermediaris, o a substituir-la per formes més eficients de regulació dels fluxos migratoris. No és qüestió de continuar gastant-se tants quartos quan els resultats són tan poc perceptibles. I més en un tema com la immigració, del qual depèn no només la pervivència de la llengua o el funcionament dels teixits productius, sinó també la cohesió social del nostre país.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 135 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2004).

8es Jornades de la Fira Avícola de la raça Prat

2011-12-14T23:34:00.000-08:00

Dilluns 12 de desembre vaig assistir a les Vuitenes Jornades Tècniques de la Fira Avícola de la Raça Prat, al Prat de Llobregat. Durant tot el matí, es van anar succeint xerrades que gravitaven entorn de la gastronomia i l’alimentació. En primer lloc, va intervenir Amadeu Francesch, responsable del programa de conservació de races autòctones de l’IRTA –Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària-, que ens va explicar les diferències entre sacrificar els pollastres a 14 o a 18 setmanes de vida. A continuació, va ser el torn de Ramon Cedó, veterinari assessor tècnic de la Federació Avícola de Catalunya, que va parlar de l’ou de la raça Prat. Ens va donar consells molt valuosos per identificar un ou de qualitat: que tingui una clova sense fissures, dura, neta, lluenta; que la clara sigui espessa, que no s’escampi, que sigui transparent, que el rovell sigui brillant, dur i alt… Particularment, em va xocar la seva afirmació “L’ou és una obra mestra.” Ràpidament em va convèncer: a la força ho havia de ser, una obra mestra, si un talòs com jo era capaç de cuinar una truita a la francesa. Seguidament, va intervenir Sònia Callau, tècnica del Parc Agrari del Baix Llobregat. Ens va parlar de la carxofa Prat, però el concepte que més em va cridar l’atenció va ser el d’holeriturisme, el turisme relacionat amb el conreu de les verdures. Amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona a tocar, i un públic potencial immens, vaig veure que aquest tipus de turisme podia ser el futur. Finalment, ens va tocar el torn als participants de la taula rodona “L’esmorzar tradicional de pagès. Un àpat energètic fonamental per a les feines del camp”: Marta Mayordomo, regidora de Comerç i Turisme de l’Ajuntament del Prat de Llobregat; Joan Ribas, president de la Cooperativa Agrícola del Prat; Valentina Guisado, de l’Associació de Criadors de Pollastre i Capó del Prat; Manuel Torres, president del Consell Regulador IGP Pollastre i Capó del Prat; Cristina Roig, cuinera, gastrónoma i xef del Restaurant Can Rafel; un servidor i el periodista i gastrònom Pere Tapias. Va ser una taula rodona molt interessant i dinàmica, ben dinamitzada pel Pere Tapias, que va repartir joc amb mestria. Vam parlar de pollastres i carxofes; de reaprofitar el menjar; de l’esmorzar de pagès com a reunió, comunió i companyonia; de l’esmorzar com a àpat que s’havia de cuinar –i consumir- amb tranquil·litat; d’esmorzars forts i lleugers, de l’esmorzar de pagès com a hipotètic atractiu turístic… Puc dir, sense cap mena de dubte, que vam arribar a l’hora de dinar amb gana, molta gana.

No voldria acabar sense felicitar els organitzadors de les jornades, en especial el Vicenç Tirado, que em va venir a rescatar quan em trobava més perdut que un nàufrag en alta mar. Desenvolupament mil·límètric del programa, magnifiques instal·lacions i una atenció exquisida per part de l’organització. Desitjo que la Fira Avícola del Prat, que se celebra aquest cap de setmana, tingui el mateix èxit que aquestes jornades. Salut, força i endavant les atxes!

Nota: Podeu veure les fotos de les jornades al meu perfil de Facebook.

Pa i nous

2011-12-08T13:23:00.000-08:00

Vinc d’un temps no gaire llunyà, però tinc la impressió que en fa molt que s’ha jubilat. Potser només m’ho sembla, però queden molt enrere els carrers sense asfaltar de la meva estimada Sarroca, les estufes de llenya, els talls de llum que s’allargaven dies i dies, els televisors en blanc i negre, la fortor del lleixiu que la mare abocava a la tassa del vàter, els gargots que feia a la pàgina de darrera de qualsevol full de calendari obsolet...

Avui en dia, a casa nostra, es fa molt difícil trobar les restriccions o limitacions descrites línies enrere. Es pot dir, amb tots els matisos que vulgueu, que la justesa econòmica de fa trenta anys ha quedat arraconada a la cambra dels mals endreços. Ara tenim moltes més comoditats, anem més ben servits i ja no hem de fer molts esforços que ens havien resultat ineludibles fins no fa massa. Qui ho havia de dir: fins i tot a les Garrigues ha parat el tren del progrés!

Perquè és un progrés irrefutable la millora de les comunicacions i els mitjans de transport. Les distàncies físiques cada dia són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans. La generalització de l’ús de la telefonia mòbil, la progressiva connexió a internet de molts dels nostres pobles, unes carreteres més bones –sempre hi ha excepcions, sobretot a les Garrigues- i uns automòbils més ràpids i cada cop més amos dels nostres garatges sens dubte que hi ajuden.

Uns altres automòbils, els tractors, també han sofert un canvi considerable d’un temps ençà. Avui són més potents, tenen més accessoris, poden fer maniobres que demostren que ja no són els vehicles rígids, monolítics, poc flexibles i rústics d’abans. A més, s’han modernitzat i multiplicat els estris que es poden enganxar a la part posterior: grades, discos, segadores, arreplegadors de llenya, ensulfatadores, vibradors i vanos per collir ametlles i olives... La qüestió és aplanar al pagès la feina del defora.

Un cop a casa, el pagès ha vist com també millorava la forma de manufacturar els productes que neixen de la terra. Les peladores d’ametlles familiars han donat pas a les esquelladores comunitàries; les esteses d’ametlles als corrals, a les entrades de les cases i fins i tot als carrers han evolucionat cap als munts de fruits secs –i pelats- a la cooperativa del camp, la remor que emetien una munió de cafeteres mecàniques s’ha esvaït i ara només se sent en moments puntuals del dia... I en un sol lloc del poble.

També la manera de triar les olives ha experimentat un canvi notable. Qui no recorda els triadors de fusta, dels quals se n’havia de treure manualment les fulles, els brots, el fang i les pedretes? Aquesta feina ara està mecanitzada: els pagesos només han d’abocar, l’un darrera l’altre, les olives a la tolba del molí. I a sobre, poden fer petar la xerradeta mentre fan cua al carrer.

Posats a triar, avui en dia podem escollir entre més varietat d’aliments a l’hora de confegir la nostra dieta. No ens nodrim, només, d’arròs d’alls, de pa amb tomàquet i de truita a la francesa, de pollastre a la planxa amb patates fregides, de bacallà amb tomata, de conill de garriga i de macarrons els dies de festa. Els temps que corren han adobat, i amb escreix, els nostres plats amb tota mena d’aportacions: salmó escandinau, palets de cranc, vinagre de Mòdena, pasta de tota mena, kiwis, alvocats, infusions orientals de tots els sabors... Si us hi fixeu, en bona mesura l’ampliació de les perspectives culinàries ha coincidit amb el fenomen de la globalització. La qual cosa no vol dir, d’altra banda, que els aliments del país hagin quedat desplaçats del menú diari. Ans al contrari, avui mengem més carn i més peix que abans. I ho fem a nivell qualitatiu –en la varietat està el gust- i a nivell quantitatiu –afarta’m i mata’m.

Com no podia ser d’altra manera, ens aixequem de taula més farts que a les beceroles de la democràcia. I gaudim amb més intensitat, és innegable, dels plaers de la vida casolana. Gràcies a les calefaccions, de llenya o de gas-oil, podem dormir en mànigues de calçotets al fort de l’hivern. O jeure sense suar gota en plena canícula, gràcies als aparells d’aire condicionat. Els llits són més còmodes, com els sofàs, les butaques o les cadires. Les cuines s’han tornat més funcionals, han incorporat a les seves plantilles fitxatges que escalfen els aliments, freguen els plats o escampen la boira en un temps rècord. Algunes portes de garatge s’obren i es tanquen només prement un botó, i moltes bombones de butà ja fan el fet sense moure’s de l’entrada. I sense haver-les de carregar escales amunt, evidentment.

És cert que hem après a gaudir de la vida de portes endins, però no ho és menys que hem descobert com es pot viure de portes enfora. Perquè hem assistit, d’un temps cap aquí, a la socialització de les vacances. O el que és el mateix, al fet que gairebé tothom es pot permetre –i de fet es permet- passar uns dies a la platja, a la muntanya o fent cua a la carretera. Abans, si s’optava per anar de viatge, s’aprofitaven els diumenges per anar a la Costa Daurada, al Delta de l’Ebre o a Barcelona a veure els parents. Ara, en un cap de setmana triat a l’atzar, es pot volar i tornar de qualsevol ciutat europea. I el més important, es pot fer per quatre duros –o euros, per als iniciats en la moneda comuna i comunitària- en un obrir i tancar d’ulls.

Sens dubte, aquest últim extrem s’ha vist afavorit per la millora de les comunicacions. És evident. No només tenim carreteres més bones, sinó més i millors pistes d’aterratge per als avions. Les distàncies, cada viatge són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans... De què em sona tot això?

Però no tot són flors i violes. El progrés i el benestar guanyats durant els últims trenta anys tenen també la seva cara més amarga, la seva faceta menys agradable. Perquè podem estar més ben comunicats i podem tenir més cotxes, però també hem de patir moltes més tragèdies a la carretera. Podem tenir tractors més sofisticats, però això no treu que de tant en tant s’encadenin uns quants accidents laborals amb final dramàtic. Podem gaudir de les comoditats que implica fer cada vegada menys esforços, però això mateix va en detriment de la nostra forma física. Podem anar més tips, però les noves preferències culinàries fan que la canalla pugi amb més problemes de sobrepès i fins i tot d’obesitat. Podem disposar de totes les comoditats imaginables, però és esfereïdor comprovar com de desemparats estem cada vegada que marxa la llum. Podem anar més de vacances, però a voltes aquest fet respon més a un vici que a una necessitat.

Més un vici que una necessitat. Fins aquí volia arribar. I ho volia fer per reflexionar si fa falta consumir tant, si és necessari aspirar a tenir més que el veí, si cal fer tanta ostentació del que es té, si hem de viure com qui condueix un cotxe de carreres –a tot drap i amb el frenesí que implica vigilar a cada corba per no fotre’ns una pinya.

Si volem fer com la senyora de Tous, aquella rica vídua que un bon dia descobrí les exquisideses del moll de l’os i a partir de llavors no féu sinó menjar-ne a tothora. La senyora de Tous, que malmeté tota l’argenda a causa d’una golafreria sense límit geogràfic –les males llengües diuen que cada vegada feia anar a buscar l’aliment més lluny, perquè la mestressa esgotava les existències locals, comarcals i nacionals, i conseqüentment el preu era més car. La mateixa senyora de Tous, que es va quedar sense un maravedís i va haver d’anar a pidolar per les cases. La senyora de Tous que fou alimentada per un matrimoni vellet amb pa i nou. La ja esmentada, repetida i reiterada senyora de Tous, que va sentir com li reviscolava el paladar quan va tastar aquella composició, i que va exclamar acte seguit unes paraules que farien història: “Si hagués sabut com era de bon el pa amb nous, encara seria la senyora de Tous”.

No dic amb això que haguem de renunciar a les comoditats que hem aconseguit i tornar enrera. Sóc partidari de mirar sempre endavant, de rebutjar sempre la nostàlgia quan és un exercici buit de contingut o l’evocació d’un temps en què uns pocs dominaven i la resta no tenia més remei que acotxar el cap –casualment, els que l’acostumen a evocar són els primers, els qui tenien els millors papers de l’auca. Però no estaria gens malament que fóssim conscients del que realment necessitem per viure. De saber separar el gra de la palla, d’aprendre a deixar anar pes quan volem que el globus s’enfili. De ser capaços de conformar-nos, de tant en tant, amb quatre llesques de pa i un bon grapat de nous.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 134 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2004).

L'herència de la pedra resseca

2011-12-04T11:10:00.000-08:00

Les Garrigues no és només, tal com diu el tòpic, la terra de l’oli d’oliva verge extra. És la terra dels coscolls recremats pel sol, dels tords que fan mans i mànigues –o potes i anelles- per escapar dels caçadors, dels rius que no porten ni gota d’aigua, de carreteres a punt de ser reconvertides en pistes forestals o en circuits de cotxes amb tracció a les quatre rodes... I és el terreny dels masos de volta, els forns de calç, les espones i els pous de gel: construccions de pedra seca que han anat vestint, amb el pas del temps, un paisatge que encara sembla que vagi en calça curta.

Tot i això, cal reconèixer la feina dels sastres i les modistes que van ajudar a fer vestimentes que encaixen tan bé en l’entorn natural. Es pot dir que van prendre les mides al paisatge amb molt d’ofici, i que li van fer les peces que li esqueien més, els complements que menys desentonaven amb l’aridesa i l’accidentada geografia garriguenca.

També es pot dir que encertaren a l’hora de triar la pedra com a material per als seus –i en definitiva nostres- teixits arquitectònics. El fet d’anar posant una lloseta damunt de l’altra, un roc damunt de l’altre, de manera que quedessin perfectament ensamblats, relligats, sargits, constitueix un autèntic goig visual. És una veritable delícia per als ulls contemplar una espona de la qual no en sobresurt cap pedra, en la qual gairebé no hi queden espais buits, on tots els elements que la formen semblen haver nascut només per ser veïns.

Com també ho és observar un paisatge humanitzat, un territori que encara conserva, i que duri, l’empremta que hi ha operat la mà de l’home. Els camins, els pous, els masos de volta i els de planta rectangular –tots ells de pedra seca- , donen a demostrar que algú ha modulat el context físic. Algú que ha endreçat el medi per fer-lo més habitable i productiu, menys feréstec. No en va hi ha moltes superfícies que van quedar aptes per al conreu després que se’n traguessin les pedres per fer, per exemple, una era, un forn de calç o un marge de considerables dimensions.

A la vegada, aquesta forma de fer ha donat lloc a una arquitectura sostenible, concepte tant de moda en els temps que corren. En efecte, els materials que s’han utilitzat durant molt de temps han estat els que proporcionava l’entorn més proper: la pedra, la terra i la fusta. Materials, a més, duradors i econòmics, que no requerien gaire energia en la seva obtenció, transport, transformació o aplicació. Tampoc ocasionaven –ni ocasionen- greus perjudicis al medi ambient, ni durant la seva vida útil ni posteriorment. Només cal veure amb quina dificultat es reintegra al medi natural i quins residus produeix un mas de pedra derrocat.

Paradoxalment, el progrés ha dut els nostres pobles a obrar de forma oposada a la que es descriu en l’anterior paràgraf. Ni els materials per a la construcció han estat els més propers, ni els que requereixen menys energia per néixer i reproduir-se, ni els que menys costen d’assimilar pel medi un cop ha finat la seva utilitat. Simplement ha estat la forma de fer més còmoda, vestida de ganga a curt termini però a la llarga més cara.

Faríem bé, en aquest sentit, de tenir en compte la tasca de la Fundació el Solà, de la Fatarella. Aquesta entitat sense ànim de lucre té com a finalitat contribuir a l’estudi la conservació, el desenvolupament i la divulgació de tot allò que fa referència a la pedra en sec –així li diuen a la Terra Alta. I per fer-ho efectiu duen a terme xerrades i excursions, munten exposicions i fins i tot organitzen cursos de formació amb l’eix vertebrador de la pedra seca. A més a més, compten amb una biblioteca i un centre de documentació amb multitud de mitjans escrits, fotogràfics i audiovisuals sobre el tema que ens ocupa.

Sens dubte que hauria de ser una iniciativa a imitar, la de la Fatarella. No només perquè així es recupera el patrimoni que s’havia anat deteriorant, ni perquè es tenen més en compte criteris de desenvolupament sostenible, sinó perquè és una manera d’atreure un turisme de caire més cultural, una forma de compensar la disminució dels ingressos agrícoles. En aquesta línia, cal afegir que abans del naixement de la Fundació, l’Ajuntament ja havia posat els fonaments del que s’acabaria convertint en la Casa Ecològica: un edifici que converteix la pedra en sec en la seva columna vertebral i en un innegable motiu d’interès turístic.

Per tant, tenint en compte els precedents, no costaria gaire importar aquesta experiència a les Garrigues. S’hauria de donar més rellevància, que s’ho mereix, a la tasca del juncosí Josep Preixens, el qual va elaborar un inventari de les cabanes de volta de la comarca. Es podria complementar amb la comercialització de l’oli d’oliva, de forma que els compradors que fessin cap a les cooperatives se’ls oferís la possibilitat d’anar a fer una ruta dedicada a la pedra seca, i viceversa. Es podrien coordinar els esforços de divulgació amb una promoció més gran dels establiments hotelers i de restauració de la comarca... I tantes d’altres iniciatives que, entre tots, segur que se’ns acudirien.

Aquesta és l’herència que ens ha deixat la pedra seca, en molts casos resseca, recoberta de molsa i renegrida pel pas del temps. A les nostres mans tenim la possibilitat d’enllustrar-la, d’aprofitar-ne totes les potencialitats, d’esprémer fins a l’última gota tot el suc que en puguem treure. Si ho aconseguim resultarà que, una vegada més, els catalans, de les pedres n’haurem tret pans.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 133 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2004).

Del terròs a l'asfalt

2011-11-27T00:01:00.000-08:00

És curiosa la tendència que tenim, els homes i les dones d’aquest país, a fer cap als mateixos verals. Anem de rebaixes a la botiga més concorreguda, assistim a l’espectacle esportiu de més envergadura, desemboquem al concert més multitudinari o peregrinem a la zona de vacances que més està en voga. I la cosa no s’atura aquí, no: cada vegada més, tenim la necessitat d’anar a viure al mateix lloc. Anem a petar, totes i tots, a la gran ciutat, que dia rere dia esdevé un monstre més gros i més difícil d’abarrerar.

Aquest impuls a l’amuntegament produeix l’efecte contrari en d’altres parts del territori: de molts llogarrets ja només en queden les teranyines, i pobles que fins fa poc es consideraven de grandària mitjana –entre mil i dues mil animetes- pateixen un encongiment comparable a una peça de llana rentada amb aigua calenta. Sort en poden tenir, encara, d’acollir quatre turistes en temporada alta o els fills pròdigs que tornen a casa a passar l’estiu. És força trist conformar-se amb les escorrialles, però més ho és no tenir vianda.

Però la qüestió que ens ocupa no es limita a una descripció numèrica de la realitat. Els números ens expliquen el món fins a cert punt, però hi ha coses que no podran abastar mai. Com per exemple, què es perd en termes de factor humà, de sentiment col·lectiu, d’actitud envers la vida quan un grapat de gent se’n va a viure a la capital i deixa el poble. O què es deixa de guanyar quan aquesta gent, un cop establerta a ciutat, comença una existència més marcada per la individualitat i l’individualisme, el resclosiment i la incomunicació, el desconeixement i la indiferència envers el paisatge que els envolta.

Els nostres pobles hi perden molt, amb les migracions. Els suposa veure com s’extingeixen els focs que donaven claror i escalfor als seus carrers. Implica menys concurrència, menys aula a les festes majors, que són les manifestacions per excel·lència de la seva vitalitat. Comporta, fins i tot, haver de sentir l’eco de les pròpies passes quan passegem de bon matí o cap al tard per les immediacions de l’església. Un eco que moltes vegades contrasta amb el bullici que hi havia, sense anar més lluny, deu o quinze anys abans.

A la pèrdua de vitalitat s’hi afegeix certa classe d’impotència, que és l’expressió última d’aquesta sensació d’abatiment general. És la impotència que reflecteix la impossibilitat de donar a aquesta gent que se’n va allò que hauria fet que es quedés. D’haver-los proporcionat una feina en consonància amb els seus estudis, una escola per als seus fills, un consultori mèdic obert tots els dies de la setmana... El poble ha estat incapaç de donar-los aquestes i d’altres coses, i les han hagut d’anar a cercar allí on n’hi ha més per metre quadrat.

Ara bé, el fet que hagin sadollat les seves necessitats materials no vol dir que hi hagin sortit guanyant anímicament. Perquè les ciutats mai no podran oferir el contacte directe que ofereixen els pobles, aquesta proximitat en el tracte que ens permet saludar a tothom que ensopeguem pel carrer –sempre que no hi estiguem contrapuntats, és clar. I això, per a tots aquells que es continuen considerant de poble tot i viure en un formiguer que res s’hi assembla, és un fet que els corseca lentament.

Ni podran involucrar, amb tanta facilitat, a la majoria dels ciutadans en un projecte comú. No els podran reunir al voltant d’una taula per fer un gran tiberi, o a la sala del ball per discutir un tema de vital importància per a la comunitat, o a la plaça major per gaudir d’una jornada castellera. Les dimensions de les ciutats ho impedeixen: els resulta impossible disposar d’un espai on entaforar gran part dels seus habitants perquè hi facin activitats com aquestes. Com també ho impedeix l’individualisme que s’hi conrea, que es podria definir com la forma de vida que consisteix en abocar totes les energies al porró personal sense vessar ni una sola gota cap a la pica de la col·lectivitat.

Encara que pugui fer-se present en molts dels nostres pobles amb certa força, l’individualisme troba en les ciutats el seu hàbitat natural. Allí es mou per infinitud de galeries, s’amaga en multitud de caus, sempre pot escapolir-se dels intents de fer-lo sortir del forat, de caçar-lo. Això, fins a cert punt, pot ser positiu, perquè a ciutat no es dóna tanta importància a prejudicis que d’altra banda dificulten la convivència en un poble. Però la cosa es complica quan aquest “anar a la meva” consisteix en tancar-se a tota cooperació amb els altres, a isolar-se. I significa, per a molts que han canviat el poble per la ciutat, comprovar com els lligams que els uneixen amb l’entorn immediat ja no són tan ferms com eren. I que s’esfilagarsen amb facilitat.

La cosa no és gaire estranya, sobretot si es té en compte que aquest entorn, aquesta immediatesa espaial, resulta una perfecta desconeguda per a la gent que hi viu. Representa que es pot tenir el niu en un edifici qualsevol i ignorar què hi ha dos carrers més enllà. No saber, posem per cas, que prop de casa hi ha una plaça menuda, mig amagadeta, on van a festejar adolescents prematurament motoritzats. O que a cinc minuts a peu de la portalada, fent una mica de ziga-zaga, es pot anar a raure a una de les poques travessies que encara conserven aquell aire noucentista, de revolució industrial, amb les parets ennegrides i oblidades pels serveis municipals de bellesa urbana.

Això no passa als pobles, a fe de déu que no. Als pobles, la gent coneix els topants en aparença més insignificants, sap quantes cases i corrals hi ha a banda i banda del seu carrer, no s’erra a l’hora de dir a quin punt cardinal està encarat el pedrís de l’entrada del poble. I és que s’hauria de ser molt talòs per ignorar, per exemple, on es troba la cooperativa, i encara més per no tenir una idea aproximada d’on és el bar.

Precisament, el bar del poble és un dels llocs on encara podem copsar la vivesa de la nostra llengua, la qual s’hi expressa d’una forma tan genuïna i espontània que fa goig de sentir-la fluir. Al bar podem escoltar paraules que fa molt temps que donen tombs, i que gràcies a déu no han quedat encallades en l’erera del temps. Unes han conservat el seu sentit primigeni, signifiquen ara el mateix que volien dir quan van néixer. I d’altres han romàs inalterades, però el seu sentit ha anat canviant segons el moment històric.

També hi podem veure servir un ric assortit de refranys i frases fetes, els quals serveixen per endolcir, salar o empebrar –sobre gustos no hi ha res escrit- converses de totes menes, mides i colors. Aquestes expressions, a més, tenen la virtut de cuinar-se amb ingredients simples, gens artificiosos, que arriben directament al paladar del nostre interlocutor. No calen els embuts quan es vol proporcionar bon aliment cultural.

I què tenim a l’altra cara de la moneda?Doncs una realitat urbana que aposta per formes més estandarditzades de comunicació, per paraules que semblen fabricades en sèrie de tan fredes i distants que són, per un llenguatge al qual és difícil trobar-li el gust. Potser és per desconeixença envers el company de conversa, potser és per por a no explicar-nos bé, o potser és per evitar el ridícul, però el cas és que molts de nosaltres pensem dues vegades –com a mínim- allò que hem de dir i com ho hem de dir quan som a la capital. I optem molts camins per fórmules que atenuïn qualsevol símptoma de creativitat lingüística. No sigui cas que semblem massa de poble...

Perquè ser de poble ara ja no es porta. Ara el que està de moda és ser cosmopolita, multicultural... transnacional. S’ha de ser permeable a tota influència externa, dels balls hindús a les carabasses de Halloween, i s’ha de bandejar el llegat cultural i lingüístic de comarques, el qual ja és massa retrògrad i anacrònic. És més, se l’ha de ridiculitzar, s’ha de presentar la gent de poble com a rústega, de vocabulari gruixut, amb una cara de baixar de l’hort que és massa. Se’ls ha de fer veure que ara toca ser moderns, moderns de veritat, i obrar segons els cànons de la urbanitat globalitzada.

Arribats a aquest punt, ens hauríem de fer un parell de preguntes: qui és més home de món, el pagès que sap d’antuvi quin metro ha d’agafar per anar a l’Hospital Clínic o l’agent de borsa capitalí que es perd un cop surt de l’autopista? Qui és més cosmopolita, la gent de poble que s’afarta de veure per televisió històries i encara més històries que passen a la gran ciutat o aquells que es pensen que més enllà de la Diagonal la gent vesteix amb espardenyes de set betes, faixa, barretina i porta un branquilló de fonoll a la boca? Només el fet d’intentar-les contestar potser obriria els ulls a més d’un.

Qui sap, potser també ajudaria al fet que la gent de comarques veiés més clarament que no cal deixar la llengua pròpia a l’andana per pujar al tren de la modernitat. Que es pot viure plenament en català sense ser considerat un espècimen en vies d’extinció. Encara que molta gent de la capital, i cada vegada més gent de poble, tracti de convèncer-los que això només pot fer-se en castellà.

Perquè, quin mal hi ha en el fet que ens vulguem expressar en la nostra llengua en tots els àmbits de la nostra vida? Que té de dolent obrar de la mateixa manera que hem obrat tant de temps en els nostres pobles? A qui perjudiquem quan si se’ns pregunta en castellà, responem en català i l’interlocutor ens entén perfectament? Potser als qui voldrien, sota l’excusa de la modernor, fer-nos passar per l’adreçador lingüístic?

Ara que, pensant-ho bé, d’excuses n’hi ha moltes i molt variades. La més emprada és la que diu que el català és incapaç d’erigir-se en vehicle de comunicació amb la nova immigració que s’estableix al nostre país. Que s’ha de parlar als immigrants en castellà, perquè com a mínim així entendran alguna cosa... No importa que acabin d’arribar i no sàpiguen ni un borrall de cap llengua romànica, se’ls ha de parlar en l’idioma del regne. Se li deuen suposar, al castellà, una sèrie de propietats metafísiques que fan més fàcil l’entesa amb els nouvinguts. Més fàcil que a través del català, però també que de l’anglès, el francès, l’alemany o el llenguatge de signes.

De moment, però, molta gent dels nostres pobles es mira de mal ull aquesta nova mena d’esoterisme, i parla als seus nous veïns de la forma en què s’expressa millor: en català. S’estima més tocar de peus a terra i no cedir a l’artificiositat que suposa comunicar un concepte del qual se n’ha fet la traducció prèvia. Què més fàcil que dir: “T’agrada la botifarra amb seques?” enlloc de “Te gusta la longaniza con... alubias?” Diuen que la distància més curta entre dos punts és la línia recta.

Llàstima que a ciutat n’hi hagi que per anar dos edificis cap a l’esquerra donin la volta sencera a l’illa en direcció contrària. Perquè així debiliten no només una llengua, sinó una forma de ser que s’ha bastit al llarg de molts segles. I que, per cert, ha patit ensulsiades tan fortes que han obligat a refer-la de nou.

Ara, en nom del progrés, de les noves tecnologies, del mestissatge, de la vida moderna i de no sé quantes falòrnies més, resulta que es vol reduir la nostra peculiaritat cultural a la mínima expressió. Allò que no s’ha aconseguit a base de garrotades es vol obtenir a força de repartir afalacs i floretes a tots els benaurats que vulguin entrar al temple del senyor. No pas del senyor rector, sinó més aviat del senyor Torcuato Luca de Tena. O del senyor Manuel Jiménez de Parga, per fer-ho més actual.

Per tant, després de descriure un panorama tan desolador, què ens queda? Què podem fer per evitar que el despoblament del camp esdevingui un despoblament de la nostra consciència com a poble? Com hem de reaccionar per combatre un individualisme insolidari, una desorientació física i mental, unes formes d’expressió del tot insípides, un cosmopolitisme tendenciós i fins i tot uns atacs sibil·lins al pinyol de la nostra llengua?

Per començar, la gent de poble ha de continuar sent de poble. Encara que visqui voltada de gratacels i d’avingudes que no s’acaben mai. Encara que allò que s’assembli més als sembrats i als horts sigui la gespa artificial del camp de futbol del barri. La qüestió és ser militant fins al moll de l’os, sense donar treva al defalliment moral, perquè d’aquesta manera, com a mínim, conservaran intacta la llavor del nostre planter cultural.

I després, cal que la gent de la capital pugui escollir si vol ser, també, de poble. Si vol viure més a prop dels seus veïns d’escala, si no li fa res guardar la tanda a una padrina que ha anat a la parada del costat a buscar el paraigua que s’hi havia deixat. Si es vol expressar tal com raja, sense fórmules intermèdies, si desitja deixar clara la seva preferència per la xocolata espessa. I si desitja que aquesta xocolata sigui catalana, amb denominació d’origen, l’autèntica i inimitable xocolata que ha fet de nosaltres un dels pobles més gustosos sota la capa del sol.

Però aquesta capacitat d’elecció, sens dubte, l’ha de fer real la gent de poble. Han de tenir clar que això forma part de la militància que es descrivia abans, que no s’entén apostar per uns valors i no actuar en conseqüència. Si no fos així, qui faria aquesta feina en lloc seu? La mateixa gent de ciutat? És possible, però els fruits que es collirien no serien ni de bon tros tan llustrosos com si hi haguessin ajudat els que de veritat hi entenen. Els que hi entenen en el conreu d’una determinada forma de ser.

Si tenim clares aquestes línies d’actuació i les duem a la pràctica segur que, a la curta o a la llarga, farem bona collita. És igual que el veí de tros ens digui que no hem llaurat a l’hora, que hem sembrat a destemps, o que, ras i curt, ens hem equivocat de conreu. El que importa és que siguem treballadors, constants en la nostra feina, i que ens esforcem per fer-la cada dia millor. El que diguin els que no ens volen bé és sobrer.

És curiosa la tendència que tenim, les dones i els homes d’aquest país, a elaborar les més complexes teories a partir de les pròpies vivències. Per sort o per desgràcia, aquesta és una realitat de la qual no me n’escapo, i és per aquest motiu que he tingut la necessitat d’escriure aquestes reflexions. Perquè d’aquí a molt poc, la tardor que ve, ja hauré consumat el meu exili a la capital. Hauré canviat els olivers de les Garrigues pel Tomb de Ravals, els ametllers del secà per la Prioral. I hauré de posar en pràctica tot el que us he dit, per molt costerut que vegi el camí. És per això, doncs, que si algú de vosaltres veu que m’assec en una pedra que ha caigut d’una espona, li demano que em recordi que he reemprendre el meu viatge sens falta.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 132 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2004).

Nota 2: Aquest article me l'estimo molt. Tot i que, a hores d'ara, el reescriuria de dalt a baix i diria coses diametralment oposades a les que vaig deixar escrites, prefereixo deixar-lo igual, perquè és testimoni d'una determinada època de la meva vida, just abans de casar-me i de venir a viure a Reus. Com va dir Màrius Sampere en una entrevista, seria com deixar aquella foto antiga sense retocar, perquè si es retoca ja no reflecteix el que hi apareixia.

Torna el dret de cuixa?

2011-11-17T00:01:00.000-08:00

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Personalment, encara diria més: un fet val més que mil milers de paraules. No és el mateix construir castells als núvols que fer-ho a terra ferma, no és el mateix parlar sobre una realitat futura que posar-se a treballar perquè algun dia la puguem gaudir amb els cinc sentits.

Aquest és un punt de vista del tot materialista, però a la pràctica és el que val a l’hora de passar comptes amb els que ens governen. Perquè s’atipen de xerrar pels descosits sobre el que faran i el que deixaran de fer i molts vegades la realitat els desmenteix. En el millor dels casos, les paraules es converteixen en fets a l’edat de la jubilació, o sigui, quan ja no poden fer gaire servei als qui els han reclamat amb tanta insistència.

Això últim és el que pot passar, precisament, amb el canal Segarra-Garrigues: l’obra hidràulica més important des de la construcció del canal d’Urgell corre el risc d’arribar quan els seus potencials beneficiaris estiguin criant malves. I llavors pot quedar, sobre el terreny, una paradoxa monumental: que quatre gats s’hagin de fer càrrec d’una superfície regable enorme, així com del gran deute que pot suposar haver de pagar el mateix pel canal però entre menys gent.

La paradoxa pot adquirir dimensions encara més grans –i més esperpèntiques- si tenim en compte qui poden ser els destinataris finals del canal: no pas els petits o mitjans propietaris, sinó els peixos grossos del sector agroalimentari. No pas els que hauran invertit sang, suor, llàgrimes i diners per fer arribar l’aigua als seus trossos, sinó els grans terratinents, els quals només s’hauran d’esforçar a l’hora d’estendre els xecs a canvi de les seves terres. Perquè resulta difícil no imaginar un futur on els pagesos hagin de vendre, bé per problemes econòmics o bé per la impossibilitat que els seus fills vulguin dedicar-se a la terra.

A l’altra cara de la moneda, els empresaris hauran fet el negoci del segle: a partir d’una inversió mínima hauran obtingut terres de reg i en molts casos a plena producció. I el més important: no s’hauran deixat cap caler pel camí per pagar el canal. Aquesta feina ja l’hauran fet els antics amos dels terrenys i els poders públics.

No hi ha motius per pensar que això no passarà, sobretot si tenim en compte el precedent del canal Algerri-Balaguer. Perquè resulta que són els grans propietaris els que de veritat hi ha sortit guanyant: grans empreses que es dediquen a l’exportació de la fruita, negocis agropecuaris d’alta volada i fins i tot algun exalt càrrec públic amb ganes d’invertir. Tots han adquirit més i més terres a mesura que les explotacions familiars s’han anat donant per vençudes... i per venudes.

Sort que encara queda gent que intenta que això no passi. Un d’aquests és en Josep Pàmies, de la Unió de Pagesos de la Noguera, que fa molt temps que denuncia la situació de l’Algerri-Balaguer, i que alerta a la pagesia de les Garrigues sobre els punts foscos del nou canal. En Pàmies diu que si la Generalitat apliqués la “Ley de Reforma y Desarrollo Agrario”, les terres que es posessin a la venda no podrien estar subjectes a especulació. I no ho podrien estar perquè la pròpia llei prohibeix tota especulació de resultes de les obres d’interès general. No cal dir que el Segarra-Garrigues compleix aquesta previsió.

Allò que resulta més sorprenent, però, és la data d’aquesta norma legal. Perquè, senyores i senyors, la llei en qüestió és de 1973, de quan en Cisquet encara era viu! Una llei que conté mesures tan dictatorials i franquistes com la regulació estricta de la venda de terrenys –en cas de transacció, les terres s’han de destinar a fer més viables les explotacions de la vora, a joves pagesos o fins i tot a assalariats del camp- o la mateixa prohibició de l’especulació al voltant de les obres d’interès general. Sort que hem deixat aquella època enrere i hem fet una política agrària més lliure... Només cal veure amb quina llibertat es mouen els diners, avui en dia, al camp català.

Posats a veure qui la diu més grossa, només faltaria reintroduir el dret de cuixa. Ja que sembla que anem cap a un repartiment de la terra més propi de l’Edat Mitjana que del segle XXI, per què no cedir la muller la primera nit de casats al cacic de torn? Fóra la cirereta que acabaria de guarnir el pastís del nou model agrari. Un pastís tan dolç com restringit a pocs –i selectes- paladars.

Mentrestant, la gent com en Pàmies continua demanant a l’Administració que apliqui la llei i que deixi d’afavorir sempre els mateixos. Moltes vegades han fet aquesta tasca quasi en solitari, amb poc suport tant dins com fora del seu sindicat. Però sempre han tingut clara una cosa: davant dels governants que els han volgut fer passar amb passeres, han reaccionat demanant-los fets i no paraules buides de contingut. Una forma d’actuar, per cert, que no hauríem de menystenir a les Garrigues. Sobretot si volem, de veritat i tot cor, que la terra que treballem continuï sent la nostra terra.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 131 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2003).

Prendre la iniciativa

2011-11-13T00:01:00.000-08:00

Les Garrigues és una comarca profundament desequilibrada. Si en volguéssim fer un ràpid esbós, la podríem dibuixar com una balança amb un plat a punt de tocar a terra i l’altre amunt, ben amunt. En un extrem, la majoria de la població, de les indústries, de les empreses de serveis i de comerç al detall. I en l’altre, la força de les explotacions agràries i de les cooperatives com a únic –i feble- element de contrapès.

Això és, precisament, el que passa avui en dia: l’eix Juneda-les Borges-Arbeca concentra la majoria dels elements de creixement de la comarca, i l’àrea que conformen pobles com la Granadella, el Soleràs o Juncosa en resten privats per una deficient xarxa de comunicacions, per l’aigua d’un canal que no arriba o per un despoblament tan evident com amenaçador.

Però entre tots hem de posar fil a l’agulla per començar a equilibrar la balança. I aquesta tasca, primer que res, necessita d’un lideratge decidit dels pobles que compten amb més recursos. Arbeca, Juneda i les Borges han de comprendre que no poden continuar tancats en si mateixos, vivint una realitat que no va gaire més lluny de les relacions que s’estableixen entre ells. Han de mirar més enllà i comprendre que són la locomotora que ha d’estirar tota una comarca. Han de prendre la iniciativa.

En primer lloc, han d’apostar fort per l’Eix de les Garrigues. Han de prendre consciència que no només es tracta d’una carretera que ha de cohesionar un territori, sinó que l’extrem sud –el tram que va de Bovera a Flix- significa la veritable porta d’entrada a les Terres de l’Ebre. Amb totes les implicacions econòmiques que això comporta. I és que, si ho pensem bé, no tot es limita al flux de mercaderies que transita per la carretera de Tarragona.

En segon lloc, han de reclamar amb més contundència el Canal Segarra-Garrigues. El progrés de pobles com Castelldans o l’Albagés en depèn en bona mesura. I també que el futur de molts dels seus vilatans vagi lligat al conreu de la terra. Si no s’opta per aquesta via, llavors no tindran gaire sentit les queixes en cas que la Fira de l’Oli perdi vitalitat i expositors. I és que, si ho pensem bé, no per disposar de l’aigua dels Canals d’Urgell s’han de considerar cobertes les necessitats hídriques d’una comarca.

A continuació, han de denunciar davant les institucions el despoblament galopant que pateix la comarca. Granyena, el Cogul, els Torms... Alguns d’aquests pobles no han tingut més remei que tancar les escoles per manca d’alumnes, i sembla que la tendència pot contagiar-se en un futur a pobles més grans. Per tant, és precís que s’exigeixin solucions, o contraprestacions si la tendència és irreversible. I és necessari que aquestes peticions sorgeixin dels llocs on hi hagi més gent, per tal que la seva veu sigui escoltada de forma més nítida i forta. Els problemes d’una comarca, si ho pensem bé, no es limiten als que afecten els nuclis més importants de població.

Arribats a aquest punt, voldria deixar clara una cosa: un lideratge com el que es proposa s’ha d’exercir, però també s’ha d’acceptar des de l’altra banda. I s’ha d’acceptar de bon grat i amb actitud de plena col·laboració. No pot ser que uns es queixin de la seva dissort i llavors no facin res per pal·liar aquesta situació. O que esperin que els altres els facin la feina. O que considerin que ells sols ja s’arreglaran, que els “centralistes” no hi ha de fer res, al seu territori. Pensem-ho bé: si es vol aconseguir alguna cosa, s’ha d’intentar amb tots els recursos a l’abast. I la majoria dels recursos, no ho oblidem, es concentren a les Garrigues Baixes.

En conclusió, el desenvolupament de les Garrigues no depèn tant d’una injecció econòmica, sinó d’una actitud. Una actitud que ha de deixar de ser lamentacionista, catastrofista, i que ha d’evolucionar cap a una altra de més dinàmica. Una actitud de lideratge, exercida pels que es poden fer sentir més bé, més clar i més alt davant dels que manen. L’eix Les Borges-Juneda-Arbeca no pot defugir aquest paper, que m’atreviria a qualificar de decisiu i cabdal per al futur de la comarca. Han d’estirar del carro, han de prendre la iniciativa si realment volen equilibrar la balança i situar-la, algun dia, en horitzontal.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 130 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2003).

Articles revista Fonoll

2011-11-10T00:01:00.000-08:00

A partir de diumenge que ve, i no sé amb quina periodicitat, penjaré els articles que vaig publicar, des de l'any 2003, a la revista Fonoll de Juneda. Dic que no sé cada quants dies perquè he de passar els articles de paper a ordinador, atès que només els conservo en suport paper, i això és una matada. Per tant, a poc a poc i amb bona lletra. I, tot i així, sempre s'escapa alguna falta d'ortografia!

Lawrence de les Garrigues

2011-11-06T00:01:00.000-07:00

A la pel·lícula Lawrence d’Aràbia, el príncep Feisal assegura al tinent Lawrence: “Cap àrab estima el desert. Estimem l’aigua i els arbres verds. I al desert no hi ha res. I no hi ha home que no necessiti res”.

Els garriguencs no estimen el desert. De bon grat canviarien el terròs i la pedra resseca per l’aigua del Segarra-Garrigues i esteses de verdor fins on arriba la vista. Però xiquet, s’han de conformar amb el paisatge que els ha tocat. No els queda més remei.
Tot i així, arriba un dia qualsevol de tardor, un dia radiant i càlid, o bé mig ombrívol i esquitxat de núvols blancs, o un dia verd i ufà perquè ha plogut bé, o un dia de cel rentat, o un dia gris i temperat, o un dia clar i ben perfilat, i la salvatge garriga és un bé de Déu. El fonoll grogueja, els ametllers s’han alliberat de les –poques- ametlles que carregaven i les olives s’engreixen i trenquen de color. En dies així, els garriguencs es retroben amb el seu paisatge, el redescobreixen, el flairen amb ulls nous. I, mentre no es giri vent o la broma no s’aplani, fins i tot poden admetre que no s’hi viu tan malament.

Nota: Aquest article apareix al número 305 del quinzenal SomGarrigues (del 28 d'octubre al 10 de novembre de 2011).

Club de lectura de Santa Bàrbara

2011-11-03T00:01:00.000-07:00

Divendres 28 d'octubre vam comentar Oli en un llum al Club de lectura de Santa Bàrbara. Va ser una estona agradable, entranyable, molt constructiva. Perquè vaig recollir les impressions dels lectors i lectores respecte a la novel·la i en vaig treure coses que es podien millorar (com bé va dir el Francesc). I perquè vaig veure que la història que s'hi explica arriba molt a la gent de les Terres de l'Ebre, potser perquè hi ha molts olivers i (cada cop menys) pagesos. I, sobretot, perquè vaig veure que el recorregut d'Oli en un llum ha estat llarg... I més que ho serà! Des d'aquí dono les gràcies al Dani i la Carmen, i a tots els altres membres del club de lectura planer, per haver volgut comptar amb mi.

I fins la propera, eh?

Oli en un llum al Club de lectura de Santa Bàrbara

2011-10-23T00:01:00.000-07:00

Com ja vaig avisar, el viatge d'Oli en un llum encara no ha acabat. La propera estació tornarà a ser Santa Bàrbara, on vaig presentar-lo fa pocs mesos. La cita serà el divendres 28 d'octubre, a dos quarts de vuit del vespre, al bar dels jubilats, tot fent un beure. Hi discutirem els aspectes que puguem, que n'hi ha molts...

Mos veem, xiqüelos!

Operació Sarroca

2011-10-20T00:01:00.000-07:00

Cinc minuts que sóc a Sarroca i sona el timbre. Són el Miquel i el Francesc, que recorren la salvatge garriga en bicicleta i han parat al poble. Aparquen les bicis a l’entrada i anem a fer una visiteta. Primer parem a Cal Paco, i els ensenyo la pedra treballadíssima del llindar; després a Cal Roig, on destaca la data esculpida a sobre la porta -1450-; seguidament a l’església, de la qual n’admirem l’escultòrica portalada; després pugem al Castell, i els mostro les marques que feien els picapedrers a les pedres, i les estances que encara aguanten dretes, i la perspectiva que des d’aquí s’albira, i una sitja en desús, i la muralla mig tombada, i els refugis antiaeris de la guerra civil; acte seguit anem als dipòsits, on els suggereixo que aquest pot ser un bon emplaçament per celebrar-hi una propera edició de les Delicadeses, a continuació ens allarguem a la Guardieta, un turó proper on hi ha una vegetació molt peculiar…

Hora de dinar. Jo aniré a casa els pares i ells, a visitar l’últim –o el primer- dels atractius turístics de Sarroca. El Francesc i el Miquel s’entaularan al Racó.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 301 del SomGarrigues (del 9 al 22 de setembre de 2011).

Elogi de les tomates de penjar

2011-10-16T00:01:00.000-07:00

En diuen de penjar perquè, després de collir-les, hom les penja d’un filferro, el qual discorre paral·lel i molt a prop del sostre, preferentment als garatges i als baixos de les cases dels pobles. A la tardor són roges, grogues i verdes; l’estiu següent tenen un vermell arrugat, decandit, evaporat. Els mesos de fred, la carn d’una tomata pot untar una llesca per les dues cares; a aquestes alçades, les tomates són més seques i, com aquell que diu, només deixen anar llavors. Amb un pessic de sal i el primer oli de la temporada, aquell oli verd i picant, el pa amb tomata és una menja densa, magmàtica. Ara també és bo, però indiscutiblement inferior: la tomata ha perdut gust i l’oli també.
M’acabo les últimes tomates de l’any passat. Les tallo per la meitat, les esclafo en qualsevol llesca o crostó, i les aplano fins que no les puc munyir més. Ho salo, ho olio i ho acompanyo amb un tall de pernil, o amb una rodanxa de xoriço, o amb una truita de patata, o amb tonyina i anxoves, o amb res. I somio que, la propera vegada que vagi a Sarroca, podré collir les primeres tomates de penjar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 297 del SomGarrigues (del 8 al 21 de juliol de 2011).

D'ara endarrera

2011-10-13T00:01:00.000-07:00

En els mesos previs al referèndum de l’Estatut hem assistit a una sèrie de despropòsits i males pràctiques de la Generalitat que fan esborronar. Primer va ser la proposta del conseller Saura d’allargar l’horari de les votacions, sense tenir en compte que la llei no ho permet; després les campanyes institucionals que, sota l’aparença de campanyes informatives i de foment de la participació, bàsicament han servit per donar un missatge clarament decantat cap al vot afirmatiu; a continuació l’actitud desvergonyida del president de la Generalitat i alguns dels seus consellers, que no han dubtat gens a fer actes oficials de fort contingut electoralista en plena campanya de l’Estatut. Ja s’ha acabat allò d’inaugurar una travessia o una plaça amb quatre arbrets a dues setmanes de les eleccions: en el que va de campanya, s’ha inaugurat la línia de tren de la Pobla de Segur, s’han presentat els efectius de la campanya contra els incendis i el renovat Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i, fins i tot, en Maragall i els titulars de Cultura, Benestar i Família, Educació i Salut han tingut la barra de fer campanya pel nou Estatut en un acte pagat per tots els catalans… al Palau de Pedralbes. Realment, no saben de quin color és, la vergonya.

A sobre, una de les institucions que hauria de vetllar perquè alguns d’aquests fets no es produïssin, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha permès que la campanya D’ara endavant i la de foment de la participació el 18 de juny no hagin sofert cap tipus de modificació tot i el seu contingut tendenciós i esbiaixat. El gran CAC! L’organisme que té com a funció vetllar per la neutralitat i l’honestedat informatives! Encara sort que la Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem (qui ho havia de dir) han parat els peus al Govern i l’han obligat a modificar la segona de les campanyes…

I, per acabar-ho de rematar, el tractament informatiu de la campanya del referèndum per part de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV, "Corpo" per als amics) ha estat nefast. Perquè els periodistes, a cada informatiu, s’han queixat de la decisió de perpetuar els blocs polítics, o sigui, el fet d’atribuir a cada partit un temps d’acord amb la seva representació electoral enlloc de fer-ho atenent a criteris estrictament professionals i d’interès informatiu. Perquè ha donat la impressió que la CCRTV estava cobrint unes primàries, i no pas una campanya on hauria de ser important, importantíssim, que s’expliqués a fons el contingut dels articles de l’Estatut. Perquè, i això és el més gros, no s’ha donat veu a una societat civil molt mobilitzada pel no, el sí i el vot nul. Que potser només tenen dret a sortir als mitjans els cinc partits amb representació parlamentària o què? I les més de 700 entitats, plataformes ciutadanes, partits polítics, associacions i sindicats que fan campanya per totes les opcions, que no són de Déu? Sembla que no hàgim avançat gens en tots aquests anys de democràcia. A vegades sembla que anem cap endarrera.

Només per aquests abusos, per aquesta utilització de recursos públics per a finalitats purament partidistes i interessades, ja val la penar votar No a l’Estatut. Ens mereixem uns polítics que respectin les regles del joc i que practiquin al govern allò que pregonen a l’oposició. I no val a mostrar-s’hi indiferents tot afirmant, resignats, que "Això ho fan tots". Perquè si volem que les coses canviïn (que suposo que ho volem, no?) hem de començar actuant en conseqüència.

La mort d'un sindicat

2011-10-09T00:01:00.000-07:00

La crisi de Govern que va dur a terme el president Maragall a finals del mes d’abril va comportar que Antoni Siurana fos rellevat com a conseller d’Agricultura per Jordi William, el fins llavors director general de Desenvolupament Rural. No va ser aquest, però, l’únic canvi al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP): Joaquim Llena va substituir Josep Pau com a secretari general, Montserrat Gil va ocupar el lloc de Salvador Puig a la Direcció General de Producció, Innovació i Indústries Agroalimentàries, i Josep Maria Besora va ser nomenat nou director general de Desenvolupament Rural en substitució del flamant conseller.

Aquest últim aspecte, el nomenament de Besora, no fa sinó confirmar una tendència inaugurada amb l’arribada dels socialistes a la conselleria fa dos anys i mig: situar destacats membres del sindicat Unió de Pagesos (UP) en càrrecs de decisió del departament. Primer va ser Salvador Puig, qui havia estat gerent d’Agroxarxa, l’empresa de serveis d’UP, i ara Josep Maria Besora, que va ser durant molts anys responsable nacional d’organització i comunicació del sindicat agrari. Algú podria pensar que això serveix perquè el DARP sigui més receptiu a les demandes de la pagesia; perquè hi hagi garanties que no es prendran decisions que perjudiquin els pagesos; perquè el sindicat faci valer una posició de força des del govern estant.

Però no ens enganyem, no veiem perdius on només hi ha garses: el fet que hi hagin sindicalistes al govern no garanteix res, perquè la seva autonomia és molt limitada. Al cap i a la fi, han d’acabar obeint el conseller -que no és precisament d’UP- i el president de la Generalitat -aquest tampoc. A més, la suposada força que atorga a UP ser present a l’organigrama del DARP no és tal, perquè això implica que el sindicat està més lligat de mans i peus que mai. El sindicat agrari encara majoritari a Catalunya té una debilitat manifesta i una credibilitat sota mínims cada vegada que es queixa per qualsevol actuació de la conselleria. Com es menja que protestin davant els seus mateixos companys de sindicat? N’hem de fer cas o és pur teatre, perquè al final han d’acabar pactant per no tirar-se més pedres a la pròpia teulada?

Ja és prou nociu per a la independència dels sindicats agraris el seu sistema de finançament (on hi té una presència significativa l’aportació de fons públics) que només falta que els seus responsables s’integrin en l’estructura que haurien de controlar i combatre, segons els casos. I sort que no es van complir les travesses, la primera vegada que Maragall va voler fer la crisi de govern, que situaven el coordinador nacional d’UP, Joan Caball, com a nou conseller d’Agricultura! Llavors sí que el sindicat hauria quedat anul·lat del tot. Hauria quedat com un zero a l’esquerra.

Ja saben el que es fan, els socialistes. No els heu d’ensenyar res, a aquests. El què em sorprèn més del cas és que no se n’adoni, la cúpula dirigent d’UP, de la conseqüència última d’aquesta forma de fer: la mort del sindicat. Perquè es comença rient les gràcies als polítics i s’acaba, el dia de l’enterrament, resant per l’ànima del pobre sindicat.

Descansi en pau, i amén.

De rebaixes a Lleida

2011-10-06T00:01:00.000-07:00

Descomptes. Saldos. Cues, presses i empentes. Roba rebregada de tant toquejar-la. Colors vius i morts, lluïts i eixarreïts. Roba de temporada poc rebaixada. Dependents atabalats. Roba que no és de temporada més rebaixada que la roba de temporada. Aquest any es porten les faldilles amb volants, els pantalons de campana i les armilles sense mànigues. Al pis de dalt potser hi ha més gènere. Els emprovadors estan plens. Provem-ho al soterrani, que aquí dalt no queda res. M’estic posant nerviós, amb tanta gent. Va, paga y vámonos. Ja podrem arribar a final de mes?

Si fa no fa, les rebaixes d’hivern són iguals a tot arreu. Però a Lleida, ui a Lleida! A Lleida la temporada de rebaixes acostuma a coincidir amb la boira més freda, espessa, fastigosa i depriment que hom pugui imaginar. No dóna gens de bo passejar pel carrer Sant Antoni, el carrer Major, el carrer Magdalena o el carrer del Carme. Se us gelen els ossos, el nas se us torna roig com una tomata, les mans se us encarcaren. El baf que despreneu és tan compacte que diríeu que és a punt d’adquirir estat sòlid, caure i xafar-vos un peu. No, xiquets. El dia no compensa ni que els carrers estiguin a vessar de noies fermes i formoses.

Qui va de rebaixes a Lleida és conscient que ha de fer front als elements, especialment malparits a la capital del Segrià. No només la broma, sinó també l’aire gèlid que acoltella la cara i la gelor que es manté als carrers estrets i encofurnats mentre el sol no es digna a sortir. I això no atorga als compradors un plus de temeritat, de valentia o d’ardor guerrero. Simplement és el preu que han de pagar per obtenir articles més barats o, si és el cas, triar i remenar entre tota l’oferta disponible el primer dia de rebaixes.

Però, per molt desagradable que pugui semblar aquest panorama per a la majoria dels mortals, sempre n’hi ha que hi són immunes. I no són els que tenen més greixum, ni els que van més abrigats. Són aquella classe de persones que estan posseïdes, totes les hores del dia, tots els dies del mes, tots els mesos de l’any, pel dimoniet de la compra. Aquella raça estranya que no es fixa en el temps quan ha de fer una incursió a les rebaixes, perquè l’ànsia consumista ja els serveix de calefactor. Tant els dóna, doncs, que hi hagi la broma gebradora o que estigui a punt de nevar. Només els preocupa que puguin tenir temps d’assaltar, una per una, totes les botigues de Lleida a punta de targeta de crèdit.

Vida i miracles del llicsó

2011-10-02T00:01:00.000-07:00

L’hivern, a la salvatge garriga, comporta una sèrie d’incomoditats quasi totes relacionades amb el fred: la roba estesa al terrat acaba tota encartronada; els cotxes aparcats al carrer es lleven amb un dit de gel als vidres; sempre hi ha una canonada que rebenta, perquè s’hi ha congelat l’aigua, i deixa mig poble sense subministrament; el consum d’electricitat i de gas-oil per a la calefacció surt disparat com el coet Arianne… A primera vista, hom podria pensar que l’hivern garriguenc només comporta això, maldecaps.

Però aniria ben errat, perquè l’hivern és l’estació del llicsó. Sí, el llicsó, no n’havíeu sentit a parlar mai? Es tracta d’un enciamet silvestre, de fulles semblants a les de l’escarola en la mesura que adopten la forma de les dents d’una serra. El seu color, no obstant, és el verd fosc, res a veure amb el verd pàl·lid i descolorit d’aquella. Ara, si el fred s’hi abat a sobre amb prou força, les fulles del llicsó es poden tornar una mica roges.

Tot i això, és el fred qui el torna un aliment apreciat per la gent de les nostres terres. Precisament perquè li talla la saba, perquè li impedeix la creixença més amunt del terròs -les branques només poden créixer a ran de terra, adoptant la forma d’una estrella-, el llicsó perd l’amargor que li és pròpia. I més si la rosada s’hi ajeu a sobre.

És justament llavors quan el llicsó és més bo. I quan ve més de gust menjar-lo amanit.

N’hi ha que el serveixen a taula sense a penes polir-lo; d’altres li deixen el cor i quatre branquetes retallades; i els més puristes amb prou feines si deixen el tronxo guarnit amb unes poques fulles. Però allò en què coincideixen tots és en cobrir-lo d’oli, vinagre i sal un temps prudencial abans de menjar-lo -poseu-hi deu minuts o un quart d’hora. Durant aquest temps, el llicsó absorbeix el condiment de tal manera que, quan s’hi clava queixalada, un mar de vinagre i oli es desferma al paladar. Les sensacions que produeixen semblants corrents líquides són indescriptibles, més encara si s’ha tingut la precaució, el detall de fer servir oli del nou. L’oli acabat de sortir del molí, aquell oli aromàtic, espès, verd, que deixa rastre a la gola, sabeu?

I, si a això últim s’afegeix la finor i la sublim tendresa del cor de l’enciamet (aquell tronxo que ha quedat blanc de tanta gelera, conservat en una espècie d’hivernal joventut), que fa que es trenqui sense a penes esforç, el sabor de tot plegat és certament superior.

Ara bé, de la mateixa manera que el fred atorga al lliscó -així el coneixen a les Terres de l’Ebre- el seu atractiu culinari, el fred l’hi pren. Perquè quan la gelor decideix retirar-se i donar pas a les caloretes primaverals es fa aspre, amargant, immenjable. I tot el record que en queda a les feixes, als bancals, a la terra campa, als erms i als turons és aquella floreta, groga com un sol, que el llicsó treu per allà al mes de maig.

No hi ha preguntes

2011-09-29T00:01:00.000-07:00

Curiós. Últimament s’està generalitzant una pràctica que consisteix en fer conferències de premsa on el protagonista principal es dedica a llegir un comunicat i no admet preguntes als periodistes. La persona en qüestió arriba, s’asseu davant els micròfons i les càmeres, fa com qui llegeix un sermó i, quan acaba, s’aixeca i surt per la mateixa porta que l’ha vist entrar.

A vegades pot resultar molt pesat haver de suportar una roda de premsa d’aquesta índole. Encara que sigui curta ho pot ser molt, de monòtona. D’avorrida. Sobretot quan qui té els ulls clavats al paper no fa ni el més mínim esforç per destacar unes frases sobre unes altres, per variar una mica el to, per acabar les oracions amb una mica d’alegria. Encara que no duri gaire no garanteix que els destinataris puguin entendre’n el contingut. Això passa quan, qui s’amorra al comunicat sense aixecar el cap, no vocalitza les paraules i és capaç de menjar-se, d’una revolada, mitja dotzena de consonants i un quilo de vocals.

I això, perquè passa? Per contestar aquesta qüestió s’han d’analitzar les causes que porten a convocar la conferència de premsa. En quasi tots els casos a darrera hi ha una situació tempestuosa, ja sigui en forma d’escàndol polític o financer, d’afer de faldilles o d’acomiadament d’un entrenador de futbol. No em direu que, en aquestes circumstàncies, resulta agradable fer front als voltors dels mitjans de comunicació… Per tant, es dissenya un acte a mig camí entre el comunicat de premsa via agències i la roda de premsa pura i dura. D’aquesta manera, no es dóna la imatge que un s’amaga i es garanteix un contacte amb els media mínimament plàcid.

Precisament, allò que per a uns és un descans, per a uns altres és un motiu de profunda irritació. Els nois i les noies de la premsa es queixen que només hi fan el paperina, assistint a aquesta mena d’espectacles. Diuen que se’ls utilitza vilment, perquè se’ls fa acudir on és la notícia però no en poden treure més suc que el que destil·len les paraules del comunicat. A més, si algun o alguna no es pot resistir a la temptació i formula una pregunta es queda amb les ganes que li responguin, amb la qual cosa la sensació d'impotència és encara més gran.

Personalment, no crec que el gremi periodístic faci el paperina en aquestes mitges rodes de premsa. Però en el supòsit que els informadors tinguin raó i aquest sigui un dels innúmers exemples que evidencien la degradació de la professió poden estar tranquils: més malament queda –mil milions de vegades més- qui només exigeix i a canvi no dóna res.

Detecció de necessitats

2011-09-25T00:01:00.000-07:00

Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Sinó, mireu la quantitat de productes que hi ha al mercat que responen a necessitats que no havien estat descobertes fins fa, relativament, poc temps: telèfons mòbils (hem d’estar ben comunicats), walkie talkies que ens mantenen en contacte permanent amb els nostres nadons (i garantir un mínim de seguretat a la canalleta), compreses que eviten les pèrdues d’orina (cal que anem ben nets), líquids per rentar l’enciam (i que mengem amb les màximes condicions higièniques), accessoris per a tunejar el cotxe (i que puguem presumir de carro, tot i que els afegits costin més que l’automòbil mateix), aparells descodificadors per a la nova Televisió Digital Terrestre (i que puguem mirar la televisió amb la millor qualitat possible, encara que no fotin res de bo)…

Gràcies en podem donar a les empreses que comercialitzen aquests productes que ajudin a fer-nos la vida tan fàcil. Elles s’han trencat el cap, els colzes i aneu a saber quantes coses més estudiant quines són les necessitats de la vida moderna. I han descobert, han detectat quines eren i llavors ens han fet el grandíssim favor de brindar-nos-les. Això sí, a canvi d’un mòdic preu.

Suposo que són aquestes, les paraules que voldrien sentir. I ja les hi diuen, ja, però no pas tothom. Perquè en aquest món som molts els que pensem que enlloc de detectar necessitats, certes empreses només es preocupen per crear-ne de noves.

M’explicaré: fins que no van sortir els telèfons mòbils quina necessitat hi havia de saber tothora on era l’home, la dona, el fill o la filla? Si se’ls volia localitzar es trucava al telèfon convingut a una hora determinada i s’acostumaven a trobar. Fins que no van sortir les compreses que retenien les pèrdues d’orina, què feia la gent que volia estar neta? Doncs es rentava més i es canviava amb més assiduïtat la roba interior. Fins que no va aparèixer la Televisió Digital Terrestre (què pesats amb la TDT, més aviat sembla un insecticida o una revista infantil) quina necessitat teníem de veure més canals, i de tocar la programació gairebé amb els dits? Com si en tinguéssim poques, de cadenes -públiques, privades, locals, comarcals, nacionals, estatals i planetàries. Com si no en tinguéssim prou, amb el teletext.

En tots aquests casos, l’única necessitat que hi havia no venia dels consumidors, del públic objectiu, del target –si queden bé, els anglicismes!-, sinó de les mateixes empreses que llençaven el producte. Era la necessitat, imperiosa necessitat, de fer negoci. Així de senzill. I per satisfer-la no se’ls va acudir res més que fer creure a una sèrie de gent que no podrien viure sense els invents que precisament elles havien creat.

No seré jo qui negui que moltes d’aquestes andròmines tenen la seva utilitat. Fóra una solemne bajanada. Encara que sigui una necessitat a posteriori, o sigui, que a priori no existia, no deixa de ser una necessitat. Però no és menys cert que la profusió il·limitada de certs productes pot resultar contraproduent, bàsicament per dues raons. En primer lloc, perquè creen dependència, i aquesta dependència va en detriment de la capacitat d’espavilar-nos pel nostre compte. I en segon lloc, perquè n’hi ha que creen addicció. És el cas, molt recurrent, dels telèfons mòbils. Molts professors que obliguen els alumnes a apagar i deixar el mòbil fora del seu abast durant les classes han observat, últimament, com aquests últims experimenten ansietat, patiment o nervis per no tenir l’utensili a les mans. I la cosa no es limita als nens, els adolescents i els universitaris: la gent més gran també patim aquests símptomes quan marxem de casa i ens oblidem el telefonino.

Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Però, fixeu-vos-hi: n’hi ha unes altres que es mantenen com el primer dia, a dalt de tot del rànquing. Són les bàsiques, les elementals, aquelles sense les quals no podríem aguantar-nos dempeus. Ni l’empenta ni la puixança de les noves necessitats poden desplaçar-les, perquè formen part del més pregon de la nostra naturalesa. Són aquelles que enumera, molt encertadament, l’onclu Sebastià, el filòsof de Sabadell: "Menjar, beure, posar i treure". O "posar, treure, menjar i beure", ara no recordo quin era l’ordre.

SOS: Salvem les festes majors

2011-09-22T00:01:00.000-07:00

Abans, no tants anys enrera, les festes majors dels nostres pobles eren animades, molt concorregudes. Ja hi podien haver quatre gats, ja, que tots formaven a la festa grossa. I si no podien formar era que estaven malalts, impedits o a punt de creuar la llacuna Estígia. Ara, d’un temps cap ací, passa just el contrari: si hi ha quatre gats, a tot estirar se’n deixen veure dos, i els altres dos aneu a saber on paren. No hi ha ningú al ball, ni a la penya, ni als afores fumant o fent servir el xurrac.

La disminució d’assistència a les festes majors es pot explicar per mil raons distintes. Pot ser el despoblament, que deixa els pobles arrupits i plens de vent; pot ser la mala planificació dels ajuntaments, que no encerten ni amb les orquestres ni amb la resta d’actes; pot ser la poca disponibilitat de diners dels propis ajuntaments, que només poden llogar grups de tres o quatre arreplegats que a sobre canten en playback; pot ser perquè ja no hi van forasters, que són els que acaben animant el galliner; pot ser perquè, just quan arriba la temporada de les festes majors, hi ha una passa de grip o una intoxicació alimentària generalitzada?

Pot ser per mil, o per un milió, de raons diferents. Però el que no em cap al cap és que sigui perquè la mateixa gent dels pobles deserti de les seves pròpies festes. Que s’estimi més fotre el camp a la platja o a la muntanya durant uns dies enlloc de quedar-se. Que programi les vacances d’estiu o d’hivern prenent com a referència els dies de festa major.

Què hi poden trobar, de millor, a fora? Torraderes nocturnes i ressaques diürnes? Per això no cal moure’s de casa. Inexistència de controls familiars, per als més jovenots? Per això tampoc no cal moure’s de casa, perquè la gran majoria passa del que els puguin dir els pares, les mares i l’esperit sant. Paisatges incomparables? El paisatge d’una festa major plena de gom a gom sí que és incomparable. Calma, tranquil·litat, silenci? Per tres o quatre dies a l’any que es fa soroll encara n’hi ha que no ho saben pair! Mare de Déu…

Per tant, l’opció més congruent, convenient, corresponent, escaient, pertinent i suficient -que es noti que tinc diccionari de sinònims-, és romandre al poble i participar en la festa grossa. Deixar-se veure ni que sigui fent tentines, amb els ulls mig clucs i la boca torta. Perquè aquesta és la manera més efectiva de fer pinya, de fer poble. I heu de tenir en compte que, si nosaltres mateixos no comencem fent poble, no ho farà ningú.

Olivera o oliver, aquesta és la qüestió

2011-09-18T00:01:00.000-07:00

Què voleu que us digui. Encara que olivera i oliver siguin sinònims, paraules que es refereixen al mateix arbre, jo les trobo molt diferents. Podeu pensar que ja són ganes d’embolicar la troca, o de tocar allò que no sona, o que tinc molt poca feina. I és possible que totes i tots, en part, ho encerteu. Però no hi puc fer res: quan les sento, cadascuna m’evoca un món distint.

Per començar, olivera té una sonoritat elegant, suau, lliscant. Oliver sona més sec, aspre, dur. Si ens diuen olivera sembla com si ens estiguessin parlant d’un arbre imponent, majestuós, mil·lenari; i si en diuen oliver fa tot l’efecte que ens descriuen un arbre disminuït, maldat per les inclemències del temps, que passa sense pena ni glòria per aquesta vall de llàgrimes. Si diem olivera, és fàcil que ens encallem en alguna de les quatre síl·labes –i vocals diferents- que hi ha. Si diem oliver, és més difícil que ens equivoquem, perquè hi ha una vocal menys i la erra no sona. Si diem olivera pot semblar que la pronúncia és forçada, que costa, i si diem oliver la cosa resulta més espontània.

Després d’unes consideracions que ratllen la frontera de la metafísica, cal que entrem en una dimensió més coneguda per a tots i totes. En aquesta dimensió, olivera esdevé la forma estàndard i normalitzada d’anomenar l‘arbre que produeix les olives. Els mitjans de comunicació sens dubte que hi ajuden, quan es refereixen, majoritàriament, a qüestions com el "Pla de xoc de les oliveres" o el "conreu de l’olivera". Oliver, en canvi, és l’excepció que confirma la regla, perquè som pocs els que l’anomenem així i encara menys els que l’escrivim aixà.

Ni a la salvatge garriga, veritable feu de l’oliver, es pot dir que aquest mot estigui tan eixorivit com fóra d’esperar. El periòdic SomGarrigues, sense anar més lluny, fa més referència a les oliveres que als olivers; el premi que s’atorga cada dos anys a la persona o entitat que pitjor ha treballat per a la comarca es diu Olivera Borda; i fins i tot la plataforma que reclama l’abonament íntegre de les indemnitzacions per les gelades del 2001 s’anomena Plataforma en Defensa de les Terres de l’Olivera, i no pas de l’Oliver. D’acord que, a nivell oral, la paraula oliver continua ben viva, i és el mot amb què gairebé tots els garriguencs denominen l’arbre en qüestió, però aquesta vivor no es tradueix quan l’han d’escriure ni quan han de fer públiques les seves reivindicacions.

I això que l’oliver forma part del moll de l’os de la cultura garriguenca, com ho testimonien expressions musicals com la sardana Oliver de les Garrigues, amb lletra de l’escriptor Josep Vallverdú i música de Joaquim Messalles, o cançonetes populars de l’estil Lo sol se’n va a la posta/ les gallines al joquer/ quina cara farà l’amo/ si no ‘cabem l’oliver. També ho testimonia –no ho oblidem- la singularitat que comporta pronunciar oliver transformant la "o" inicial en "au": llavors és "auliver" la paraula resultant.
Per tant, no ho acabo d’entendre, això de dir olivera quan tothom pensa i entén oliver. És francament misteriós, de veritat. Més misteriós, encara, que el significat dels lemes del comando Garrigues o la passió dels junedencs per considerar-se del Baix Urgell.

Treballar per al dimoni

2011-09-15T00:01:00.000-07:00

Encara que sembli mentida, hi ha gent que espera amb candeletes que a les Borges Blanques es construeixi l’Arxiu Comarcal. Qui? Sense anar més lluny, jo mateix. I per quina raó? He de confessar que per motius purament egoistes: per tenir documentació per elaborar els meus escrits. És molt important, a l’hora d’escriure, saber allò que es vol dir, però encara ho és més fer-ho amb coneixement de causa.

Cal tenir en compte que l’Arxiu servirà per aplegar, sota un mateix sostre, documents que parlen de la nostra història recent i no tan recent: dels temps de la dominació musulmana, la reconquesta, la introducció de l’oliva arbequina sota els auspicis del Ducs de Medinaceli a finals del segle XVIII, la divisió territorial dels anys 30 (de la passada centúria, és clar) que comportà que un bocí de les Garrigues passés al Segrià… Això i més, molt més. Les possibilitats que s’obren per a historiadors, estudiosos i lletraferits com jo són tan àmplies que a vegades em pregunto si, quan estigui enllestit i hi entri per primera vegada, no m’agafarà un cobriment de cor de l’emoció.
És per aquest motiu, doncs, que em sobta i em fa molta llàstima la polèmica per la ubicació de l’Arxiu Comarcal a les Borges, la qual s’arrossega des de la primavera passada. L’Ajuntament el vol als afores, a prop de la caserna dels Mossos d’Esquadra i el Consell Comarcal, per facilitar l’acessibilitat; i la plataforma veïnal i l’oposició al centre, com a mitjà per revitalitzar el nucli històric. Les posicions estan enfrontades, i el Departament de Cultura –que és qui posa els diners per fer l‘obra- va fer públic fa vora dos mesos que no es tiraria res endavant fins que no hi hagués un acord entre les parts.

No seré jo qui es posicioni a favor o en contra d’una o altra opció: mirades des de la distància, totes dues tenen la seva raó de ser. Però no em fa res dir que ja n’hi ha prou d’aquest color, que ja és hora que s’arribi a una solució definitiva entre tots. Perquè el cas de l’Arxiu no es només un problema entre govern i oposició, o entre Ajuntament i veïns, o entre persones que ja fa anys que no es poden ni veure i que aprofiten la més petita excusa per barallar-se, o un problema local. No. És molt més que això: és un problema d’abast comarcal. L’Arxiu serà de totes les Garrigues, i també tindrà papers referents a pobles que ja no hi pertanyen: allò que hom denomina les Garrigues Històriques.

La comarca necessita algú que la lideri, algú que estiri del carro, i aquesta és la responsabilitat de les Borges. Sempre ho he cregut així. El problema de l’Arxiu pot posar en entredit aquest lideratge, primer, perquè no s’és prou bo per arribar a un consens, i segon, perquè les energies es gasten endebades (quantes coses es podrien haver fet per les Garrigues en el temps que uns i altres han discutit sobre l’Arxiu!). I això últim, al meu poble, en diem treballar per al dimoni.

Senyor director, remeni les cartes

2011-09-11T00:01:00.000-07:00

Quan agafeu un diari, feu aquesta prova: obriu-lo per la secció d’opinió, i aneu de dret a les cartes al director. Llegiu-les totes, de la primera a la última, i compareu-ne després el contingut amb la resta del periòdic. Mireu si les notícies tracten els mateixos temes que les missives dels lectors o si, del contrari, no en fan esment.

En massa ocasions el resultat d’aquest experiment es decantarà cap a la segona opció. Trobareu notícies que reflecteixen els missatges creuats dels polítics, els quals sembla que només utilitzen els diaris per comunicar-se entre ells. Trobareu notícies esportives i de societat bastides, simplement, amb un parell de frases dels protagonistes, en les quals expressen el seu estat d’ànim o les ganes que tenen per començar les vacances. Trobareu notícies que, pràcticament, només interessen al grup editor del diari que fullegeu, ja sigui per qüestions empresarials o personals. Trobareu, també, editorials excessivament responsables, articulistes que sempre diuen el mateix, entrevistes a personatges que no tenen més mèrits que sortir a la televisió fent el dropo, reportatges on s’explica com fer la O en un canut i, aneu a saber, l’última atzagaiada del president de la Generalitat.

Però no serà fàcil, gens fàcil, trobar notícies que tractin els mateixos assumptes que les cartes al director. En els temps que corren es considera que certs temes no interessen, no venen, i que surt més a compte parlar tot el dia de política o refregir els despatxos de les agències de notícies. Tant li fa que algú es queixi de la conducta incívica de quatre arreplegats; o que reclami explicacions a l’ajuntament pel mal funcionament del transport públic; o que feliciti els bombers que van evitar que se li cremés la casa; o que exposi els objectius d’una associació que lluita per unes pensions de viduïtat dignes: al final, sempre hi ha algú altre que té la brillant idea de donar prioritat a una anàlisi exhaustiva sobre els equilibris geoestratègics al Con Sud.

A més, certes històries no traspassen la frontera de la secció d’opinió perquè podrien resultar perjudicials per al diari. Criticar massa el poder polític, encara que sigui amb motiu de nimietats, sempre molesta, i pot determinar el destí d’una subvenció o de la publicitat institucional. De la mateixa manera, investigar les queixes dels consumidors en relació a una determinada multinacional, sobretot si aquesta s’anuncia al rotatiu en qüestió, pot significar la retirada d’una gens menyspreable font d’ingressos.

Ara bé, no convé posar les cartes al director en un pedestal, perquè també tenen els seus vicis. En primer lloc, molts les utilitzen per deixar l’altre com un drap tort, només perquè no el poden veure. A continuació, accentuen la inclinació que tots tenim cap a la morbositat: qui es pot estar d’agafar el diari per veure què respon avui tal persona a les acusacions que ahir li feia tal altra? Després, poden donar lloc a polèmiques inexistents, a situacions irreals, presents només en les ments turmentades dels signants. Llavors, poden ser utilitzades com a vehicle de la típica campanya d’intoxicació informativa, on els seus autors no són qui diuen ser ni responen als interessos que diuen respondre. I en últim lloc, estan sotmeses a les tisores dels responsables de la secció, que han d’embotir-les en un espai sempre reduït -això quan surten a la llum, és clar.

Tot i així, els defectes de les cartes al director acostumen a quedar superats per les seves qualitats. Primerament, perquè mostren punts de vista diferents a l’enfocament suposadament objectiu del diari. En segon lloc, perquè descriu una realitat que, per massa propera, sovint queda al marge dels periòdics. I en tercer lloc, perquè evidencia que la gent té preocupacions que els toquen més de prop que l’encaix territorial o la sortida a borsa d’un negoci de betes i fils. Preocupacions que, per cert, no necessiten titulars grandiloqüents, ni fotografies en color que ocupen mitja pàgina, ni una ubicació a les pàgines centrals per ser estimulades.

Avís per a divagants

2011-09-08T00:01:00.000-07:00

No us ha passat mai que quan arribeu a un poble petit -d’aquests que cada cop abunden més al nostre país-, us creieu que ja us n’heu fet una idea clara i meridiana, que ja n’heu copsat, amb un simple cop d’ull, l’estructura, la població i fins i tot l’extensió en porques del terme municipal? El nord és cap allà, el sud és cap allí, el sol surt de darrera del campanar i es pon per la cooperativa. Tot arreglat, són faves comptades.

I és clar, quan voleu posar en pràctica el sentit de l’orientació que Déu us ha donat arriben les complicacions. Perquè se us ha acudit, precisament, sortir-ne amb el cotxe just per la direcció contrària d’on heu entrat. Enfileu una costa, gireu ara a la dreta, després a l’esquerra, continueu per un carrer que cada cop es va fent més estret i, finalment, us trobeu a davant dels morros una tàpia, les escales que baixen fins als safareigs vells o -catàstrofe!- un tractor amb remolc. Que, evidentment, no podrà maniobrar per cedir-vos el pas.

Llavors, llavors és quan arriben les sufocacions i els nervis. Apagueu la ràdio, que desconcentra, i intenteu tirar enrera sense rascar les parets. Val a dir que aquesta última és una tasca aparentment senzilla, sobretot quan aneu de cara, però veritablement complicada quan ho feu de cul: els carrers quasibé mai són rectes del tot -a vegades fan més esses que un que va pitof-, i les façanes d’algunes cases fan panxa a causa de la humitat o el pas del temps. Només falta que allí a la vora hi hagi un rinxet de padrines i padrins, equipats amb mangales, cadires de bova, un silló de Verdú ple d’aigua de la cisterna i altres armes de destrucció massiva. En primer lloc, us escrutaran amb malfiança; després, si no els causeu mala impressió, us indicaran les maniobres que heu de fer per sortir del fangar on us heu fotut; i finalment, quan hagueu marxat amb la cua entre les cames, faran una digressió sobre la infinita capacitat dels forasters per fer el badoc digna de pensadors com Hobbes, Locke o Rousseau.

Arribats a aquest punt, hauríem de mirar què podem fer per evitar conjuntures d’aquesta índole. Per començar, només per començar, suggereixo dues coses: la primera, que l’ajuntament segueixi l’exemple de l’Aleixar (un poble a la voreta de Reus), i que senyalitzi ben clarament com s’entra -la fórmula "Centre ciutat" muda molt- i com se surt -"Eixida", a més, té la virtut d’agermanar-nos amb els germans del sud. I la segona, que hom tingui la prudència de sortir precisament pel lloc on ha entrat. La qual cosa, per cert, es pot aplicar a d’altres situacions encara més compromeses.

Els superfuncionaris

2011-09-04T00:01:00.000-07:00

Estudis recents assenyalen que tots els funcionaris son uns ganduls, uns malcarats, uns barruts, uns irresponsables, uns trinxeraires, uns fatxendes, uns mediocres i uns aprofitats. Que només es cuiden de defensar els propis interessos, i que els importa un rave atendre les demandes dels administrats. Que practiquen reiteradament l’absentisme laboral, que no es volen mullar mai per res, que no saben mai res, que contesten sempre "Torni vostè demà". I que cobren -Déu del Cel!- quantitats troposfèriques, estratosfèriques, mesosfèriques, ionosfèriques, termosfèriques i exosfèriques en relació al temps que efectivament treballen.

És per aquest motiu, doncs, que el govern s’ha decidit a fotre mà a l’assumpte. Encara no hi ha res del cert, però segons informacions de Ràdio Macuto, s’està investigant -secretament, és clar- com crear una nova raça de funcionaris. A partir de les tècniques més avançades en reproducció assistida, clonació i empelts de fruiters s’és a punt d’obtenir funcionaris més alts, més forts, més ràpids, més guapos, més treballadors, més competents, més compromesos, més simpàtics i que cobrin menys que els funcionaris de tota la vida. A curt o mig termini, la nova classe de servidors públics acabarà desplaçant de les seves poltrones les paparres que actualment infesten la funció pública.

Si tot això és verídic, enlloc de funcionaris ben aviat tindrem superfuncionaris, gent formadíssima que tindrà totes les qualitats, totes, i cap defecte, cap ni un. I no serà gens estrany que, el dia que a algú li passi pel cap engegar-los a dida simplement per ser com són -la capacitat de l’espècie humana per queixar-se és il·limitada-, ho acceptin de bona gana i fins i tot els donin les gràcies. Encara que sàpiguen de bona tinta que qui els malda és un indocumentat, un baliga-balaga, algú que així treu a passeig els seus dimonis interiors o, molt pitjor, un funcionari frustrat.

Sekera no

2011-09-01T00:01:00.000-07:00

El divendres passat vaig tornar a la salvatge garriga i escolta, tu, plovia! A mesura que enfilava les primeres costes de la província de Lleida veia com el cel s’anava posant bé, com s’anava enfosquint amb un ritme lent, però constant. Passat Vinaixa va començar a caure gotes, i quan vaig arribar a Arbeca ja feia un bon ruixat. No vaig poder estar-me de proferir, satisfet, joiós i quasi exaltat, una expressió tan típica de Sarroca com “Aigua als ordins!”

I la terra va respirar. Va quedar-se tan descansada, tant, que durant hores el paviment de la carretera semblava fabricar boira: el contacte de la pluja amb un quitrà que feia mesos que acumulava calentor produïa un fumet tènue, poc espès, que a penes aixecava dos pams de terra. L’endemà, dissabte, els trossos apareixien entollats, humits, pintats de marró fosc. I la vegetació, reviscolada, ja havia trencat definitivament de color.

També va respirar la gent del secà, que va començar a pensar en la possibilitat de salvar la temporada amb una collita satisfactòria d’ametlles i olives. Ja que l’aigua no havia arribat a temps per ressuscitar els sembrats, les esperances es materialitzaven en forma de garrafa d’oli i d’ametlles pelades i triturades. A més, suposava rebaixar la tensió que implicava estar pendent tothora de l’elevat risc d’incendis, al qual hi contribuïen, sens dubte, una cullerada de sequera, un pessic de vent i quatre gotes de descurança d’alguns que es diuen pagesos.

Ara fa una setmana de tot això, i les temperatures ja es tornen a disparar. Si no vigilem, ben aviat ens tornarem a trobar igual que fa set dies. Per tant, és urgent que prenguem mesures, mesures contundents i implacables. Per la part que em toca, us proposo allò que en anglès en diuen un brainstorming, o el que és el mateix, exercitar els cervells perquè es desfermi una veritable tempesta d’idees. Per la part que em toca, suggereixo que organitzem una manifestació, encapçalada pel lema “Sekera no” –no crec que el Komando Garrigues l’hagi inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual-, que surti de les basses del Terrall, recorri tots els bars de les Borges i acabi, com sempre, al Consell Comarcal.

Homenatge al quatre llaunes

2011-08-28T00:01:00.000-07:00

De cotxes n’hi ha hagut i n’hi haurà, però pocs seran com el Renault 4. El quatre llaunes –qui el va batejar així no podia encertar-la més- forma part d’aquell club on només entren els millors automòbils; els vehicles que han adquirit, per mèrits propis, la categoria de símbol; els carros que han aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari popular. Els seus traços simples, curvilinis, suaus, harmoniosos, han captivat a diverses generacions, que li han guardat un aparcament al fons de la seva memòria.

El cuatro huele va ser, des del seu naixement el 1961, un autèntic fenomen de masses. Ho demostra el fet que la seva presentació es va fer a davant del Palau Chaillot, a París, amb la Torre Eiffel de fons. I que hom hi va poder admirar un estol de dos-cents exemplars blancs, talment la flota del rei en Jaume camí de la conquesta de Mallorques. És més, a partir del 4 d’octubre del mateix any, i durant uns quants dies, tota persona que volgués provar-lo se li va donar la oportunitat de fer-ho… de forma gratuïta!

Encara ara, quinze anys després que es deixessin de fabricar els últims models a Colòmbia i a l’extinta Iugoslàvia, el 4L continua suscitant admiració, respecte i certa sensació de familiaritat. Quan en passa un pel carrer, molts no poden treure-li la vista de sobre i l’acompanyen amb la mirada fins que tomba la cantonada. Si n’hi ha un altre d’estacionat a la vorera, no perden l’oportunitat de fotre-li una repassada de dalt a baix, d’esquerra a dreta, del dret i del revés. I si n’avancen un altre que va per la carretera a pas de caragol no s'enfaden com fóra d’esperar, sinó que esbossen un lleuger somrís i exclamen, interiorment o exterior: "Mira, un quatre llaunes!"

La raó d’aquest èxit potser s’explica, precisament, perquè és un cotxe que cau en gràcia. No és gaire gros, té un interior que força a les contorsions dels qui tenen les extremitats massa llargues, el canvi de marxes sembla una mangala incrustada a mitja alçada, just a la dreta del volant… O potser la seva acceptació rau en el fet que és un cotxe nostàlgic, evocador d’infanteses entre els adults, de solteries entre les casades, de segones edats entre els avis i de difunts marits entre les vídues -"Déu els hagi ben perdonat", que dirien les del meu poble. O, vés a saber, potser la seva consideració respon a què és un cotxe completament diferent de la resta, que fa ratlla.

La línia que exhibeix arracona les formes brusques, punxegudes, els escairats o els angles massa aguts. Aposta, per contra, pels acabats arrodonits en vidres, laterals, i para-xocs. La part posterior tampoc defuig d’aquesta sensació, diguem-ne, ondulant: la porta sembla una espècie de trapezi erosionat -molt erosionat- i els llums tenen la forma de dues pastanagues de plàstic que emergeixen de l’estructura enllaunada. I la part davantera ho remata amb un capó llarguet, lleugerament inclinat, que en un moment donat, potser quan menys t’ho esperes, dibuixa l’última corba que mena de dret al terra. Abans de caure del tot, en aquesta sort de cascada, el frontal apareix guarnit per una reixa que fa tot l’efecte d’un arradiet analògic dels d’abans, on les rodetes del buscador de freqüències i el volum són els llums.

La fesomia del 4L la trobareu reflectida, com en un espill, en la versió furgoneta, el 4-F. Però serà només la fesomia, la cara, la part de davant. Perquè de meitat cap endarrera canvia ostensiblement: l’habitacle per guardar el material es fa més llarg i més alt; ja no hi caben cinc portes, sinó tres; la porta de darrera s’obre de costat -i no pas cap amunt, com en la versió turisme-, el pom de la mateixa s’acciona prement un botó -i no pas amb un cop de canell al mànec en forma de T, com a l’utilitari-, els vidres laterals (quan n’hi ha) ja són més rectangulars, tot i que continuen tenint les cantonades desgastades.

Aquesta última descripció resulta cabdal per entendre el significat final del quatre llaunes: el seu caràcter total. En efecte, el cuatro huele és turisme i a la vegada furgó; llueix igual al tros que en un casori; és tan vàlid per circular per la capital com per fer la ruta Patagònia-Alaska; s’adapta tant a la noia que s’acaba de treure el carnet com al padrí que se’n va cada dijous a mercat; tant pot denotar que qui el posseeix és de classe baixa, o alta, o mitjana. És, com va titular el diari l’Équipe, "un auto que ho perdona tot". Un auto que calla per tot. Un auto, en definitiva, que ho és tot.

Festa fotre

2011-08-25T00:01:00.000-07:00

Cada any la mateixa història. Encetem el mes de gener i ja tenim una idea bastant aproximada de les festes que anirem ensopegant a cada pàgina de l’agenda, a cada full del calendari. Ja ens hem cuidat d’escrutar, durant les últimes clarors del desembre, si la santa setmana tindrà tonalitats hivernals o primaverals, si encendrem la foguera de Sant Joan en dimarts o dimecres, si Nadal podrà fer bo el refrany i caure en dilluns.

És a partir d’aquesta feina no remunerada, d’aquesta lliçó apresa sense que cap mestre ens hagi amenaçat amb un examen, que construïm tot un sistema de ponts i aqüeductes per sortejar les irregularitats de l’almanac. A més, ens serveix per dissenyar les vacances, les quals es poden entendre com el període en què no toca més remei que aguantar la canalla, el retorn momentani a la casa pairal o l’excusa per treballar encara més -n’hi ha que aprofiten les vacances per collir olives i esporgar els ametllers.

Però aquest gust per fer festa, aquest deler, aquesta ànsia per enxampar el màxim nombre de números rojos -no els confongueu amb els altres, els hipotecaris- provoca situacions paradoxals i fins i tot absurdes. Com trobar-se, el dia 11 de setembre, una rècula de franquistes prenent el sol i banyant-se a la platja. O coincidir, el Dia de la Hispanitat, amb quatre independentistes buscant fredolics a la muntanya. O fins i tot topar amb un anticlerical confés i rematat en una àrea d’acampada… el dia de Pasqua Granada. I ben contents que estaran, tots ells, de no anar a treballar!

Ara bé, el tema que ens ocupa no es limita a una mera qüestió de contradiccions: s’ha de tenir en compte el cop que suposa, per a la capacitat productiva d’un país, tenir massa dies de festa i tenir-los repartits sense ordre ni concert, a la babalà: rutines de treball trencades, rendiment més baix de la força de treball, pèrdua de competitivitat… Per no parlar dels problemes, físics o psicològics, de moltes persones quan reenganxen després d’un pont de cinc dies. O després d’un feriado en dimecres.

A França, després de les calorades de l’estiu de 2003, el govern va començar a debatre si calia eliminar un dia festiu per fer front a l’impacte econòmic de la pujada de temperatures (la despesa sanitària es disparà perquè es van haver d’atendre molts casos, sobretot de gent gran, discapacitats i malalts crònics). Es va parlar, precisament, d’esborrar del mapa el dia de Pasqua Granada, una festivitat considerada per alguns poc rellevant a nivell religiós i social. I l’executiu, tot i que es tractava d’un tema controvertit i certament impopular, va acabar decidint en aquesta direcció: enguany els francesos han anat a treballar -els que no han pogut fer-se escàpols, és clar- el dilluns de Pentecosta.

L’exemple francès ens podria servir per replantejar-nos la manera de fer les festes. Ens podria servir per reubicar-ne algunes en divendres o dilluns, per evitar que fessin més nosa que servei. O per celebrar-les, tot i que caiguessin entre setmana -oh, sacrilegi!- en diumenge. Es faria un acte institucional, una manifestació o un aplec a l’ermita més propera i llestos.

Ara, aquesta última opció suposaria, "de facto", suprimir un dia festiu. I atacar, de passada, el moll de l’os d’un poble com el nostre. Perquè som un poble de seny, és cert, però no ho és menys que també ens domina la rauxa. Una rauxa que a vegades, en sa lluita contra la idea que a la vida hi ha d’haver cards i flors, ens fa creure que arribarà un dia en què no tindrem res més a fer que fotre festa.

Quan fou mort lo feren sant

2011-08-21T00:01:00.000-07:00

Quatre dies que fa que és mort, i ja volen canonitzar el Papa de Roma. L’altre dia, a la plaça de Sant Pere, durant el populós, majestuós, pompós, fastuós i ple de colors funeral de Joan Pau II, fins i tot hi havia pancartes on hi figurava la inscripció “Santo subito”. O, en d’altres paraules, feu-lo sant que és tard i vol ploure.

Aquesta inclinació de tanta i tanta gent a glorificar la persona que es mor és una cosa que sempre m’ha sorprès. D’acord que, en la majoria dels casos, no s’arriba a demanar que el finat passi a engreixar les cada cop més atapeïdes pàgines del santoral, però en les vetlles i els enterraments és freqüent sentir-hi frases de l’estil “Era un bon home”, “Era una bona dona” o “La trobarem a faltar molt”. A tot estirar, n’hi haurà que diran “En el fons, tot i que no ho demostrava gaire, tenia bon cor”. Però no passaran d’aquí.

És políticament incorrecte dir mal d’algú quan fa poc temps que ha traspassat. Queda malament criticar qui encara reposa a l’obituari. Els motius? Potser per por al què diran, potser per considerar un deshonor faltar a qui no es pot defensar –per motius evidents-, potser per creure que és de mala educació, potser per respecte als familiars... El cas és que només se’n diuen els trets positius, se n’exageren les qualitats i es pot arribar a l’extrem d’inventar-se-les quan en vida aquella persona no era prou bona ni per dir bon dia.

I això passa, sobretot, quan el cessat és un personatge públic, conegut per milions de persones. Com si durant la seva existència no n’hagués fet, de malvestats, abominacions i dolenteries, com si no n’hagués tingut, de defectes, de cop i volta tot queda tapat pel mantell místic i enigmàtic de la Mort, que més que una calavera amb hàbit i dalla sembla una germaneta de la caritat. Nixon ja no és el president que va espiar la democràcia, ni Mitterrand l’enèsim mandatari francès que va deixar l’Àfrica potes enlaire, ni Hassan II el rei que va atonyinar les aspiracions de llibertat del poble sahruí... Ni Joan Antoni Samaranch, el dia que fineixi, el governador civil feixista de Barcelona de 1973 a 1977.
Per tant, millor que posem a cadascú on li pertoca. Els naps amb els naps i les cols amb les cols. No ha de suposar cap problema, cap ni un, dir la veritat sobre la persona que acaba de deixar aquest món. Encara que sigui desagradable, cru i dur examinar allò que va fer i va deixar de fer. Perquè, al cap del carrer, allò que compta és tractar les persones amb equanimitat. I allò que sobra és la infinita capacitat per autoenganyar-se i anar per la vida amb massa miraments.

Bon camí sempre és drecera

2011-08-18T00:01:00.000-07:00

Sempre m’ha agradat observar els paisatges on sembla que s’hagi parat el rellotge. On tot, o gairebé tot, fa l’efecte de conservar-se igual des del temps de la Mariacastanya. No crec que hi hagi gaires coses tan plaents per als sentits, tan relaxants, tranquil•litzadores i mereixedores de ser el preludi a una bona migdiada. A més, davant la nostra peremptorietat en aquesta vall de llàgrimes, sempre resulta gratificant comprovar que hi ha coses que es mantenen, si fa no fa, com el primer dia. Les quals, a la seva vegada, ens han vist passar els uns rera els altres, i ens han servit d’escenari per tal que representéssim totes les tragèdies i les comèdies del món. Si existeix la immortalitat, si realment existeix, allò que més s’hi assembla és un paisatge que s’ha quedat en temps mort.

Però no cal ser tan mortot com per deixar els camins del terme igual o pitjor que a l’època del rei en Jaume. Una cosa és conservar l’encant d’un paratge i l’altra és fer-lo transitable per a mitjans de transport més evolucionats que el cavall, la mula o el carro tirat per bous. Condició indispensable, per cert, perquè el trajecte de casa al tros sigui més còmode, més ràpid i més segur. Sobretot més segur.

No cal dir que n’hi ha que es juguen la vida, esquivant els pedrots que han estat arrossegats per l’última torrentada, botant com una molla borratxa, basculant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta per un ferm que té tots els atributs, tots, menys la fermesa. Encara que condueixin un tractor, una DKV o una mobilette d’última generació –confesso la meva addicció a les expressions tradicionals i un xic retrògrades-, el risc de bolcar o de sortir del camí és quelcom més que un risc. És, com dirien en castellà, un gaje del oficio.

I qui té la culpa de tot això? Qui o què és el responsable de la degradació, depressa i sense pauses, dels camins del terme? Posats a investigar, el més fàcil seria citar els sospitosos habituals per a la roda de reconeixement: l’ajuntament, el consell comarcal, la Diputació, la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. Fins i tot podríem requerir al canvi climàtic o a la globalització (és curiós, per a certa gent la globalització sempre és l’explicació última de les maleses d’aquest món) que es presentessin davant el vidre opac.

Però potser hi hauríem d’anar nosaltres mateixos, a la pràctica de la prova. Seria un exercici d’humilitat i també de valentia. Llavors veuríem quant pesen totes les vegades que no ens hem mogut fins que els altres no s’han mogut, totes les ocasions en què no hem regalat cap esforç fins que no hem comprovat l’altruisme de la resta, tots els camins que hem tingut la barra de fotre’ns dels rucs que treballaven mentre nosaltres ens dedicàvem a jeure, tots els cops que hem estat a punt de deixar-nos matar abans que ajudar el proïsme… En el cas que en sortíssim galdosos, acceptaríem assumir la nostra part de culpa?

Articles traspaperats

2011-08-14T00:01:00.000-07:00

Remenant, remenant, he trobat més articles del Broma plana, que no sé si van sortir a la versió impresa del SomGarrigues, a la digital, a totes dues o a cap de les dues. N'he trobat... 17! O sigui, que tenim Broma plana per unes setmanetes més... (Visca el viure de refregits)

Què serà del Komando Garrigues?

2011-08-11T00:01:00.000-07:00

Sembla que el procés de pau al País Basc està una mica encallat. De les declaracions d’uns i altres hom pot deduir que ningú no vol cedir en excés, potser per evitar que els prenguin el pèl, potser per impedir que la gent del seu bàndol els faci la pell. I se succeeixen registres de locals de l’entorn abertzale, robatoris de pistoles, detencions de presumptes etarres i episodis de kale borroka. Quan un perpetra una acció, la que sigui, tots estem pendents de la reacció de l’altra banda de la trinxera. Els dies passen i els anys s’empenyen, i sembla que, des que ETA va declarar l’alto el foc permanent -un llunyà 22 de març de 2006- les coses hagin avançat ben poc.

Tampoc sembla agosarat afirmar que el procés de pau garriguenc no va ni amb rodes. A hores d’ara, no tenim notícia de cap alto el pot (de pintura) permanent per part del Comando Garrigues. Tot i que les pintades ja comencen a avorrir, perquè són les mateixes de sempre, i que algunes, fins i tot, s’han començat esborrar a les façanes, parets, tàpies i senyals de trànsit de la salvatge garriga, no hi ha cap nova que permeti afirmar que l’activitat subversiva de mata i coscoll té els dies computats.

No tenim notícia, tampoc, que les institucions s’hagin decidit a resoldre el conflicte. De moment no hi ha hagut cap pronunciament en aquest sentit, ni del Consell Comarcal, ni de l’Ajuntament de les Borges, ni dels Mossos d’Esquadra. Per no haver, no hi ha ni rumors, cosa ben estranya en una comarca com aquesta i en unes institucions com aquestes. Ni rumors que s’han

iniciat contactes amb l’entorn del Comando, ni rumors d’una amnistia total als comandos que decideixin plegar de fer grafits, ni rumors que les negociacions les porta, personalment, la batllessa de les Borges.

Ara, s’ha de dir tot, això no vol dir gran cosa, perquè el fet que desconeixem que hi ha contactes no significa que no n’hi hagin. No pot ser, que s’intercanviïn missatges en clau aprofitant la pàgina de Classificats del SomGarrigues? Qui diu que l’anunci “Venc cotxe seminou, amb pocs quilòmetres i bé de preu“ no és una comunicació xifrada que es pot traduir per “Volem negociar, però no acceptarem ultimàtums”? Habitualment, quan es fan aquestes coses, no acostumen a sortir a la superfície fins que els implicats decideixen fer-les sortir.

Si és així, crec que les parts haurien de posar unes bases prou sòlides perquè el diàleg no fes figa a la primera de canvi. Haurien de crear cert clima de confiança, tot comprometent-se d'antuvi a arribar a acords. Haurien de constituir una mesa de negociació on hi fossin tots els actors de la comèdia: polítics, comandaments policials, activistes, propietaris de les superfícies guixades i un enviat especial del bisbat de Lleida, per allò de la remissió dels pecats i la vida perdurable.

I si no és així, i tot aquest article ha estat un elucubració gratuïta, volandera i completament prescindible, recomano al Comando que, si ha de continuar a l'espona de la llei, almenys ho faci amb pintades i continguts distints. Que escrigui amb colors cridaners, i lletres d'aquelles que els monjos pintaven als còdexs medievals. I que faci campanya per demanar l’esbandida total i absoluta de la broma plana. Una iniciativa semblant recolliria una de les reivindicacions històriques d'aquesta terra, tan escarnida per la broma al llarg del temps, i tindria, no ho dubtéssiu pas, la meva adhesió incondicional.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 175 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de desembre de 2006 a l'11 de gener de 2007)

Nota 2: Aquest va ser l'últim article a la meva secció Broma plana del SomGarrigues. Però no pas el meu últim article al SomGarrigues...

El meu regne no és d'aquest món

2011-08-07T00:01:00.001-07:00

El contenciós per les obres d’art de la Franja de Ponent sembla que no s’hagi d’acabar mai. Ja fa onze anys de la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó i una mica menys de la reclamació de l’art sacre provinent de les parròquies aragoneses, i les parts en conflicte estan com el primer dia. Els uns reclamen les obres dipositades al Museu Diocesà de Lleida perquè creuen que els pertanyen i els altres s’hi resisteixen adduint el mateix motiu.

És realment curiosa, aquesta polèmica. Primer, perquè les parts en disputa (el bisbat de Barbastre-Montsó i el de Lleida) formen part de la gran, catòlica, apostòlica i romana Santa Mare Església. Així doncs, mentre la Llei de Déu Nostre Senyor estableix que tots ho hem de compartir tot com a bons germans, els seus representants a la terra s’estiren els cabells per un grapat d’obres d’art. I després, perquè la negativa del bisbat de Lleida a acceptar les ordres de Roma que resen (mai millor dit) per la devolució de les obres a l’Aragó podria constituir un exemple flagrant de desobediència canònica. Un cas excepcional d’insubmissió capellanesca en una institució on no s’acostuma a pair gaire bé que els de baix contradiguin els de dalt.

Ara, el més curiós de tot és la implicació dels poders públics en l’afer: els uns defensant el retorn de les obres a l’Aragó i els altres lluitant per la permanència de l’art sacre a la capital del Segrià. I més quan aquesta és una qüestió de poca rellevància social, que amb prou feines depassa les primeres planes dels diaris, molt per darrera (a anys llum, m’atreviria a dir) de problemàtiques com l’habitatge, l’atur, la immigració o la inseguretat ciutadana. Què hi fan els poders públics, per tant, en un tema que interessa a tan poca gent?

Per la part que ens toca, què hi fan la Generalitat, la Diputació de Lleida i la Paeria en un fangar com el del Diocesà? Que potser no tenen clar que és un assumpte merament eclesiàstic, una disputa interna en una institució privada? Realment pensen que es tracta d’una qüestió nacional, històrica o cultural? O potser aquesta implicació respon, més aviat, als calés que han invertit en les obres de construcció i museografia del nou edifici del Museu, que aquest juny ja ascendien a vora 3000 (!) milions de les finades pessetes? No serà, ara que hi estan empantanegats, que no tenen més remei que continuar fins al final per no quedar en evidència davant els contribuents? Com reaccionarien aquests últims si un dia es decidís el retorn les 113 obres en litigi? Passarien factura als polítics del territori per gastar-se tants diners en un projecte que va néixer amenaçat des del primer dia?
Fóra desitjable que, quan els nostres polítics demanen als bisbes que no es fiquin en política, fossin conscients que potser són ells, els primers que han de predicar amb l’exemple. Que són ells, els que no han de capellanejar més del compte. Que no s’han d’ocupar d’un regne que és d’un altre món. Que ja en tenen prou, i de sobres, amb els maldecaps d’aquesta vall de llàgrimes. Fóra desitjable, encara que només fos perquè no els prenguessin el pèl i els quartos.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 172 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de setembre al 5 d'octubre de 2006)

Reflexions sobre l'oliva

2011-08-04T00:01:00.000-07:00

S’han escrit moltes pàgines, moltíssimes, sobre el món de l’oliva. A vegades, però, un té la impressió que totes acaben dient lo mateix. Que tots recorrem als mateixos tòpics, que tots fem els mateixos diagnòstics, que tots proposem les mateixes solucions. I que la cosa es pot tornar molt avorrida, monòtona i feixuga si algú no esvalota el galliner.

Per trencar amb aquesta dinàmica és necessari, imprescindible, que fem un esforç per no repetir-nos, per reinventar-nos. Per aquest motiu, proposo que donem el tomb a una sèrie de veritats donades per descomptat (veritats políticament correctes, com diria aquell) que fan referència al món de l’oli i examinem quina solidesa tenen.

Per exemple, l’aigua és la solució als problemes de les Garrigues? Qui diu que quan arribi el canal, si algun dia arriba, hi haurà prou pagesos que se’n beneficiïn? No se n’aprofitaran, més aviat, les grans empreses agroalimentàries que sempre sotgen a veure què poden rapinyar? L’aigua s’ha de fer servir per obtenir grans produccions d’olives? O un excés d’aigua no pot anar en detriment, tal com assenyalen alguns experts, de la qualitat de l’oli d’oliva verge extra?

Una qüestió molt relacionada amb l’anterior és la següent: les Garrigues ha de continuar sent una comarca d’olivers? No pot ser que quan arribi el canal, si algun dia arriba, altres cultius (el préssec, la poma, la pera, la nectarina, el kiwi o fins i tot la figa) acabin amb la supremacia de l’oliva? No pot ser que algun dia l’oli ja no tingui tan bona sortida com ara i s’hagi d’encarar la producció agrícola cap a altres viaranys? Si bé no sempre hi ha hagut olivers a les Garrigues, perquè hem de pensar que sempre més n’hi ha d’haver?

I les cooperatives? Podran aguantar sempre en números rojos o algun dia hauran de plegar? Ningú es planteja que una cooperativa se’n pugui anar a l’aigua, però, ¿i si passa? En quina situació quedaran els cooperativistes? En un altre ordre de coses, però fent referència igualment al sistema cooperatiu, ¿qui diu que les estructures de segon grau són vàlides quan els beneficis a penes són perceptibles per a cooperatives i cooperativistes? El futur no passa, més aviat, per gestionar cadascú la seva producció i distribució gràcies a les noves tecnologies?

I la seu de la Denominació d’Origen Garrigues, què? Ha de continuar instal·lada al complex de la Caparrella, amb unes vistes privilegiades sobre l’Horta de Lleida, o ha de tornar a la Granadella, que és d’on va migrar fa uns quants anys? Si l’organisme que imprimeix un segell de qualitat a l’oli garriguenc no ha d’estar ubicat, forçosament, al territori on es produeix aquest oli, perquè els seus responsables no n’han previst el trasllat, posem per cas, a Barcelona? Allà tampoc n’hi ha gaires, d’olivers, i les possibilitats de fer negoci són molt més grans que a la capital del Segrià.

I la pregunta del milió: cal vincular, pels segles dels segles, el món de l’oli a les subvencions? Cal donar diners per plantar olivers? Cal donar indemnitzacions en cas que els arbres resultin danyats? Cal que els poders públics subvencionin els pagesos de l’oli tenint en compte la producció, el nombre d’olivers o les hectàrees? És necessari? És una bona inversió o és llençar els diners? Fóra possible buscar alternatives per augmentar la renda dels pagesos sense que les administracions gastessin quantitats ingents de doblers?

Les coses són com són. I tant. Però, ¿podrien ser diferents del que són?

Nota: Aquest article va aparèixer al número 170 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de novembre de 2006)

Les polissones invisibles

2011-07-31T00:01:00.001-07:00

L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, encara tinc presents a la retina molts moments d’aquell dia: taules rodones, presentacions de llibres, una calor que estavellava les pedres, l’amic Moragrega carregant-se al coll els últims detalls de l’organització… Allí la casualitat -no crec en el destí- va voler que m’hi comprés el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes, just dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora.

D’aquest llibre, l’article que recordo i rellegeixo més vivament és el que porta per nom Temps amunt. Sobretot el paràgraf on explica que els llaguts que navegaven per l’Ebre no només transportaven mercaderies i persones, sinó també paraules. L’autor mequinensà les anomena polissones invisibles, una denominació d’una precisió i una amplitud admirables. A continuació, Moncada ens regala un fragment excels, quan afirma que les paraules "pujaven als llaüts sense demanar permís al patró ni pagar passatge, navegaven riu avall o riu amunt, desembarcaven on els abellia i s’escampaven arreu. Pels fumosos cafès de la Mequinensa vella, encastades a les històries de navegacions mítiques, en les quals la rauxa riberenca -amb la col·laboració del rom cremat- engruixia riades, encrespava colls, esmolava pedrets, eternitzava l’enervant monotonia de les planes, atiava rivalitats, afavoria guerrillers antifranquistes o multiplicava proeses amatòries en llits d’altri, rodolaven sovint paraules marineres; i les nostres, a voltes mascarades per la pols del lignit, esclafien

als embarcadors, a les tavernes, a les drassanes o als bordells de per avall".

Lluny de sentir nostàlgia per un temps que no tornarà, perquè la construcció de l’embassament de Riba-roja va suposar una barrera infranquejable per a aquestes polissones, m’il·lusiona pensar que ben aviat es tornarà restablir el tràfic entre la població que dóna nom al pantà i la Mequinensa nova. I no són esperances vanes, les que vénen a trobar-me, sinó ben fonamentades: ja fa temps que els poders públics han posat fil a l’agulla per fer una carretera que anirà de Riba-roja a Mequinensa tot passant per Almatret. Una trentena de quilòmetres que posaran altre cop en contacte la Ribera d’Ebre i el Baix Cinca, i que donaran l’oportunitat al poble més alt i escorat del Segrià d’obrir-se a uns territoris incomprensiblement llunyans.

Així doncs, quan la carretera estigui feta -i això serà més aviat que tard-, altra volta tornaran a circular, amunt i avall, mercaderies, persones i, sobretot, paraules. Polissones invisibles que pujaran a cotxes, camions, autobusos, bicicletes i carros tirats per mula sense demanar permís a l’amo ni pagar passatge. Polissones que aquest cop no vindran, necessàriament, de Deltebre, de Xerta, de Miravet, de Flix, de Faió o de Mequinensa, sinó d’Almatret i de tota la reraguarda del Segrià, veritable catau de mots remots, indòmits i acostumats a viatjar de franc. Certament, el viatge es presenta interessant.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 166 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 d'agost de 2006)

La Volta a la Gàl·lia

2011-07-28T00:01:00.001-07:00

Els aficionats a les bicicletes estem d’enhorabona. Demà dissabte, u de juliol, comença el Tour de França. La cursa ciclista per etapes amb més prestigi del món afronta la seva primera edició des que Lance Armstrong va deixar de pedalar. I de guanyar, perquè els últims set anys no hi ha hagut ningú que pogués fer ombra al nord-americà. Amb més autoritat o menys, patint poc o molt, amb diferències de temps amb el segon classificat més migrades o més còmodes, sempre ha acabat a dalt de tot del podi als Camps Elisis de París.

Que Armstrong no participi anima la cursa, perquè era molt avorrit començar cada any el Tour comprovant, constatant i arribant a la conclusió que la victòria era cosa d’un i només d’un. Un any ens enganyàvem amb les possibilitats de Zülle, un altre amb l’empenta de Beloki, el de més enllà ens il·lusionàvem amb el talent de Klöden, el posterior confiàvem en la resurrecció d’Ullrich i fins a l’últim moment esperàvem que Basso explotés -en el bon sentit de la paraula, s’entén.

Precisament, l’alemany Jan Üllrich, el guanyador més jove en la història del Tour amb només 23 anys, i l’italià Ivan Basso, dominador de l’alta muntanya i vencedor en l’últim Giro d’Itàlia, són els principals candidats a succeir-lo. No hem de perdre de vista el murcià Alejandro Valverde, que l’any passat va fer una autèntica exhibició quan va coronar, en primer lloc i per davant d’Armstrong, el cim de Courchevel. A aquests noms afegiu-hi, si voleu, d’altres com els bascos Mayo i Zubeldia, també especialistes en alta muntanya, els americans Landis i Leipheimer, habituals entre els deu primers classificats, uns imprevisibles Savoldelli i Popovych -integrants del Discovery Channel, l’equip d’Armstrong- o el rus Denis Mentxov, guanyador accidental de la Vuelta a Espanya de l’any passat.

Els aspirants s’hauran de començar a guanyar les garrofes a la contrarellotge individual d’Estrasburg. Després d’un recorregut pel nord-est de França, Luxemburg, Bèlgica i Holanda, la cursa tornarà a entrar al país dels gals pel nord. La següent fita important serà Rennes, al nord-oest, on s’hi disputarà una crono de 52 quilòmetres. El 13 de juliol la carrera finalitzarà al Pla de Beret, a la Vall d’Aran, culminant així una jornada amb quatre ports de muntanya de primera categoria i un de categoria especial. Dels Pirineus la cursa es dirigirà als Alps, on dels dies 18 al 20 podrem gaudir, respectivament, de les ascensions a l’Alpe d’Huez, el Galibier i el Joux-Plane, ports mítics de la ronda francesa i que acostumen a causar estralls entre els participants. Finalment, l’última etapa d’interès abans de l’arribada a París serà la contrarrellotge entre Le Creusot i Monceau les Mines, de 56 quilòmetres, que acabarà de perfilar el guanyador.

Ens espera un Tour apassionant, incert, obert, on tot està per decidir. Els aficionats a les bicicletes confiem que, aquest sí, sigui un Tour mogut, amb alternatives en la classificació, on els equips prenguin més riscos, on els corredors siguin valents, decidits, esforçats, nobles, nets amb els altres i amb ells mateixos. Tant de bo la Volta a la Gàl·lia d’enguany sigui la primera etapa d’una nova era en el món del ciclisme.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 163 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de juny al 13 de juliol de 2006)

Nota 2: Llegiu a l'apartat Preámbulo y favoritos i veureu que aquest article va quedar mig invalidat poc abans de començar el Tour de França del 2006. Després d'acabar, va acabar invalidat del tot.

Un NO ben gros

2011-07-24T00:01:00.001-07:00

Bé, ja hem arribat al cap del carrer. Després de tantes proclames, reunions, ponències, cimeres, comissions i debats, el 18 de juny fem el referèndum de l’Estatut. Els parlamentaris han enllestit els seus treballs i ara ens toca a nosaltres refrendar -o no- allò que han acordat.

Al final, dels tres pilars bàsics que es desprenien de la votació del 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya, no n’ha quedat ni un. Ni el reconeixement explícit de Catalunya com a nació, ni el blindatge de competències, ni el concert econòmic. A més, qüestions rellevants com les seleccions esportives, la circumscripció electoral catalana a les europees, l’Agència Tributària pròpia i, sobretot, la cessió de ports i aeroports tampoc s’han pogut incloure al text definitiu. Tot s’ha extraviat pels passadissos del Congrés dels Diputats.

Personalment, de tot el que es demanava, estava disposat a assumir que a Madrid esporguessin la majoria de les branques. Ara, sempre que s’aconseguís un acord satisfactori en finançament. O sigui, que la diferència entre els impostos que paguem a l’Estat i els ingressos que en rebem es reduís dràsticament. La qual cosa volia dir que no tindríem segons quines competències, però sí diners (la pela és la pela, tu). Calés suficients per fer escoles i hospitals, per rehabilitar barris degradats, per fer carreteres, per equilibrar territorialment el país. Però, malauradament, no ha estat ni així ni aixà.

I això perquè? En primer lloc, perquè CiU ha anat a la seva i ha pactat amb Zapatero un Estatut de rebaixes. Com que no podia fer servir la força que atorga la unitat d’acció amb els altres partits, només n’ha tret les escorrialles: quatre impostos mal fotuts i el suposat reconeixement de Catalunya com a nació. Perquè ho ha fet? No seré jo qui ho digui. Només diré que els bascos, quan acabin de negociar la pau, tindran un sostre d’autogovern a anys llum del pactat per Artur Mas. A continuació, perquè el paper del PSC ha estat galdós. Agafat a contrapeu, veient com li havien jugada atorgant tot el protagonisme a l’oposició, no se li ha acut res més que pujar de bòlit al tren -o era el bus?- de l’Estatut. Sense demanar res a canvi i fent autobombo. I el més penós de tot: demostrant un marge de maniobra zero davant els compañeros de Madrid. Després, perquè ERC ha demostrat que la clau que va fer famosa Carod-Rovira no obre la porta de l’Estatut. Potser obre altres portes, portes que tenen a darrera una paret, un abisme, o una successió infinita d’altres portes, com a Recorda, de Hitchcock. El dolent de fer-se el gallet un dia (qui no recorda aquell "Mans netes"?) és que t’ho poden tirar en cara quan van mal dades. Llavors, perquè IC ha deixat clar que orbita al voltant del PSC, quan ha pujat al bus -o era el tren?- de l’Estatut com aquell que demana permís. Com queda Joan Saura, el conseller de l’Estatut, quan l’Estatut queda fet un nyap?

Independentment de les responsabilitats de PSOE i PP, els quatre partits catalans han fet el préssec en les negociacions. Han estat incapaços d’aconseguir un bon acord. Perquè avançar un pas de puça, tres dècades després de l’últim Estatut, no ho és. Per molt que ho vulguin maquillar, les impureses salten a la vista.

Per tant, en protesta contra aquesta imperícia, cal que ens moguem, que demostrem que som alguna cosa més que una massa dòcil que s’expressa cada quatre anys. Cal que donem un NO ben gros a aquest Estatut, perquè en volem un altre més alt, més fort, més ràpid. Siguem exigents d’una vegada. Hi tenim tot el dret, perquè al cap i a la fi, que continuïn al càrrec depèn de nosaltres, el poble de Catalunya.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 161 del quinzenal SomGarrigues (del 2 al 15 de juny de 2005)

Carta oberta a Josep Maria Espinàs

2011-07-21T00:01:00.000-07:00

Senyor Espinàs,

Al llarg dels anys heu conreat una literatura de viatges a la qual heu sabut donar un to personal i alhora atractiu. M’he llegit uns quants d’aquests llibres i he quedat fascinat com descrivíeu, amb la senzillesa més gran del món, paisatges d’aquí i d’allà, muntanyes, valls, salts d’aigua, secans, boscos, conreus, pobles, castells, bars, fondes, implacables tardes de sol, matinets regats per una pluja finíssima. I m’ha captivat, sobretot, la forma d’explicar la gent que anàveu trobant pel camí, d’una agudesa, tendresa i ironia difícils d’igualar.

La vostra ha estat una tasca molt important per al nostre país, perquè en el seu moment vau ajudar a difondre comarques de les quals ben poca cosa se’n sabia fora dels límits geogràfics. En aquest sentit heu estat un pioner, un precursor. Recordeu el viatge al Priorat l’any 1957, i els pagesos que veremaven, i la cooperativa del Masroig, i els vinets que us servien? Doncs ara aneu-los al darrera, a pagesos i vins! Per bé que es queixaven de la vida del terròs, d’un temps ençà el Priorat ha passat de mort a vida. Recordeu un altre viatge, trenta anys més tard, a la Terra Alta, i la visita que féreu al poble vell de Corbera? Doncs ara aquest lloc és una parada obligatòria per a tothom qui recorre els espais de la Batalla de l’Ebre. Recordeu l’anotació que féreu al "Viatge al Pirineu de Lleida" que deia que cap monarca espanyol havia trepitjat mai la Vall d’Aran quan, a mitjans dels anys vint del segle passat, es va inaugurar el Túnel de Viella? Potser el d’ara es llegí el llibre i, per aquesta raó, al fort de l’hivern no s’hi mou!

Aquests dies presenteu el vostre últim llibre, "A peu per Aragó", i heu dit que pot ser l’últim de la sèrie. Però, acte seguit, heu afegit que us agradaria acabar-la a Catalunya. La qual cosa ha fet que recuperés una il·lusió que fa temps que tinc: perquè no veniu a les Garrigues i n’escriviu el llibre que ha de tancar la seguida? Perquè no a les Garrigues, a quatre passes de casa vostra?

Durant la presentació del llibre també heu dit que, a Catalunya, pràcticament no queden zones que conservin formes de vida naturals. I no us enganyaré dient-vos que les Garrigues és l’excepció que confirma la regla. Però tampoc podré deixar de dir-vos que, tot i els canvis que ha patit, les Garrigues encara té molt d’autèntic. Per exemple, hi trobareu camins asfaltats, sí, però en tan mal estat que us recordaran el caminots que patíreu a la Terra Alta. Hi trobareu molins d’oli equipats amb el material més modern, però també gent que cull les olives igual que fa cent anys. Hi trobareu restaurants on s’hi poden tastar les novetats gastronòmiques de la temporada, però també els casals municipals on sembla que la vida s’hi hagi aturat. No hi trobareu les parelles de guàrdies civils que ensopegàreu al Pirineu i a la Segarra, però sí que hi podreu trobar, a davall de cada pedra, un mosso d’esquadra.

Les Garrigues mereixen, crec jo, que hi pareu atenció. És molt important que un escriptor com vostè, que tant ha fet per difondre els territoris menys afavorits expliqui al gran públic la geografia, l’economia, els costums, els menjars i fins i tot les fílies i fòbies dels garriguencs. Estic segur que les Garrigues, d’aquesta manera, agafaran l’empenta decisiva per deixar de ser una de les últimes ventafocs de Catalunya. Perquè tenen molt per oferir, moltíssim, el que passa és que això la majoria de gent no ho sap.

Atentament,

Ignasi Revés

Nota: Aquest article va aparèixer al número 158 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'abril de 2006)

Bona nit i tapa-la

2011-07-17T00:01:00.000-07:00

Al meu poble, a Sarroca, fan una coca que és única. Que jo sàpiga, en cap altre poble de la rodalia es fa una coca semblant. A més, és una coca autèntica. Per fer-la s’utilitzen els pocs productes que la salvatge garriga posa a la nostra disposició. La seva recepta es perd en la nit dels temps. No hi ha ningú que sàpiga a qui se li va acudir inventar una coca semblant. I, de la mateixa manera que és una delícia, que té un gust que deixaria amb un pam de nas els gurús de la cuina novella, la coca tapada és una perfecta desconeguda per a la majoria de gent del país.

La coca tapada és cosina germana del pa, perquè per fer-la cal, primer que res, disposar d’un bocí de massa de pa. Llavors ve tota la resta: es deixa la massa al fons d’un rivell, s’hi afegeix farina, llevat, sucre, ous, matafaluga, un raig d’oli i es comença a pastar. Després d’una estona de remenar, es posa el recipient a prop de la calentor -una estufa, una llar de foc o un radiador, s’entén- perquè, com diuen a Sarroca, la pasta es faci bona. La qual cosa no vol dir, només, que es faci bona de gust, sinó que pugi amunt, que s’infli com un globus.

Que la coca tapada és família del pa també queda demostrat a l’hora de farcir-la. Perquè quan es treu del rivell s’ha de dipositar a sobre d’un tallador, un estri rectangular de fusta amb un mànec a la punta que es fa servir per introduir el pa al forn. Un cop al tallador, la pasta s’estira com un xiclet, de manera que sobresurti dels quatre caps i cantons, que desbordi el rectangle de joc. Acte seguit, comença el farciment: primer es diposita un sostre de farina, després un sostre de sucre i després es tira un bon raig d’oli que ho amari tot. L’operació s’ha de repetir un parell o tres de cops, fins que el farcit resultant tingui uns quants pisos d’alçària. Al final, només quedarà agafar els quatre extrems de la pasta, relligar-los a sobre del farciment i embotir-ho tot dins del forn.

Antigament, quan encara es coïa pa a les cases, la coca tapada era un aliment bàsicament d’elaboració domèstica. Però el pas dels anys ha comportat, primer, que la gent es limités a fer la pasta a casa -amb la massa del pa que li donaven a la fleca-, i des de fa uns quants anys, que gairebé tothom hagi encomanat tot el procés a la botiga. La qual cosa no ha resultat tan negativa, perquè abans només se’n menjava per setmana santa i avui en dia es pot fer tot l’any si l’encarregueu amb antelació.

Ara, allò que no ha canviat és la fesomia. Continua semblant, vista des de fora, una barra de pa de xapata, però més gran, més torrada i recoberta de sucre. Vista des de dins, quan hom hi fendeix un tall amb el ganivet, el farcit continua conservant aquell groc pàl·lid que indica que allí s’hi han abocat uns quants raigs d’oli. I s’hi continua reproduint aquella curiosa cambra d’aire, ubicada entre la massa compacta del farciment i la carcassa superior de la coca.

I del gust, què us en diré? Potser que el farcit evoca un món, un univers, en cada centímetre quadrat? O que la coca s’esbocina en mil trossos cada cop que hi claveu queixalada? Que esmicolar el farciment és com tastar l’oli en estat sòlid? O que les engrunes que queden adherides a la soca de les dents provoquen que la llengua passi a recollir-les i que, d’eixa manera, el tast es prolongui més del que fóra d’esperar? No, no us diré res d’això. Millor serà que passeu per Sarroca, tasteu la seva coca tapada i us feu una idea vosaltres mateixos.

Nota: Aquest article va aparèixer el número 155 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 29 de desembre de 2006)

Una qüestió de melics

2011-07-14T00:01:00.000-07:00

Hi ha gent molt entenimentada, al nostre país, que considera que els catalans ens mirem massa el melic. Que pensem que lo nostre és lo millor, i que la resta, per bona que sigui, no podrà arribar mai a l’alçada de lo que tenim aquí. Per justificar-ho aporten cabassos de raons, i d’exemples, que no fan sinó corroborar que no hi sabem veure més enllà d’Alcanar, de la Jonquera o d’Almacelles.

En contra d’aquesta opinió, penso que els catalans som just lo contrari. Que estem massa pendents del que fan els altres, de com ho fan i de perquè ho fan. Ens hi capfiquem tant, ens meravellem tant de la seves formes de fer, que en massa ocasions les acabem copiant i les adoptem com a nostres.

Només cal observar què passa en el terreny de les tradicions. La festa de Halloween ja s’ha fet un lloc, en menor o major grau, en el nostre calendari. I no és estrany veure, la nit del 31 d’octubre, com la canalla passa casa per casa pidolant caramels. O com n’hi ha que es disfressen de calavera, de fantasma o de cap de carabassa (alguns d’aquests, si es traguessin la disfressa, quedarien exactament igual). O com els pubs, les sales de festes i les discoteques rebategen la vetusta Castanyada amb el flamant nom de Halloween.

No en tenim prou, amb les mil noves varietats de panellets que cada any s’inventen –si em diguessin que n’hi ha d’allioli no m’estranyaria gens-; ni amb les castanyes que els estudiants ens intenten encolomar a cada carrer, plaça o avinguda; ni amb els moniatos al forn o a la brasa.

Ara, qui ja no sortirà de les festes de Nadal ni fent alçaprem és el Pare Noël. Perquè el vell panxut i barbut s’ha convertit en una icona més popular, fins i tot, que els Reis Mags i el caganer. I amenaça la supervivència, a través d’una competència directa i despietada, al nostre benvolgut Tronc de Nadal. Perquè no oblidem que tots dos fan la mateixa feina, que és portar –en el segon cas, cagar- regals als nens, i a sobre
ho fan el mateix dia.

No en tenim prou, amb el ritual màgic d’alimentar el Tió amb fruites i verdures durant els dies previs; de cobrir-lo amb una manta perquè no es refredi, de guarnir-lo de les maneres més originals; de fotre-li garrotada amb el ganxo de l’estufa o amb el pal de l’escombra tot cantant: Tronc de Nadal/ caga figues, caga figues/ Tronc de Nadal/ caga figues i vi blanc/ No cagos aringades/ que són salades/ Caga torrons/ que són molt bons!

A vegades penso què hauria de passar perquè tota aquesta gent que creu que els catalans ens mirem massa el melic em donessin la raó. I se m’acudeixen dues possibilitats: la primera, la més ingènua, que jo digués lo que ells volen sentir. La segona, la més factible, que els catalans acabéssim celebrant el Iom Kippur, el Dia de la Fundació de l’Exèrcit Popular d’Alliberament o el Dia de la Marmota.

Nota: Aquest article va aparèixer el número 152 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 29 de desembre de 2005)

Tan lluny, tan a prop

2011-07-10T00:01:00.000-07:00

Fins fa quatre dies, si arribàveu a les Garrigues des d’Ulldemolins, al Priorat, us trobàveu amb la sorpresa que, quan travessàveu la frontera, el ferm es tornava més bonyegut, més incòmode, i la carretera més estreta. Just quan el relleu es tornava més amable- amb excepció de les Crestes de la Llena-, resultava que el viatge es feia menys portador que quan havíeuenfilat els colls d’Alforja o Albarca. I dic fins fa quatre dies, perquè això avui ja no passa. La raó? Fa poc que la Generalitat ha acabat de reforçar i millorar la calçada entre el límit comarcal i la Granadella.

Tot i les millores, però, hi ha qui pensa que no n’hi ha prou amb posar dues o tres capes més de quitrà en un tram de carretera: trenta ajuntaments de quatre comarques distintes (Baix Camp, Priorat, Garrigues i Segrià) ja fa mesos que en reclamen al Departament de Política Territorial la millora definitiva amb un canvi de traçat. Segons aquesta reivindicació, es tractaria de suavitzar un recorregut de tortuosa configuració, que s’ha de fer a pas de caragol, amb corbes de serpentina i pendents d’autèntic vertigen. D’aquesta manera, el nou eix esdevindria una connexió de futur entre l’Aragó, les Terres de Ponent i el Camp de Tarragona.

Amb això, aquests ajuntaments -entre els quals s’hi compten Maials, Llardecans, Bovera, la Granadella, Bellaguarda, Juncosa, el Soleràs, els Torms i la Pobla de Cérvoles-, no descobreixen la sopa d’all. Ben cert: l’actual carretera va ser, durant molt temps, una de les vies principals que unien tots tres territoris. Però la construcció de l’Eix de l’Ebre primer -desviava el trànsit cap a l’Hospitalet de l’Infant i Falset- i la inexistència d’un pla de millora després la van fer entrar en franca decadència. Tanta, que gairebé no la feien servir ni per emigrar a les terres de vora mar.

Amb aquests antecedents, i tenint en compte que la millora completa de la C-233 (la que uneix l’extrem oest i est de les Garrigues) pot tardar més que la construcció de la Sagrada Família, els consistoris en qüestió s’han deixat d’orgues. Posats a triar entre dues carreteres que encara s’han d’arreglar, han triat la que generaria, de llarg i sense cap mena de comparació, més beneficis. Posats a elegir entre el tàndem Flix-les Borges Blanques o l’eix Tarragona-Reus-Cambrils, han elegit la segona opció.

Perquè molts d’aquests pobles són tan a prop de la segona àrea econòmica de Catalunya -Bellaguarda està, només, a seixanta quilòmetres de Reus- que sorprèn que no en puguin aprofitar el dinamisme industrial, comercial i turístic. A quatre passes tenen un aeroport, un port de primera categoria, dues línies ferroviàries -aviat tres- i un nus de carreteres que fa feredat i per arribar-hi els costa déu i ajuda. Certament és una paradoxa -i més en els temps que corren- que la carretera que els hi hauria d’acostar els deixi tan i tan lluny.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 149 del quinzenal SomGarrigues (del 4 al 17 de novembre de 2005)

Reflexions sobre la vinya

2011-07-07T00:01:00.000-07:00

Conta la història que la vinya era un dels pilars de l’economia garriguenca fins a finals del segle XIX, però la poca rendibilitat primer i la plaga de la fil·loxera després la van esborrar gairebé del mapa, en detriment de conreus com l’oliver o el cereal.
En l’actualitat, encara en queden alguns vestigis en forma de petites plantacions a les Garrigues Baixes, al bocí més proper a la Conca de Barberà. I resta viu en l’imaginari popular que la vinya, en temps no tan llunyans, era molt més que la parra de l’hort o el cep que encara pren en un bancal remot del terme. Tant és així, que a Almatret tenen el Camí de les Vinyes, una denominació que ha continuat igual tot i la transformació del paisatge.
I no només això. En els últims anys, empreses dedicades a l’elaboració del vi han comprat terrenys a les Garrigues i hi han plantat vinya, convençudes que se’n pot treure un producte de qualitat. Un bon exemple en són la firma Torres, que té una finca a l’Aranyó –entre Juneda i les Borges- i, més recentment, el celler de Tomàs Cusiné al Vilosell, que disposa de quasi 40 hectàrees al costat de la serra de la Llena. Fins i tot, entitats que poc tenen a veure amb el món del vi com ASPROS, amb seu a Sudanell, i que presta atenció a disminuïts psíquics, també gestionen un plantació de vinya. Es tracta d’una finca de 10 hectàrees situada a Torrebesses, que la vídua del músic Emili Pujol –fill de la Granadella, no ho oblidem- va cedir a l’esmentada associació.

Amb aquests exemples, vull fer veure que la reintroducció de la vinya a la salvatge garriga no és una opció tan forassenyada com sembla. És un cultiu que hi té tradició i en el qual hi inverteixen les empreses del ram. A més, s’adapta bé al clima sec de les Garrigues. I, en el ben entés que el canal arribi a les nostres terres i nosaltres ho puguem veure, l’aigua pot servir no només per regar olivers, ametllers, cereal o fruita dolça, sinó també vinya.

D’acord que no tot són flors i violes: en els temps que corren, qualsevol inversió per plantar de nou suposa una veritable sagnia per als pagesos. A més, les cooperatives garriguenques no estan preparades per processar el raïm –i prou esquilades estan, pobretes, per programar noves despeses. Per acabar-ho d’adobar, i davant la crisi que pateix el sector del vi a Catalunya, el Departament d’Agricultura ha proposat que s’arrenqui una part de les vinyes per reconduir la situació.

Reconec que això últim pot invalidar tota la meva argumentació fins aquí, que jo mateix em desacredito. És possible. Però continuo pensant que val la pena, com a mínim, investigar sobre les possibilitats de la vinya en un terreny com el nostre. Encara que plantar ceps altra vegada pugui semblar, en aquest precís moment, un forma de recular, potser és la solució futura a molts dels nostres problemes.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 146 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 3 d'octubre de 2005)

Bitlles, butxaques buides i peus cansats

2011-07-03T00:01:00.000-07:00

El refrany deixa constància d’un fet evident: jugar a bitlles implica, sovint, que els tiradors acabin amb les cames adolorides i els peus com si haguessin caminat damunt un braseral. Però pot resultar estrany, sobretot a qui només conegui aquest esport de passada, que hom pugui apostar a veure qui tomba quatre fustotes mal tallades i carregades de pols.

La veritat és que la pràctica de confiar els pistrincs a la punteria o la imperícia dels bitllaires no és només una anècdota, sinó que es remunta a força anys enrere. Abans de la Guerra Civil, per exemple, el joc de les bitlles congregava a petits i grans a les places dels nostres pobles, i les juguesques sobre el desenllaç final de les partides hi eren el pa de cada dia. Llàstima que quaranta anys de dictadura quasi esborressin del mapa un esport tan autèntic i arrelat.

Perquè els documents més antics sobre les birles -així es deien originàriament, i així es diuen encara a les Terres de l’Ebre- daten de 1376 i de 1406, el primer a Torroja del Priorat i el segon a Igualada. O sigui, dos punts prou allunyats geogràficament perquè la tradició hi prengués d’una forma més o menys homogènia i equilibrada -pel que sembla, també el concepte d’equilibri territorial es remunta a l’Edat Mitjana.

Fa cosa de vint anys, quan el dictador ja en feia uns quants que criava malves, les bitlles es van eixorivir. Es van especificar les mesures i les característiques de bitlles -primes i altes- i bitllots -baixets i rabassuts, com ampolles de conyac-; el terreny de joc; la col·locació de les bitlles; la distància de tir… I es va establir la mecànica del joc, que a grans trets consisteix en tombar les bitlles amb els bitllots, i així anar sumant punts. La particularitat: no es premia qui les tira totes, sinó qui en deixa només una en peu. En el primer cas, s’aconsegueixen sis punts, i en el segon, deu. És la diferència entre la Llenya i la Bitlla.

Des de llavors, molts clubs d’ací i d’allà s’han animat a competir a les lligues que organitza la Federació Catalana de Bitlles. Pel que fa als d’aquí a la vora, cal destacar el Soleràs, el Castelldans i l’Albagés, que la temporada passada van jugar a Primera Divisió Territorial. Tots ells, cal remarcar-ho, de pobles petits, així com la majoria dels que fan volar els bitllots a la resta del país.

I tots ells integrats, com bé ja deveu saber, per gent gran. La qual cosa no és dolenta en si mateixa, perquè tot serveix d’ajuda a l’hora de recuperar una tradició tan bonica com les bitlles. I perquè demostra que encara queden esports on els vells poden passar la mà per la cara als joves: esports que no primen la velocitat i la força, sinó la precisió, la murrieria i la força de l’experiència.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 143 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 d'agost de 2005)

Un altre caragol és possible

2011-06-30T00:01:00.000-07:00

No em considero un llepafils ni un tastaolletes, en això del menjar. Sóc més aviat ferreny. Però he de reconéixer que, en qüestió de caragols, les meves preferències són limitadíssimes. No m’agraden a la gormanda –massa farina-, ni enmig de la catxipanda o la cassola de tros –massa destorb-, ni bullits –massa tous-, ni amb salsa –només trobo gust al condiment-, ni fets sols a la cassola –precisament, aquí trobo a faltar el condiment-, ni amb sèpia i conill –ja en tinc prou amb bèsties que neden i corren, no em calen les que s’arrosseguen. Els caragols només em xoquen a la llauna i a la brutesca.

Sí, a la brutesca. No ho havíeu sentit mai? Es preparen a sobre d’un matxembrat, un totxo pla, llarg i poc gruixut que també es fa servir per pujar envans i donar forma a les teulades. En l’ús que ara s’explica, però, el matxembrat es recobreix d’una fina pel·lícula de sal, homogènia i ben aplanada. Els caragols es col·loquen, de cap per avall, ben afileradets sobre el llençol salat, de manera que quedi el menor número possible d’espais buits. A continuació, es porta tot el muntatge a l’aire lliure, a poder ser un descampat o una era, i es deixa a terra. Llavors, els caragols es tapen amb cura amb uns quants feixos d’espart, sense arrels i ben sequet. I acte seguit se li posa foc.

Les flames que hi neixen són intenses, primes, llargues, encaragolades, grogues, vermelles, verdes i blaves, però duren poc. Per aquest motiu s’ha d’anar reposant el combustible fins que el cul dels caragols quedi negre com el sutge. I els caragols muts, ben morts, ofegats enmig dels cristalls de sal.

En pic s’ha acabat la cocció –més aviat el rostiment-, ja es pot portar a taula. El plat hi guanya si l’acompanyeu amb una vinagreta clapejada d’oli de les Garrigues i arreglada amb pebre. O amb un allioli dels verds, lligat amb oli de la primera premsada, un parell o tres d’alls i els ous que facin falta.

Llàstima que el preu que s’ha de pagar siguin les mascares que deixen els caragols als dits: ni a força de xuclar-los podeu veure’ls lliures de negror. Tot i així, hi ha una manera d’estalviar-se aquest peatge: fent servir les noves tecnologies. En efecte, si embolcalleu la caragolada amb paper d’alumini aïllareu de totes totes la brutícia que implica l’espart cremat. I els caragols sortiran tan nets, i tan polits, i tan llustrosos, que els afamats i els morts de gana –entre els quals m’hi compto- només hauran de patir per deixar el plat ple de closques buides. O quasi buides, en el supòsit que no els agradi el cul.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 140 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 14 de juliol de 2005)

Nota 2: La foto és del Jordi Bas.

Els fonaments de la cultura de l'oli

2011-06-26T00:01:00.000-07:00

Com deia aquell gran filòsof, només sé que no sé res. Em faig un fart de parlar de la cultura de l’oli, de les seves característiques, de les seves potencialitats, del lloc on es desitjable que arribi, i després resulta que no en sé ni un borrall. Me n’adono quan no sé explicar el procés, amb tots els ets i uts, de producció de l’oli; quan ignoro quines són les millors condicions, orogràfiques i climatològiques, per tal que l’oliva arbequina aconsegueixi una qualitat òptima; quan sóc incapaç de descriure, amb un mínim de concreció, les tonalitats que produeix al paladar un oli fruitat, o amarg, o picant, o dolç.

Tot allò que penso, escric o dic sobre el món de l’oli ve condicionat pel fet d’haver nascut en terra d’olivers, per haver-hi viscut, per haver compartit multitud de converses a casa, a la cooperativa, al bar i fins i tot -quan no hi ha pesca salada són inimaginables els temes de conversa- a la discoteca. Però en la majoria de casos els meus suposats coneixements són obvietats, tòpics, veritats donades per descomptat, informacions no contrastades i superficials. I em consta que no hi estic sol, en aquest debat, que hi ha molta gent a les Garrigues a qui costa amarar-se de cultura de l’oli.

I això perquè passa? No voldria ofendre ningú, però he de dir que, en bona mesura, això passa perquè no ens ho han ensenyat a l’escola. I si ho han fet, no s’hi han esmerçat gaire. La qual cosa no impedeix, d’altra banda, que hi hagi hagut cert desinterès de la nostra part a l’hora d’aprendre. Però si l’oli tingués més presència en els plans d’estudis de les nostres escoles, si es fessin més visites guiades –i explicades- a les cooperatives, si es dediqués una classe, una de sola, a estudiar les tres o quatre varietats d’oliva més esteses a la salvatge garriga, un altre aviram ens cantaria.

Ara bé, que no s’hagin fet les coses del tot bé no vol dir que els errors no es puguin esmenar. Sempre es pot millorar, sempre. I en aquest procés de millora -diguem-ho així- hi juga un paper destacat l’Escola de Capacitació Agrària de les Borges Blanques. Allí hi ha els especialistes en el món de l’oli, la gent que estudia i assaja amb noves varietats d’olivera, els tècnics que imparteixen, periòdicament, cursos de tast d’olis. El seu ajut és imprescindible per dissenyar l’encaix de la cultura de l’oli amb l’educació dels garriguencs del futur. I és que el futur passa per tenir unes dones i uns homes ben formats, ben instruïts en tot allò que fa referència a l’oli. Si tenim els coneixements adequats serem capaços, com deia aquell altre gran filòsof, de moure el món. Si tenim uns fonaments ben profunds, i resistents, i fets a consciència, el nostre edifici serà l’enveja de tot el món conegut.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 137 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de maig al 2 de juny de 2005)

Tot construint la cultura de l'oli

2011-06-23T00:01:00.000-07:00

Les Garrigues necessiten, com l’aire que respiren, una promoció constant del seu actiu més important: l’oli d’oliva verge extra. Una promoció que involucri les forces vives de la comarca: institucions públiques, empreses privades, associacions i persones a nivell individual. Una promoció que no s’aturi, que evolucioni, que cerqui a cada moment com fer el producte més atractiu de cara al consumidor i la manera de penetrar en nous mercats. Una promoció que vagi de la maneta amb l’oferta turística de la comarca, com els masos de volta, les cases de pagès, els Vilars d’Arbeca o les pintures rupestres del Cogul. Una promoció vinculada a una ruta gastronòmica de l’oli, que inclogui tot el gremi de restauradors de la comarca. Una promoció que… Pensant-ho bé, fa falta alguna cosa més que promoció.

I, com diria aquella cançó, quina cosa és? Doncs una cosa que no es pot veure ni es pot palpar, però que existeix. Quelcom més que un color, un sabor o un aroma: un caràcter. Allò que converteix el vi del Priorat, de la Terra Alta, del Penedès o dels Costers del Segre en alguna cosa més que una beguda alcohòlica producte de la fermentació dels carrolls de raïm. Tot un ceremonial, una parafernàlia que encara no acompanya l’oli, però que si Déu, o la Fortuna, o la conjunció astral de Mart, Saturn i el cometa Halley volen, sens dubte que algun dia en formaran part.

Quan arribi aquest dia els artistes de renom es dedicaran a produir olis d’autor: olis selectes, concebuts en les condicions climatològiques més adequades, nascuts de les millors varietats d’oliva, portats al món amb les millors tècniques de reproducció assistida i criats en els recipients on millor conservin les seves qualitats primigènies. Serà la irrupció del glamour al món de l’oli.

A partir d’aquí no serà gens estrany que es paguin veritables bogeries, en qualsevol casa de subhastes de Londres o Nova York, per un lot concret d’olis de les Garrigues. O que els tastets d’olis esdevinguin un nou element de distinció social: que si aquest oli té un gran bouquet, que si aquest altre té l’olor de l’espígol de la Serra Grossa, que si el de més enllà adopta la tonalitat de l’or quan es fon… Fins i tot, fins i tot, serà la cosa més habitual del món acudir de tant en tant a la Societat d’Amics de l’Oli de les Garrigues, on, precisament, podrem dedicar-nos a dir esnobismes i fanfarronades com les que s’esmenten línies enrera.

Però, mentre aquest dia no arribi, haurem de treballar perquè el nostre oli obtingui el reconeixement que mereix. Haurem de construir, pas a pas, una cultura de l’oli que serveixi tant per saber quina és la temperatura òptima de conservació com l’esperança de vida -altrament dita data de caducitat- del producte. Que ens mostri els pros i els contres de cuinar amb olis diferents en funció de si fem una amanida o unes patates fregides. O que ens ajudi a apreciar quines són les diferències bàsiques entre un oli filtrat i un altre de tèrbol.

Només que anem fent en aquesta direcció, serà molt difícil que no ens sortim amb la nostra. Dificilíssim. Complicadíssim. Remotíssimes, les possibilitats de no reeixir. A no ser, és clar… que la suprema divinitat, els cossos que suren per la celístia o la mala llet s’entestin a fer-nos la punyeta.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 134 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 d'abril de 2005)

Nosaltres no som d'eixa Europa

2011-06-19T00:01:00.000-07:00

Per si no us ho havien dit, el proper 20 de febrer fem un referèndum. No és per decidir si volem continuar units a l’estat espanyol o volem la independència, si volem seguir a l’OTAN o sortir-nos-en, si volem destinar més ajudes a la cooperació exterior o no. Ni tan sols per decidir si volem seguir mantenint una gent que no fa res més de profit que anar a la neu a fotre’s de lloros amb els esquís, al mar a hissar i a plegar les veles de qualsevol closca de nou i a lluir davant les càmeres la posició que en Cisquet els va deixar en testament. No, res de tot això: votem si acceptem o no la Constitució Europea.

I el govern espanyol, aprofitant l’avinentesa, ens ha endinyat una campanya publicitària que ens ha deixat mig torts. Després dels torrons, les neules, les bombolles del cava i la costa de gener ja només faltava que no poguéssim donar un pas sense sentir que aquesta norma garantirà el respecte per la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans... L’allau propagandístic ha estat tan gros que fa basarda pensar com serà la vida des d’ara fins el dia de sant Nemesi.

Ens la pinten molt xocanta, la constitució. Servirà per convertir l’Europa dels vint-i-cinc en un espai de seguretat i justícia sense fronteres; obrarà a favor del desenvolupament sostenible basat en un creixement econòmic equilibrat; fomentarà la cohesió econòmica, social i territorial dels estats membres; servirà per a quelcom tan metafísic com fer participar més la societat civil en la presa de decisions... Si enlloc de ser una norma jurídica fos un noi, totes les noies sospirarien per la seva ossamenta. I si fos noia, tindria una tribu d’admiradors que moririen per obtenir-ne quatre paraules o un lleuger somrís.

Llàstima que, com totes les coses d’aquest món, el projecte de Constitució Europea sigui quelcom diferent d’allò que aparenta. Quan t’hi apropes veus que té arrugues, bonys, i que li falta un bon bocí per ser considerat el cànon de bellesa legislativa per excel·lència. Perquè insisteix en la llibertat de circulació de capitals, però no concreta res sobre el dret a una feina digna. Perquè fa referència al comerç lliure, però no esmenta com es tradueix, a la pràctica, que tots els ciutadans europeus tinguem dret a l’habitatge i a la salut. Perquè permet que el Banc Central Europeu ens dicti quina política econòmica hem de seguir, però en canvi impedeix un control real i democràtic per part dels països membres. Perquè atorga al Parlament europeu un paper més actiu, amb més competències, però no és capaç d’instaurar la figura del President europeu, escollit per tots els ciutadans de la Unió. Perquè dóna un bri més de protagonisme a les regions, però a l’hora de la veritat qui continua tallant el bacallà són els estats. I perquè no no reconeix com a oficial una llengua, la nostra, que es xerra en tres estats membres i que figura entre els deu idiomes amb més parlants del nou tinglado comunitari.

Per tots aquests motius crec que no podem donar suport a la Constitució Europea. No pas perquè no tingui coses bones, que en té, sinó perquè en podria tenir moltíssimes més. Penso que ha arribat l’hora d’exercir el nostre europeisme com toca: essent exigents i rebutjant tot intent de fer-nos combregar amb rodes de molí. Hem de deixar-los clar d’una vegada que nosaltres no som, no hem sigut mai ni volem ser d’una Europa així.

Nota: Aquest article va aparèixer el 13 de gener de 2005 al SomGarrigues Weblog. Posteriorment al número 130 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 25 de febrer de 2005)

Entrepussar amb la mateixa paraula

2011-06-16T00:01:00.000-07:00

El llenguatge té unes coses… Sota una aparença inofensiva, quatre paraules escadusseres se’t poden posar travesseres a l’hora de pronunciar-les. Tant li fa que siguin llargues o curtes; cultes o planeres; planes, esdrúixoles o agudes; tiques, xiques, miques, cama-curtes o ballariques: quan menys t’ho esperes se’t fa un nus a la llengua i no hi ha manera de desnusar-lo.

N’hi ha que ho converteixen en una professió no remunerada, això de crear frases costerudes, pedregoses i plenes de giravolts. Tan aviat et poden dir que els alls tendres couen i que els secs piquen com que, per al seu gust, ja plou prou, pel poc que plou. Que el penjat, si es despenja, fotrà de mig a mig els setze jutges del jutjat, perquè ja no podran menjar-li més el fetge. I que, fins i tot, en coneixen una que codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia codonys... de genollons.

Ara, de la mateixa manera que els embarbussaments suposen un problema per a la dicció, també serveixen per millorar-la. En efecte, el fet que entrepussem, una vegada i una altra, amb la mateixa paraula, fa que moltes vegades ens entestem a superar-nos, a esquivar els paranys lingüístics. Ens hi mirem més, en allò que diem, xerrem més a poc a poc, ens preguntem què significa aquella paraula estranyota, maixanta, que no es pot agafar per cap cantó.

A més, són una eina valuosíssima per ensenyar la nostra llengua als nouvinguts. Quantes vegades fins ara un andalús, un castellà, un francès, un romanès, un equatorià o un marroquí han entrat en contacte amb l’idioma gràcies al Pinxo i al Panxo? Quantes d’altres a partir d’aquest moment un xinès, un senegalès, un turc, un neozelandès, un bolivià o un armeni s’estrenaran en català degustant un plat blanc pla ple de pebre negre?

I suposen una mostra més de l’humor de tota la vida, d’arrel popular, un humor que no pretén riure’s de ningú, sinó compartir una bona riallada amb tothom qui s’hi vulgui afegir. Un humor que té efectes terapèutics, que tan aviat pot fer-te oblidar les penes com deslliurar-te momentàniament d’una mal de cap eixordador. Perquè qui pot estar-se de riure quan li diuen, depressa depressa, que n’hi ha una que collia codonys, codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia collons –perdonin les molèsties-, codonys collia... a l’hort de la tia Maria?

Nota: Aquest article va aparèixer el 27 de desembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Borges Districte Federal

2011-06-12T00:01:00.000-07:00

Les pugnes entre els pobles de les Garrigues ja no són el que eren. Ara la gent està més en contacte, més barrejada, ja no veu els col·lectius veïns com a rivals. Més aviat, diria que els veu com a companys de viatge en el camí cap a la misèria.

Només queda una feble rivalitat envers la capital de comarca, a la qual, periòdicament, se l’acusa de centralista, acaparadora i de tenir els fums pujats. Les Borges Blanques, per tant, s’endú tots els cops, sobretot per part dels seus immediats veïns geogràfics. Tant és així, que els d’Arbeca, o els de Juneda, o els de Castelldans, o els de Cervià... han inventat uns gentilicis que resumeixen i simplifiquen la idea que tenen dels ciutadans del cap i casal: borjuts i borjudes.

Fins aquí, res d’estrany. Ja acostuma a passar, que els petits es contrapunten amb el gros per reclamar un tracte més just i igualitari, per autoafirmar-se o simplement per tocar allò que no sona. El que no està tan vist és que el gros encara s’hagi de buscar un contrincant més fort per tal de reproduir els mateixos vicis. En el cas que ens ocupa, els borgencs i les borgenques –ara segons la denominació oficial- projecten la seva rivalitat cap a les mollerussenques i els mollerussencs. De Mollerussa, vaja.

Els acusen de xuclar totes les inversions importants dels últims anys gràcies a la bona sintonia que han tingut amb el poder polític. Per això a Mollerussa tenen uns polígons industrials com déu mana i a les Borges no, per aquesta raó a Mollerussa tenen piscina coberta i a les Borges no, per aquest motiu a Mollerussa tenen parc de bombers professionals i a les Borges sembla que s’hauran d’acontentar amb un parc de bombers voluntaris... L’explicació última sempre rau en la capacitat de Mollerussa d’aconseguir el toquet de gràcia dels que manen.

El desenvolupament de Mollerussa durant les últimes dècades no s’ha explicat per l’actitud emprenedora dels que hi viuen, no. Deu ser casualitat, doncs, que a la capital del Pla d’Urgell hi facin un grapat de fires importants i a les Borges només una, o que Mollerussa hagi prosperat més tot i tenir una xarxa de comunicacions menys completa que la de les Borges –compte, menys completa no significa de menys qualitat. Si en un costat de la balança hi poseu una autovia i una via de tren ronyosa, la que va a Manresa, i en l’altre hi col·loqueu una autopista, la carretera de la costa i la via on hi circulen tots els trens d’entitat que uneixen Madrid i Barcelona, sembla bastant clar cap a on es decantarà: cap a les Borges.

També deu ser casualitat que, tot i ser la capital, les Borges no sigui prou bona per tenir equipaments que tenen els seus veïns més pobres. Com per exemple,
un cinema. O un teatre. A Cervià i Castelldans passen pel·lícules cada setmana, i a Juneda tenen l’únic teatre municipal de la salvatge garriga, el Foment.
Així doncs, paga la pena queixar-se tant de Mollerussa quan potser no s’aprofiten les pròpies potencialitats? No és una excusa de mal pagador per ocultar que algunes coses no s’han fet bé, o simplement, no s’han fet? O
una manera de negar l’èxit d’aquells que, al contrari, han reeixit en els seus intents? Perquè no es progressa només amb una empenteta, sinó que cal mantenir l’esforç durant tota la cursa...

Millor fóra que les Borges exercís, d’una vegada per totes, el lideratge que la Federació Garriguenca necessita. Un lideratge fort, dur, producte d’una determinació, una paciència i un esforç sense límits. Un lideratge que apostés per la creativitat, per les solucions imaginatives, per intentar anar un pas més avançats que els competidors.
D’acord que això últim no és fàcil, gens fàcil, però per poc que hom hi doni unes quantes voltes sempre pot treure’s suc del magí. Per exemple, que a l’estació de tren de les Borges hi puja una quantitat gens menyspreable de viatgers? Doncs arreglem-la, adeqüem-ne l’entorn, fem-hi comerços que puguin treure beneficis d’aquesta afluència de gent. Instal·lem-hi el parc temàtic de l’ametlla o la seu central del Comando Garrigues, si cal. Però fem-hi alguna cosa, ni que sigui per veure com els de Fondarella, el Palau d’Anglesola, Miralcamp, Golmés o la mateixa Mollerussa –usuaris fidels de l’estació garriguenca, tinguem-ho present- hi amollen els pistrincs.

Nota: Aquest article va aparèixer el 23 de desembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Elogi del pa torrat escaldat

2011-06-09T00:01:00.000-07:00

Quan l’hivern comença a treure el nas per les Garrigues ja cal que us calceu. Sobretot els que heu d’anar al defora a collir olives, a treballar arbres mullats per la broma, emblanquinats de gebre, situats al fons d’una valleta on gairebé no hi toca el sol, esbullats per l’airet que porta records de la neu de Sibèria. No dubteu a embotir-vos en uns quants sostres de roba, a fer fogueretes a cada pas per escalfar-vos, a convèncer-vos que no fa tant de fred i a ingerir aliments ben calentets.

No dubteu a menjar-ne al tros i, sobretot, en tornar de collir. No hi ha res més gratificant que menjar calent –compte amb les dobles lectures- después d’una jornada freda i gelada. Feu-vos una sopa de fideus, un brou de verdures, un estofat de vedella… unes llesquetes de pa torrat escaldat.

Poques coses hi ha més senzilles de cuinar que el pa torrat escaldat. Primer s’ha de torrar el pa, evidentment, i després s’ha d’escalfar un tupí amb aigua. Llavors, quan està en plena ebullició, s’ha d’enretirar del fogó i abocar-ne el contingut a sobre del pa. S’ha de mirar, sobretot, d’escórrer tota l’aigua que queda atrapada entre les cavitats de les llesques i dels crostons. I el punt final, ineludible, imprescindible, capital, consisteix en abocar un bon raig d’oli sobre el pa fumejant.

La senzillesa no és la seva única virtut. També té propietats curatives: el pa torrat escaldat restreny, ajuda a apaivagar les tamborinades de l’interior de la panxa. És un plat sostenible: serveix per reciclar el pa sec i obtenir-ne un resultat digne i gustós. És barat, a no ser que d’avui a demà l’aigua, l’oli i el pa pugin fins a les bromes. Desprèn un aroma captivador, relaxant, fidel reflex del que vindrà després. És bo, boníssim, perquè és flonjo i dur a la vegada, sobretot si està torrat per les dues bandes.

I és la millor forma de tastar l’oli nou: aquell oli verd, aromàtic, que deixa rastre a la gola, l’oli que ens morim per tastar en saber que s’ha acabat la primera premsada a la cooperativa. El pa torrat escaldat el xucla com una esponja cap a l’interior, per aquest motiu quan hi clavem queixalada sembla que estiguem degustant una espècie de pastís d’oli. Multitud de petites venes, llavors, esclaten quan entren en contacte amb les dents, la llengua i el paladar, i el pessigolleig que en resulta és tan diví que… Pensant-ho bé, millor que em deixi d’orgues i comenci a torrar pa.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 126 del SomGarrigues (del 17 al 30 de desembre de 2004)

Catxipanda o cassola de tros?

2011-06-05T00:01:00.000-07:00

Sembla estrany, però alguns dels plats més gustosos i genuïns de les Garrigues tenen l’origen en la misèria. La mateixa misèria que feia difícil el progrés en una terra solcada per la sequera, va ser la que va estimular la creativitat culinària dels qui l’habitaven i la treballaven: els pagesos. Perquè van ser els pagesos qui van crear, a partir d’aportacions individuals raquítiques, manduques extraordinàriament elaborades, complexes, d’una vivesa de colors sorprenent, i fins i tot, en algun cas, d’un sabor difícilment superable.

La tradició oral conta que fou a partir dels dinars que feien els pagesos al defora quan va néixer aquesta forma d’entendre la cuina. L’amo de la finca posava l’oli d’oliva i la tupina, el nebot un morralet de caragols, el veí de tros el que podia arreplegar a l’hort… Llavors, ho cuinaven com volien o com bonament podien i el resultat era un plat d’aquells per sucar-hi pa –en el sentit literal i figurat de la paraula.

Amb el temps, però, l’evolució que han experimentat aquestes macedònies salades ha estat diferent segons la ubicació geogràfica dels comensals. És com si les serres que separen, en direcció est-oest, les Garrigues altes de les baixes, haguessin donat lloc a diferents formes de cuinar els aliments que ens són comuns. És com si la línia imaginària que va de Sant Miquel de la Tosca al Mas de Melons hagués delimitat l’àrea d’influència de la cassola de tros i de la catxipanda.

Al sud és on domina la catxipanda. Els ingredients que en formen part són la llonganissa, la costella de porc, el conill, els caragols, la ceba, el pebrot, l’albergínia i el tomàquet. Tot i que es fan variacions segons els pobles –i també segons les cases-, aquests ingredients són els que més es repeteixen. I al capdavant de tots, el tomàquet, el qual atorga un roig intens, en ocasions grana, a la composició.

D’altra banda, és al nord on governa la cassola de tros. Els elements que la dibuixen són, en la seva majoria, els mateixos de la catxipanda. Ara bé, la nota característica, l’excepció, la posen viandes com la botifarra negra i verdures com la patata i l’espinac. El resultat, mai més ben dit, salta a la vista: ara ens trobem davant d’un esbós que barreja el negre, el cru i un verd pujadíssim de to, en consonància amb els aliments esmentats fa un moment.

D’aquesta comparació, però, no voldria destacar un plat per sobre de l’altre. Perquè allò important no és deliberar quin és el millor dels dos, el més saborós, el més fi, el que desperta més els plaers del paladar. Allò realment important és tenir, sempre i en tot moment, una bona excusa per afartar-se. Tant se val que a l’alifara hi hagi cassola de tros o catxipanda.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 123 del SomGarrigues (del 5 al 18 de novembre de 2004)

L'excusa de l'abocador

2011-06-02T00:01:00.000-07:00

Sempre ho veureu igual: quan es vol fer un abocador en un poble qualsevol, de seguida es formen dos bàndols. Els favorables i els contraris. Els oficialistes i la resistencia. Qui el beneeix i qui el malda. Sempre ha estat així.

I com que sempre ha estat així, Vinaixa no n’ha sigut pas l’excepció. Hem vist, a cada número del SomGarrigues, com la secció d’opinió vessava de partidaris i detractors del centre d’acollida de residus –costa trobar sinònims d’abocador que tinguin bona presència lingüística. També hi vessaven els temperaments, de manera que a vegades les missives es converien en un desafiament al que no es pot dir –i encara menys publicar- en els mitjans de comunicació escrits.

A més, la polèmica va saltar ràpidament els confins del terme de Vinaixa. I ho va fer en direcció, casualment, al periòdic on sorteen publicades aquestes cartes. Igual que durant la controvèrsia per l’abocador de Juncosa, SomGarrigues va prendre-hi partit… Però no s’hi va posar travesser. Es va quedar a l’expectativa, en una actitud massa coincident amb la de l’ajuntament de Vinaixa –deia que respectaria la voluntat del poble, com així va ser. I això que es deia que el de les Garrigues podia ser l’hereu, amb tot el dot, del macroabocador del Garraf! Al costat d’això l’abocador de residus industrials de Juncosa podia semblar una beneitura.

A l’altre costat de la trinxera, a la rasa on s’aplegaven els contraris al residuòdrom –aquesta vegada tampoc me n’he sortit- hi havia institucions que es van distinguir, en el seu moment, pel suport a l’abocador de Juncosa. No totes, val a dir-ho, però sí algunes que van obrar com si es tractés d’una revenja. Per fer-ho més entenedor, diguem que no van actuar segons el refrany que diu “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, sinó que es van regir pel principi de “Com que les vam haver de passar canutes, ara us toca a vosaltres passar per la pedra”. El que menys importava era discutir els detalls tècnics de l’abocador.

Per si no n’hi havia prou, l’alcalde de Juncosa durant la problemàtica dels residus va ser guardonat, fa uns mesos, amb el premi Garriguenc de l’Any. Oficialment es va dir que la concessió responia a la feina feta a favor dels regs de la comarca. Però en veu baixa tothom comenta que aquesta és la contrapartida als mals moments que va passar quan tenia quasi tota la comarca en contra.

No ens hauria d’estranyar, l’ús dels premis amb finalitats partidistes. Después de la retirada del projecte de Juncosa el Garriguenc de l’any va ser l’alcalde del Soleràs, claríssim detractor de l’abocador. La diferència –o la similitud, segons com es miri- és que abans els que manaven al cap i casal portaven uns altres collars.

Aquest és el bagatge que ens va deixar la proposta de fer un abocador a Vinaixa: divisions no només al poble, sinó més enllà. Més enllà en l’espai i en el temps. El fet que es desestimés la deixalleria –mira, sembla que ara l’he encertat- tampoc hi va ajudar. Com no hi hauria ajudat un dinar de germanor, una petició de perdó a l’Altíssim o la purificació de les ànimes a les aigües del riu Set. Quan el més important, per a certa gent, és buscar una excusa per barallar-se –es digui abocador, polígon industrial o moció de censura-, no hi ha res a fotre. Sempre ho he vist igual.

Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de novembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Una biblioteca sobre rodes

2011-05-29T00:01:00.001-07:00

És un ocell? És un avió? És un centre mòbil de telecomunicacions? O bé és un objecte corredor no identificat que solca com una ànima en pena les carreteres de les Garrigues? No, amigues i amics, és el Bibliobús! El superheroi dels pobles sense biblioteca municipal, el defensor dels lectors empedreïts del secà, el guia espiritual de la cultura de mata i coscoll!

Bromes a banda, el Bibliobús Garrigues-Segrià és un instrument importantíssim per estacionar la cultura a pobles com Granyena, Puiggròs, el Soleràs, Aspa, Torrebesses o Almatret. I per fer-ho amb un mínim de prestacions: no només hi ha llibres a les lleixes de l’enginy, sinó també revistes, cinema i música. A més a més, el vehicle està equipat amb un sistema de connexió via satèl·lit, el qual permet accés a internet mòbil de banda ampla i al catàleg de lectura pública de la Generalitat.

Però allò que fa del Bibliobús una cosa única, autèntica, especial, màgica fins i tot, és tota la parafernàlia que l’acompanya quan arriba a un poble qualsevol: la il·lusió de la canalla per canviar els còmics, el debat que tenen entre agafar un o un altre llibre del nostre Josep Vallverdú; la inquietud dels més grans per veure si hi trobaran aquella pel·lícula o aquell disc que costen de trobar al mercat; la xerrameca, el moviment i l’expectació que resulta de tanta gent arremolinada dins i fora d’un autocar que fa tota la fila d’un transbordador espacial…
Perquè tot això continuï ben viu, s’ha de treballar per millorar-ho. El bon funcionament d’un servei no és excusa per no incorporar-hi nous accessoris que el facin més modern, més dinàmic. En aquest sentit, fóra desitjable ampliar l’oferta i personalitzar-la en la mesura del possible. Seria molt interessant disposar de material per a tots els gustos, d’obres molt comercials a d’altres francament minoritàries. Fóra una decisió molt valenta posar la qualitat en el servei per davant de criteris merament econòmics –com el Fòrum de les Cultures, vaja. I seria indispensable reconstruir el ferm i el traçat d’algunes carreteres garriguenques. Més que res, per evitar que els trajectes del Bibliobús continuïn semblant una adaptació –lliure, actualitzada i sense aigua- de l’Odissea d'Homer.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 120 del SomGarrigues (del 24 de setembre al 7 d'octubre de 2004)

El més calent és a l'aigüera

2011-05-26T00:01:00.001-07:00

La iniciativa d’alguns alcaldes del Segrià per constituir-se en subcomarca podria semblar, a simple vista, una bestiesa. O una forma de pidolar una subcapitalitat per a Artesa de Lleida, Albatàrrec, Sudanell o Torres de Segre. Fins i tot podria parèixer, als ulls de l’expansionisme borgenc, una conspiració perquè les Garrigues mai més pogués recuperar els territoris –grans, rics i humits territoris, per cert- situats a l’oest del Cogul i de Granyena.

Però jo crec que això respon a motius ben diferents, i força ben fonamentats. Sense estar d’acord a reclamar una subcomarca per a pobles com Puigverd, Artesa, Aspa, Alfés, Alcanó, Sunyer, Torres, Sudanell, Montoliu i Albatàrrec, perquè resultaria ineficient i geogràficament un embolic, no puc deixar d’entendre què els motiva a fer-ho: la decisió de la Generalitat no construir el futur aeroport de Lleida a Alfés.

De ben segur que això ha molestat, i molt, els alcaldes d’aquests pobles, els quals en alguns casos ja tenien en marxa plans de creixement urbanístic. Confiaven que l’aeroport fos el motor que acabés de dinamitzar pobles com Aspa, per exemple, que està en peu de guerra des de la decisió del Govern de limitar la zona de regadiu del Segarra-Garrigues per criteris de protecció de les aus estepàries. O com Alcanó, un poble que tot i la proximitat amb Lleida –un quart d’hora escàs- no fa sinó perdre habitants.

Per tant, s’han sentit poc o gens representats per la Generalitat, la qual no ha fet cas de les seves demandes per fer l’aeroport a Alfés. Els han tirat una gerra d’aigua freda i gelada a les seves il·lusions, els han donat una carabassa ben grossa. I no només a ells, sinó a la gran majoria de la gent d’aquestes contrades, que veien en la infrastructura el miracle que esperaven per sortir de la misèria –la Granadella, Llardecans o Maials queden a menys de mitja hora d’Alfés.

No és gens agosarat fer aquesta afirmació. Com tampoc ho és que els contraris a Alfés no passaven de quatre ecologistes i, potser, els que hi tenien a perdre amb la competència d’un nou aeroport. Això últim explicaria la demora i el posterior rebuig de l’obra, perquè en d’altres casos d’agressió més clara al territori els projectes s’estan portant a terme. La construcció d’una pista d’esquí a la Vall Fosca n’és un exemple claríssim. Per cert, aquest projecte també compta amb el suport de la gent dels pobles veïns i el rebuig dels ecologistes.

Així doncs, s’hauria de veure la iniciativa del Segre Sud-Est –curiós subnom per a la futura subcomarca- no tant com una reacció infantil dels pobles que no han vist satisfetes les seves pretensions, sinó com un toc d’atenció al Govern. Un toc d’atenció que revela descontentament, sensació d’abandó i haver deixat escapar un tren que difícilment tornarà a passar... encara que hi posin vies noves.

Nota: Aquest article va aparèixer el 3 de setembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Una qüestió d'imatge

2011-05-22T00:01:00.001-07:00

Ens fem un fart de reflexionar sobre les Garrigues, en denunciem les mancances, proposem millores, elaborem teories que converteixen l’oli d’oliva en la força que mou el món... De tant pensar-hi pot ser que a algú li surti fum del cap, però és un exercici que ajuda a tenir una imatge més o menys encertada de l’entorn on ens movem. I no només una imatge física, que resulta d’identificar una serra, una vall, una carretera o el rastre d’un ramat de corders que hi pastura, sinó també psicològica, que es refereix als comportaments o a la forma de veure el món dels ciutadans de la salvatge garriga.

No es pot dir el mateix de la imatge de la comarca que s’ensenya als mitjans de comunicació. Televisions, ràdios, premsa -fins i tot premsa pretesament comarcal- o portals d’internet acostumen a situar les Garrigues en primera plana informativa quan hi ha mala collita d’ametlles, cereal o olives, quan hi ha algun accident mortal a l’autopista, quan els pagesos tallen la circulació o quan, a mig gener, es fa la Fira de l’Oli a les Borges Blanques. Tret d’honroses excepcions, els mitjans es queden amb la crosta del pa, sense saber que més endins hi ha la molla.

Per corregir aquesta situació és imprescindible emprendre una nova –que jo sàpiga fins al moment no n’hi ha haguda cap- i bona política de comunicació. Una estratègia comunicativa que expliqui que la comarca també té jaciments arqueològics com els Vilars a Arbeca, Minferri a Juneda, la Cova dels Moros al Cogul i un patrimoni encara per descobrir com són les cabanes de volta. Que digui que gaudeix de bons enllaços viaris i ferroviaris per atreure empreses. Que potenciï rutes turístiques encara poc conegudes -la del riu Set n’és una- i que en creï de noves a les Garrigues Altes. Que faci veure sense estridències que els pagesos no es queixen perquè sí, que no són tan rics com sembla, i que les subvencions són, a vegades, l’única garantia perquè subsisteixin ells i el territori. I que ho faci coordinadament, de manera que un dia insisteixi en un punt i l’endemà en un altre, però sense perdre el fil conductor que ha de ser actualitzar els coneixements del gran públic en matèria garriguenca.

Ara, es pot fer molt bona política de comunicació, però no tot depèn de nosaltres. Si resulta que volem vendre als mitjans una determinada imatge de les Garrigues i no ens la volem comprar, estem ben arreglats. Si els diaris, i les ràdios, i les televisions volen continuar amb els tòpics de sempre –potser perquè porta menys feina que documentar-se-, i reaccionen davant els nostres esforços mediàtics com si sentissin ploure, poca cosa hi podem fer. Només podem perseverar, esperar que la llum il·lumini les seves consciències o, qui sap... Fer el paper que ens han assignat d’antuvi?

Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de setembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Una de braves i una Coca-Cola (de llauna) natural

2011-05-19T00:01:00.000-07:00

No sé com vaig trobar el bar. Potser me’l va recomanar la Jo Sancho, que treballava amb mi, potser m’hi vaig fixar quan sortia de Caixa Tarragona. El cas és que vaig entrar a La Mossada, a l’avinguda de La Salle de Reus, i vaig demanar al Sisco Gorga unes patates braves i una Coca-Cola de llauna. Les primeres vegades la bevia freda, però a partir de cert dia la vaig voler natural. Potser estava refredat, potser era estiu i no volia suar.

Les braves de La Mossada s’han de tastar. Tallades punxegudes, saladetes, ben torradetes. Abrigades, embolcallades amb una dotació generosa de salsa rosada, clapejada de piquets vermells, fina i cremosa, picant però gens coenta.

No hi esmorzava cada dia. Un cop cada setmana, cada dues, cada tres. D’aquesta manera, el dia que hi anava, feia festa major. Perquè era un goig degustar, una a una, les patates banyades en salsa. Perquè era un plaer sucar el pa de molla tendra i estreta a la salsa brava. Perquè, abans o després de rebre les braves, llegia. Diaris esportius i d’informació general; novel·la, assaig, poesia, contes i dietaris.

A La Mossada curava les penes. Sortia desfet i atrotinat de la feina i hi tornava amb ulls frescos i positius, fart i feliç. Ara que fa temps que no hi vaig, perquè ja no treballo a Misericòrdia, enyoro les patates vitamíniques i reviscoladores del Sisco. Quan no pugui aguantar més, hi tornaré.

Oli en un llum a Santa Bàrbara

2011-05-15T00:01:00.000-07:00

Divendres 6 de maig vaig anar a Santa Bàrbara a presentar Oli en un llum, el meu primer llibre. Va ser a la Biblioteca José Escudé i Albesa, on l'any passat vaig fer el mateix amb Esmorzars de l'Ebre. Vaig retrobar gent com la Blanca, l'Alfred, la Montse, el Manel i la Rosa, i en vaig conèixer de nova, com la Carmen, el Daniel, la Isabel, el Joan i el Jordi. Els vaig fer cinc cèntims de la novel·la, i els vaig explicar que aquesta història tan garriguenca també podia ser una història ebrenca. Vaig llegir bocins del llibre -no va faltar el capítol del collir olives- i els vaig expressar el meu convenciment que aquest llibre li han sortit unes potetes i camina sol. Perquè fa tres anys i mig que vam fer la primera presentació a Sarroca i els bolos encara duren. I tinc la impressió que la cosa encara no ha acabat...