Una qüestió d'imatge

Ens fem un fart de reflexionar sobre les Garrigues, en denunciem les mancances, proposem millores, elaborem teories que converteixen l’oli d’oliva en la força que mou el món... De tant pensar-hi pot ser que a algú li surti fum del cap, però és un exercici que ajuda a tenir una imatge més o menys encertada de l’entorn on ens movem. I no només una imatge física, que resulta d’identificar una serra, una vall, una carretera o el rastre d’un ramat de corders que hi pastura, sinó també psicològica, que es refereix als comportaments o a la forma de veure el món dels ciutadans de la salvatge garriga.

No es pot dir el mateix de la imatge de la comarca que s’ensenya als mitjans de comunicació. Televisions, ràdios, premsa -fins i tot premsa pretesament comarcal- o portals d’internet acostumen a situar les Garrigues en primera plana informativa quan hi ha mala collita d’ametlles, cereal o olives, quan hi ha algun accident mortal a l’autopista, quan els pagesos tallen la circulació o quan, a mig gener, es fa la Fira de l’Oli a les Borges Blanques. Tret d’honroses excepcions, els mitjans es queden amb la crosta del pa, sense saber que més endins hi ha la molla.

Per corregir aquesta situació és imprescindible emprendre una nova –que jo sàpiga fins al moment no n’hi ha haguda cap- i bona política de comunicació. Una estratègia comunicativa que expliqui que la comarca també té jaciments arqueològics com els Vilars a Arbeca, Minferri a Juneda, la Cova dels Moros al Cogul i un patrimoni encara per descobrir com són les cabanes de volta. Que digui que gaudeix de bons enllaços viaris i ferroviaris per atreure empreses. Que potenciï rutes turístiques encara poc conegudes -la del riu Set n’és una- i que en creï de noves a les Garrigues Altes. Que faci veure sense estridències que els pagesos no es queixen perquè sí, que no són tan rics com sembla, i que les subvencions són, a vegades, l’única garantia perquè subsisteixin ells i el territori. I que ho faci coordinadament, de manera que un dia insisteixi en un punt i l’endemà en un altre, però sense perdre el fil conductor que ha de ser actualitzar els coneixements del gran públic en matèria garriguenca.

Ara, es pot fer molt bona política de comunicació, però no tot depèn de nosaltres. Si resulta que volem vendre als mitjans una determinada imatge de les Garrigues i no ens la volem comprar, estem ben arreglats. Si els diaris, i les ràdios, i les televisions volen continuar amb els tòpics de sempre –potser perquè porta menys feina que documentar-se-, i reaccionen davant els nostres esforços mediàtics com si sentissin ploure, poca cosa hi podem fer. Només podem perseverar, esperar que la llum il·lumini les seves consciències o, qui sap... Fer el paper que ens han assignat d’antuvi?

Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de setembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.