Detecció de necessitats

Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Sinó, mireu la quantitat de productes que hi ha al mercat que responen a necessitats que no havien estat descobertes fins fa, relativament, poc temps: telèfons mòbils (hem d’estar ben comunicats), walkie talkies que ens mantenen en contacte permanent amb els nostres nadons (i garantir un mínim de seguretat a la canalleta), compreses que eviten les pèrdues d’orina (cal que anem ben nets), líquids per rentar l’enciam (i que mengem amb les màximes condicions higièniques), accessoris per a tunejar el cotxe (i que puguem presumir de carro, tot i que els afegits costin més que l’automòbil mateix), aparells descodificadors per a la nova Televisió Digital Terrestre (i que puguem mirar la televisió amb la millor qualitat possible, encara que no fotin res de bo)…

Gràcies en podem donar a les empreses que comercialitzen aquests productes que ajudin a fer-nos la vida tan fàcil. Elles s’han trencat el cap, els colzes i aneu a saber quantes coses més estudiant quines són les necessitats de la vida moderna. I han descobert, han detectat quines eren i llavors ens han fet el grandíssim favor de brindar-nos-les. Això sí, a canvi d’un mòdic preu.

Suposo que són aquestes, les paraules que voldrien sentir. I ja les hi diuen, ja, però no pas tothom. Perquè en aquest món som molts els que pensem que enlloc de detectar necessitats, certes empreses només es preocupen per crear-ne de noves.

M’explicaré: fins que no van sortir els telèfons mòbils quina necessitat hi havia de saber tothora on era l’home, la dona, el fill o la filla? Si se’ls volia localitzar es trucava al telèfon convingut a una hora determinada i s’acostumaven a trobar. Fins que no van sortir les compreses que retenien les pèrdues d’orina, què feia la gent que volia estar neta? Doncs es rentava més i es canviava amb més assiduïtat la roba interior. Fins que no va aparèixer la Televisió Digital Terrestre (què pesats amb la TDT, més aviat sembla un insecticida o una revista infantil) quina necessitat teníem de veure més canals, i de tocar la programació gairebé amb els dits? Com si en tinguéssim poques, de cadenes -públiques, privades, locals, comarcals, nacionals, estatals i planetàries. Com si no en tinguéssim prou, amb el teletext.

En tots aquests casos, l’única necessitat que hi havia no venia dels consumidors, del públic objectiu, del target –si queden bé, els anglicismes!-, sinó de les mateixes empreses que llençaven el producte. Era la necessitat, imperiosa necessitat, de fer negoci. Així de senzill. I per satisfer-la no se’ls va acudir res més que fer creure a una sèrie de gent que no podrien viure sense els invents que precisament elles havien creat.

No seré jo qui negui que moltes d’aquestes andròmines tenen la seva utilitat. Fóra una solemne bajanada. Encara que sigui una necessitat a posteriori, o sigui, que a priori no existia, no deixa de ser una necessitat. Però no és menys cert que la profusió il·limitada de certs productes pot resultar contraproduent, bàsicament per dues raons. En primer lloc, perquè creen dependència, i aquesta dependència va en detriment de la capacitat d’espavilar-nos pel nostre compte. I en segon lloc, perquè n’hi ha que creen addicció. És el cas, molt recurrent, dels telèfons mòbils. Molts professors que obliguen els alumnes a apagar i deixar el mòbil fora del seu abast durant les classes han observat, últimament, com aquests últims experimenten ansietat, patiment o nervis per no tenir l’utensili a les mans. I la cosa no es limita als nens, els adolescents i els universitaris: la gent més gran també patim aquests símptomes quan marxem de casa i ens oblidem el telefonino.

Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Però, fixeu-vos-hi: n’hi ha unes altres que es mantenen com el primer dia, a dalt de tot del rànquing. Són les bàsiques, les elementals, aquelles sense les quals no podríem aguantar-nos dempeus. Ni l’empenta ni la puixança de les noves necessitats poden desplaçar-les, perquè formen part del més pregon de la nostra naturalesa. Són aquelles que enumera, molt encertadament, l’onclu Sebastià, el filòsof de Sabadell: "Menjar, beure, posar i treure". O "posar, treure, menjar i beure", ara no recordo quin era l’ordre.