Elogi del pa torrat escaldat

Quan l’hivern comença a treure el nas per les Garrigues ja cal que us calceu. Sobretot els que heu d’anar al defora a collir olives, a treballar arbres mullats per la broma, emblanquinats de gebre, situats al fons d’una valleta on gairebé no hi toca el sol, esbullats per l’airet que porta records de la neu de Sibèria. No dubteu a embotir-vos en uns quants sostres de roba, a fer fogueretes a cada pas per escalfar-vos, a convèncer-vos que no fa tant de fred i a ingerir aliments ben calentets.

No dubteu a menjar-ne al tros i, sobretot, en tornar de collir. No hi ha res més gratificant que menjar calent –compte amb les dobles lectures- después d’una jornada freda i gelada. Feu-vos una sopa de fideus, un brou de verdures, un estofat de vedella… unes llesquetes de pa torrat escaldat.

Poques coses hi ha més senzilles de cuinar que el pa torrat escaldat. Primer s’ha de torrar el pa, evidentment, i després s’ha d’escalfar un tupí amb aigua. Llavors, quan està en plena ebullició, s’ha d’enretirar del fogó i abocar-ne el contingut a sobre del pa. S’ha de mirar, sobretot, d’escórrer tota l’aigua que queda atrapada entre les cavitats de les llesques i dels crostons. I el punt final, ineludible, imprescindible, capital, consisteix en abocar un bon raig d’oli sobre el pa fumejant.

La senzillesa no és la seva única virtut. També té propietats curatives: el pa torrat escaldat restreny, ajuda a apaivagar les tamborinades de l’interior de la panxa. És un plat sostenible: serveix per reciclar el pa sec i obtenir-ne un resultat digne i gustós. És barat, a no ser que d’avui a demà l’aigua, l’oli i el pa pugin fins a les bromes. Desprèn un aroma captivador, relaxant, fidel reflex del que vindrà després. És bo, boníssim, perquè és flonjo i dur a la vegada, sobretot si està torrat per les dues bandes.

I és la millor forma de tastar l’oli nou: aquell oli verd, aromàtic, que deixa rastre a la gola, l’oli que ens morim per tastar en saber que s’ha acabat la primera premsada a la cooperativa. El pa torrat escaldat el xucla com una esponja cap a l’interior, per aquest motiu quan hi clavem queixalada sembla que estiguem degustant una espècie de pastís d’oli. Multitud de petites venes, llavors, esclaten quan entren en contacte amb les dents, la llengua i el paladar, i el pessigolleig que en resulta és tan diví que… Pensant-ho bé, millor que em deixi d’orgues i comenci a torrar pa.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 126 del SomGarrigues (del 17 al 30 de desembre de 2004)