La Volta a la Gàl·lia

Els aficionats a les bicicletes estem d’enhorabona. Demà dissabte, u de juliol, comença el Tour de França. La cursa ciclista per etapes amb més prestigi del món afronta la seva primera edició des que Lance Armstrong va deixar de pedalar. I de guanyar, perquè els últims set anys no hi ha hagut ningú que pogués fer ombra al nord-americà. Amb més autoritat o menys, patint poc o molt, amb diferències de temps amb el segon classificat més migrades o més còmodes, sempre ha acabat a dalt de tot del podi als Camps Elisis de París.

Que Armstrong no participi anima la cursa, perquè era molt avorrit començar cada any el Tour comprovant, constatant i arribant a la conclusió que la victòria era cosa d’un i només d’un. Un any ens enganyàvem amb les possibilitats de Zülle, un altre amb l’empenta de Beloki, el de més enllà ens il·lusionàvem amb el talent de Klöden, el posterior confiàvem en la resurrecció d’Ullrich i fins a l’últim moment esperàvem que Basso explotés -en el bon sentit de la paraula, s’entén.

Precisament, l’alemany Jan Üllrich, el guanyador més jove en la història del Tour amb només 23 anys, i l’italià Ivan Basso, dominador de l’alta muntanya i vencedor en l’últim Giro d’Itàlia, són els principals candidats a succeir-lo. No hem de perdre de vista el murcià Alejandro Valverde, que l’any passat va fer una autèntica exhibició quan va coronar, en primer lloc i per davant d’Armstrong, el cim de Courchevel. A aquests noms afegiu-hi, si voleu, d’altres com els bascos Mayo i Zubeldia, també especialistes en alta muntanya, els americans Landis i Leipheimer, habituals entre els deu primers classificats, uns imprevisibles Savoldelli i Popovych -integrants del Discovery Channel, l’equip d’Armstrong- o el rus Denis Mentxov, guanyador accidental de la Vuelta a Espanya de l’any passat.

Els aspirants s’hauran de començar a guanyar les garrofes a la contrarellotge individual d’Estrasburg. Després d’un recorregut pel nord-est de França, Luxemburg, Bèlgica i Holanda, la cursa tornarà a entrar al país dels gals pel nord. La següent fita important serà Rennes, al nord-oest, on s’hi disputarà una crono de 52 quilòmetres. El 13 de juliol la carrera finalitzarà al Pla de Beret, a la Vall d’Aran, culminant així una jornada amb quatre ports de muntanya de primera categoria i un de categoria especial. Dels Pirineus la cursa es dirigirà als Alps, on dels dies 18 al 20 podrem gaudir, respectivament, de les ascensions a l’Alpe d’Huez, el Galibier i el Joux-Plane, ports mítics de la ronda francesa i que acostumen a causar estralls entre els participants. Finalment, l’última etapa d’interès abans de l’arribada a París serà la contrarrellotge entre Le Creusot i Monceau les Mines, de 56 quilòmetres, que acabarà de perfilar el guanyador.

Ens espera un Tour apassionant, incert, obert, on tot està per decidir. Els aficionats a les bicicletes confiem que, aquest sí, sigui un Tour mogut, amb alternatives en la classificació, on els equips prenguin més riscos, on els corredors siguin valents, decidits, esforçats, nobles, nets amb els altres i amb ells mateixos. Tant de bo la Volta a la Gàl·lia d’enguany sigui la primera etapa d’una nova era en el món del ciclisme.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 163 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de juny al 13 de juliol de 2006)

Nota 2: Llegiu a l'apartat Preámbulo y favoritos i veureu que aquest article va quedar mig invalidat poc abans de començar el Tour de França del 2006. Després d'acabar, va acabar invalidat del tot.