L'administració de la propaganda

Agradi o desagradi, avui en dia la publicitat ho xopa tot. Ens intenten vendre des d'una casa a un cotxe, des d'un perfum a roba interior, des d'un herbicida a una assegurança per als conreus, des d'uns models de comportament a una manera de pensar... Ha quedat a bastament demostrat que tot es pot vendre, tot, i que no hi ha res impossible de col·locar al mercat si es tenen la determinació i els recursos necessaris.
Tant és així, que fins i tot l'Administració Pública participa d'aquesta activitat propagandística, i a més ho fa com un membre actiu, un actor que hi aboca diners a balquena. No és gens estrany observar com els governs, petits o grans, verds o grocs, de dalt o de baix, de l'est o de l'oest, inverteixen en tota mena de campanyes. Que si ara una campanya turística, que si després una campanya de sensibilització, que si més enllà una altra d'una exposició que canta les excel·lències de la nostra terra... 

I no només en participa, sinó que a viatges n'abusa tant que a molts ens pugen els colors a la cara: de la vergonya que manca als seus impulsors; de la ràbia que sí compartim al veure com es malgasten els nostres pistrincs; de la desolació que implica comprovar que som quatre gats els que ens indignem, i que la tendència general desemboca a l'oceà de la indiferència.

Perquè resulta que el zenit, el punt àlgid, el moment de màxima fecunditat d'aquestes campanyes són a tocar tocar de les eleccions. Llavors no importa què es ven, sinó projectar publicitat institucional a tort i a dret. És indiferent que es vengui foc o fum, la qüestió és vendre. La màxima prioritat és preprecampanya electoral de sotamà, finançada amb diners públics i, si pot ser, amb un grafisme molt semblant al dels anuncis electorals del partit en el poder.
Ben cert és que no tota la propaganda institucional és d'aquesta mena. Que hi ha anuncis molt necessaris -i molt ben fets- per promoure turísticament una zona necessitada o per potenciar valors com la tolerància o la solidaritat. Però no ho és menys que hi ha molta palla sobrera, molta campanya d'autobombo i cofoisme, molt interès partidista i molt gastar per mantenir les empreses publicitàries amigues.

Per tant, fóra desitjable -també seria una grata sorpresa- que qui mana renunciés a aquestes pràctiques i es limités a difondre estrictament allò necessari. Que es deixés de polítiques d'imatge, de dissenys buits de contingut i de fer créixer un futur més propi de la dimensió desconeguda que d'aquest món. Que fes les coses bé, que ni costa tant ni porta més esforç que fer-les malament.

Nora: Aquest article va aparèixer el 18 de juliol de 2004 al SomGarrigues Weblog.