Sempre ho veureu igual: quan es vol fer un abocador en un poble qualsevol, de seguida es formen dos bàndols. Els favorables i els contraris. Els oficialistes i la resistencia. Qui el beneeix i qui el malda. Sempre ha estat així.
I com que sempre ha estat així, Vinaixa no n’ha sigut pas l’excepció. Hem vist, a cada número del SomGarrigues, com la secció d’opinió vessava de partidaris i detractors del centre d’acollida de residus –costa trobar sinònims d’abocador que tinguin bona presència lingüística. També hi vessaven els temperaments, de manera que a vegades les missives es converien en un desafiament al que no es pot dir –i encara menys publicar- en els mitjans de comunicació escrits.
A més, la polèmica va saltar ràpidament els confins del terme de Vinaixa. I ho va fer en direcció, casualment, al periòdic on sorteen publicades aquestes cartes. Igual que durant la controvèrsia per l’abocador de Juncosa, SomGarrigues va prendre-hi partit… Però no s’hi va posar travesser. Es va quedar a l’expectativa, en una actitud massa coincident amb la de l’ajuntament de Vinaixa –deia que respectaria la voluntat del poble, com així va ser. I això que es deia que el de les Garrigues podia ser l’hereu, amb tot el dot, del macroabocador del Garraf! Al costat d’això l’abocador de residus industrials de Juncosa podia semblar una beneitura.
A l’altre costat de la trinxera, a la rasa on s’aplegaven els contraris al residuòdrom –aquesta vegada tampoc me n’he sortit- hi havia institucions que es van distinguir, en el seu moment, pel suport a l’abocador de Juncosa. No totes, val a dir-ho, però sí algunes que van obrar com si es tractés d’una revenja. Per fer-ho més entenedor, diguem que no van actuar segons el refrany que diu “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, sinó que es van regir pel principi de “Com que les vam haver de passar canutes, ara us toca a vosaltres passar per la pedra”. El que menys importava era discutir els detalls tècnics de l’abocador.
Per si no n’hi havia prou, l’alcalde de Juncosa durant la problemàtica dels residus va ser guardonat, fa uns mesos, amb el premi Garriguenc de l’Any. Oficialment es va dir que la concessió responia a la feina feta a favor dels regs de la comarca. Però en veu baixa tothom comenta que aquesta és la contrapartida als mals moments que va passar quan tenia quasi tota la comarca en contra.
No ens hauria d’estranyar, l’ús dels premis amb finalitats partidistes. Después de la retirada del projecte de Juncosa el Garriguenc de l’any va ser l’alcalde del Soleràs, claríssim detractor de l’abocador. La diferència –o la similitud, segons com es miri- és que abans els que manaven al cap i casal portaven uns altres collars.
Aquest és el bagatge que ens va deixar la proposta de fer un abocador a Vinaixa: divisions no només al poble, sinó més enllà. Més enllà en l’espai i en el temps. El fet que es desestimés la deixalleria –mira, sembla que ara l’he encertat- tampoc hi va ajudar. Com no hi hauria ajudat un dinar de germanor, una petició de perdó a l’Altíssim o la purificació de les ànimes a les aigües del riu Set. Quan el més important, per a certa gent, és buscar una excusa per barallar-se –es digui abocador, polígon industrial o moció de censura-, no hi ha res a fotre. Sempre ho he vist igual.
Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de novembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada