Bon camí sempre és drecera

Sempre m’ha agradat observar els paisatges on sembla que s’hagi parat el rellotge. On tot, o gairebé tot, fa l’efecte de conservar-se igual des del temps de la Mariacastanya. No crec que hi hagi gaires coses tan plaents per als sentits, tan relaxants, tranquil•litzadores i mereixedores de ser el preludi a una bona migdiada. A més, davant la nostra peremptorietat en aquesta vall de llàgrimes, sempre resulta gratificant comprovar que hi ha coses que es mantenen, si fa no fa, com el primer dia. Les quals, a la seva vegada, ens han vist passar els uns rera els altres, i ens han servit d’escenari per tal que representéssim totes les tragèdies i les comèdies del món. Si existeix la immortalitat, si realment existeix, allò que més s’hi assembla és un paisatge que s’ha quedat en temps mort.  

Però no cal ser tan mortot com per deixar els camins del terme igual o pitjor que a l’època del rei en Jaume. Una cosa és conservar l’encant d’un paratge i l’altra és fer-lo transitable per a mitjans de transport més evolucionats que el cavall, la mula o el carro tirat per bous. Condició indispensable, per cert, perquè el trajecte de casa al tros sigui més còmode, més ràpid i més segur. Sobretot més segur.

No cal dir que n’hi ha que es juguen la vida, esquivant els pedrots que han estat arrossegats per l’última torrentada, botant com una molla borratxa, basculant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta per un ferm que té tots els atributs, tots, menys la fermesa. Encara que condueixin un tractor, una DKV o una mobilette d’última generació –confesso la meva addicció a les expressions tradicionals i un xic retrògrades-, el risc de bolcar o de sortir del camí és quelcom més que un risc. És, com dirien en castellà, un gaje del oficio.

I qui té la culpa de tot això? Qui o què és el responsable de la degradació, depressa i sense pauses, dels camins del terme? Posats a investigar, el més fàcil seria citar els sospitosos habituals per a la roda de reconeixement: l’ajuntament, el consell comarcal, la Diputació, la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. Fins i tot podríem requerir al canvi climàtic o a la globalització (és curiós, per a certa gent la globalització sempre és l’explicació última de les maleses d’aquest món) que es presentessin davant el vidre opac.

Però potser hi hauríem d’anar nosaltres mateixos, a la pràctica de la prova. Seria un exercici d’humilitat i també de valentia. Llavors veuríem quant pesen totes les vegades que no ens hem mogut fins que els altres no s’han mogut, totes les ocasions en què no hem regalat cap esforç fins que no hem comprovat l’altruisme de la resta, tots els camins que hem tingut la barra de fotre’ns dels rucs que treballaven mentre nosaltres ens dedicàvem a jeure, tots els cops que hem estat a punt de deixar-nos matar abans que ajudar el proïsme… En el cas que en sortíssim galdosos, acceptaríem assumir la nostra part de culpa?