I els despentina un cop de vent

Sempre he pensat que la forma de ser d’un escriptor es reflecteix, poc o molt, en allò que escriu. Podem endevinar alguns dels atributs –no físics- de la persona que escriu a partir del que escriu. També en podem deduir els gustos i aficions, les opinions i fins i tot les idees polítiques.

Al Jesús Tibau se’l veu, a I un cop de vent els despentina. No només perquè ell és l’autèntic protagonista de molts dels seus contes –a molts personatges li poso la seua cara, no hi puc fer res-, sinó perquè s’hi reflecteix una infantesa, una formació, un determinat gust per la lectura, la música, la història o el paisatge. Al Jesús el veiem badant al primer conte, que precisament es titula “Badar”. Badar, fer el badoc, observar, és el que s’ha de saber fer si un es vol dedicar a escriure. Al Jesús el veiem homenatjant els seus autors preferits, com Gabriel García Márquez a “Poder”, a Cristòfol Despuig a “No tengo más que darte” i a Pere Calders a “Homenatge a Pere” i a “Moment històric”. Al Jesús el veiem immergit en ple procés creatiu a “La revolució” o “L’encàrrec”. O declarant la seva admiració pel gènere femení a “Del cel a terra”. Jesús, les dones són més llestes, més vives i en definitiva millors que els homes. Veiem un Jesús vitalista a “Saltar”, un Jesús somiador a “D’una trista figura”, un Jesús funcionari a “Tràmit d’emergència” –és una de les fases del procediment administratiu, no?-, un Jesús fotògraf a “Massa pes per a unes espatlles”. Per cert, llegint aquest conte t’adones que retocar fotografies és com escriure. Uns quants retocs a la realitat i ja tens la ficció. Tenim, també un Jesús a qui no agrada el vent que baixa acanalat per la vall de l’Ebre a “Papers que s’endú el vent”, ni la pluja massa forta a “Ploure”. El Jesús tendre de “Magnetisme”, un conte fantàstic, que arriba al cor. El Jesús amic del Josep Igual a “Les pluges d’aquest agost no faran créixer bolets”, de les germanes Pallarès a “Les dones que fan espelmes” i de Jesús Fusté a “La nit de Sant Llorenç” –pura poesia, aquesta cançó, sobretot quan diu allò de: “Enrogeix la galta com un sol que es pon”. El Jesús breu dels últims contes del llibre, que més aviat semblen aforismes llargs. “Fum de records” i “Taques de cafè”, pel meu gust, són els millors. I tenim el Jesús fill de Cornudella de Montsant. És, precisament, en els contes en què parla del seu poble natal, i del paisatge del Montsant, en què el Jesús excel·leix. “Olors”, “Venjança”, “La cruïlla” o “Rectificar és de savis”, ens transporten a aquesta part del Priorat amb tanta facilitat que sembla que ens hi estiguem passejant.

I tenim el Jesús detallista. El Jesús que es fixa en un llapis, un gelat que es desfà, un anell, un cop de vent que despentina, una mosca, una vella càmera de fotos o en les pilotes que cauen del cel. Precisament, en aquest conte, titulat “Quan del cel cauen pilotes”, hi trobem unes frases que el defineixen perfectament:

Li agrada caminar sense rumb pels barris vells de les ciutats. Els carrers estrets, l’un darrere l’altre, fan giragonses, com si volguessin despistar-nos i amagar secrets incalculables. Li agrada la vida que respiren, les persianes mig abaixades, les plantes al costat de la porta, una mica de roba estesa en un balcó, la capelleta d’un sant en una raconada i, de sobte, una placeta amb bancs que demanen una mà de pintura. // Cada cop gaudeix més d’aquest tipus de bellesa.

Cada cop gaudeixes més d’aquest tipus d’escriptura, afegiria jo.

Bé, Jesús, he dit una sèrie de coses que potser no s’adiuen ben bé amb lo teu caràcter. Te conec, però no tant com per estar segur al cent per cent de tot el que he afirmat. Però, vols que et digui una cosa? Com que està clar que t’agrada Pere Calders, farem com en un conte que es diu “La verge de les vies”, del recull Aquí descansa Nevares, del mateix Pere Calders. El protagonista, un guardaagulles de tren, ha de pintar una família que surt d’un bateig. Els pinta, i després veu que ha posat un davantal a una dona que no tocava, o la gorra del pare del batejat al cap enlloc de les mans. Cap problema, la dona es posa el davantal de l’altra i l’home es col·loca la gorra al cap. Te prego, Jesús, que facis el mateix: si no t’assembles al que he dit, procura assemblar-t’hi.

Moltes gràcies.

Nota 1: Aquest és el text de la presentació que vaig fer el passat 18 d'abril, al Centre de Lectura de Reus, del llibre del Jesús Tibau I un cop de vent els despentina.

Nota 2: A la foto sembla que estiguem fent jocs de mans.