Futbol de garriga

Amb tanta Lliga de les estrelles, equips galàctics, jugadors mediàtics i noietes de paper cuixé que els fan la cort, intermediaris i patrocinadors multimilionaris, partits que s’han de pagar per veure’ls a la televisió i directius de clubs de futbol més influents que molts polítics de primera fila, és estrany que el futbol modest encara aconsegueixi treure el cap. No s’acaba d’entendre com el peix gros encara no s’hagi cruspit la sardineta. És gairebé un miracle que equips com el Juneda, el Borges, el Cervià, el Sunyer, el Juncosa o el Maials continuïn movent la pilota pels polsosos, boteruts, encrostonats, aspres terrenys de joc de la salvatge garriga.

Potser el motiu de la seva supervivència és l’estil de joc que practiquen. Un esquema tàctic senzill, sense complicacions, amb un batalló de gent a la defensa i un davanter centre sol com un mussol, el qual s’encarrega de recollir les passades llargues per encarar el porter i, si hi ha sort, entaforar la bimba al fons de la xarxa -en cas que hi hagi xarxa, és clar. Un gargot tàctic rematat per les qualitats dels jugadors, que demostren el seu domini en l’art de la cossa, la segada, la punterada, el control orientat amb l’entrecuix o la resistència a l’endemà d’una nit acaramullada d’alcohol.

Potser perdura perquè és un esport d’aquells que fa poble, que constitueix l’excusa perfecta per reunir tot déu a la vora del rectangle de joc. Encara que n’hi hagi que no sàpiguen ben bé quina diferència hi ha entre un fora de banda i un córner, entre una cessió al porter amb el peu o amb el cap, entre unes mans comeses per un jugador de camp dins o fora de la seva àrea. La qüestió és fer caliu i retrobar la gent que no es veu durant la setmana. O des de fa molts dies.

Ara, que també podria ser pels valors que promou. Les cosses i les segades a què feia referència abans només són el trasllat a la pràctica de valors suprems com la justícia, la igualtat, la solidaritat, la fraternitat i el respecte envers la integritat física de l’adversari. No hi ha res més edificant que veure com se succeeixen, l’una darrera l’altra, aquestes inequívoques demostracions de fair play, de joc net. Ni res més constructiu que els requeriments que hom adreça a l’àrbitre quan les ha sancionades o no amb falta. L’efecte balsàmic que produeixen en els seguidors dels dos equips ho confirma, sens dubte. 

És ben difícil treure’n l’entrellat. Més fàcil fóra, d’altra banda, contestar a aquesta pregunta: què serien els nostres pobles sense les coloraines dels equips de futbol? Fins i tot jo m’atreveixo a respondre-la: no gran cosa. Ens quedaríem sense un motiu d’esbargiment -un altre- que durant molt temps ha omplert els matins i les tardes dels diumenges. No ens en podríem fotre de les peripècies dels jugadors, de l’àrbitre o d’algun eixelebrat que les deixa anar pel broc gros. I no podríem discutir, durant la setmana següent i fins el proper partit, si aquella jugada era penal, fora de joc o servei de cantonada.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 117 del quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 d'agost de 2004).