Una qüestió de melics

Hi ha gent molt entenimentada, al nostre país, que considera que els catalans ens mirem massa el melic. Que pensem que lo nostre és lo millor, i que la resta, per bona que sigui, no podrà arribar mai a l’alçada de lo que tenim aquí. Per justificar-ho aporten cabassos de raons, i d’exemples, que no fan sinó corroborar que no hi sabem veure més enllà d’Alcanar, de la Jonquera o d’Almacelles.

En contra d’aquesta opinió, penso que els catalans som just lo contrari. Que estem massa pendents del que fan els altres, de com ho fan i de perquè ho fan. Ens hi capfiquem tant, ens meravellem tant de la seves formes de fer, que en massa ocasions les acabem copiant i les adoptem com a nostres.

Només cal observar què passa en el terreny de les tradicions. La festa de Halloween ja s’ha fet un lloc, en menor o major grau, en el nostre calendari. I no és estrany veure, la nit del 31 d’octubre, com la canalla passa casa per casa pidolant caramels. O com n’hi ha que es disfressen de calavera, de fantasma o de cap de carabassa (alguns d’aquests, si es traguessin la disfressa, quedarien exactament igual). O com els pubs, les sales de festes i les discoteques rebategen la vetusta Castanyada amb el flamant nom de Halloween.

No en tenim prou, amb les mil noves varietats de panellets que cada any s’inventen –si em diguessin que n’hi ha d’allioli no m’estranyaria gens-; ni amb les castanyes que els estudiants ens intenten encolomar a cada carrer, plaça o avinguda; ni amb els moniatos al forn o a la brasa.

Ara, qui ja no sortirà de les festes de Nadal ni fent alçaprem és el Pare Noël. Perquè el vell panxut i barbut s’ha convertit en una icona més popular, fins i tot, que els Reis Mags i el caganer. I amenaça la supervivència, a través d’una competència directa i despietada, al nostre benvolgut Tronc de Nadal. Perquè no oblidem que tots dos fan la mateixa feina, que és portar –en el segon cas, cagar- regals als nens, i a sobre
ho fan el mateix dia.

No en tenim prou, amb el ritual màgic d’alimentar el Tió amb fruites i verdures durant els dies previs; de cobrir-lo amb una manta perquè no es refredi, de guarnir-lo de les maneres més originals; de fotre-li garrotada amb el ganxo de l’estufa o amb el pal de l’escombra tot cantant: Tronc de Nadal/ caga figues, caga figues/ Tronc de Nadal/ caga figues i vi blanc/ No cagos aringades/ que són salades/ Caga torrons/ que són molt bons!

A vegades penso què hauria de passar perquè tota aquesta gent que creu que els catalans ens mirem massa el melic em donessin la raó. I se m’acudeixen dues possibilitats: la primera, la més ingènua, que jo digués lo que ells volen sentir. La segona, la més factible, que els catalans acabéssim celebrant el Iom Kippur, el Dia de la Fundació de l’Exèrcit Popular d’Alliberament o el Dia de la Marmota.

Nota: Aquest article va aparèixer el número 152 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 29 de desembre de 2005)