Quan agafeu un diari, feu aquesta prova: obriu-lo per la secció d’opinió, i aneu de dret a les cartes al director. Llegiu-les totes, de la primera a la última, i compareu-ne després el contingut amb la resta del periòdic. Mireu si les notícies tracten els mateixos temes que les missives dels lectors o si, del contrari, no en fan esment.
En massa ocasions el resultat d’aquest experiment es decantarà cap a la segona opció. Trobareu notícies que reflecteixen els missatges creuats dels polítics, els quals sembla que només utilitzen els diaris per comunicar-se entre ells. Trobareu notícies esportives i de societat bastides, simplement, amb un parell de frases dels protagonistes, en les quals expressen el seu estat d’ànim o les ganes que tenen per començar les vacances. Trobareu notícies que, pràcticament, només interessen al grup editor del diari que fullegeu, ja sigui per qüestions empresarials o personals. Trobareu, també, editorials excessivament responsables, articulistes que sempre diuen el mateix, entrevistes a personatges que no tenen més mèrits que sortir a la televisió fent el dropo, reportatges on s’explica com fer la O en un canut i, aneu a saber, l’última atzagaiada del president de la Generalitat.
Però no serà fàcil, gens fàcil, trobar notícies que tractin els mateixos assumptes que les cartes al director. En els temps que corren es considera que certs temes no interessen, no venen, i que surt més a compte parlar tot el dia de política o refregir els despatxos de les agències de notícies. Tant li fa que algú es queixi de la conducta incívica de quatre arreplegats; o que reclami explicacions a l’ajuntament pel mal funcionament del transport públic; o que feliciti els bombers que van evitar que se li cremés la casa; o que exposi els objectius d’una associació que lluita per unes pensions de viduïtat dignes: al final, sempre hi ha algú altre que té la brillant idea de donar prioritat a una anàlisi exhaustiva sobre els equilibris geoestratègics al Con Sud.
A més, certes històries no traspassen la frontera de la secció d’opinió perquè podrien resultar perjudicials per al diari. Criticar massa el poder polític, encara que sigui amb motiu de nimietats, sempre molesta, i pot determinar el destí d’una subvenció o de la publicitat institucional. De la mateixa manera, investigar les queixes dels consumidors en relació a una determinada multinacional, sobretot si aquesta s’anuncia al rotatiu en qüestió, pot significar la retirada d’una gens menyspreable font d’ingressos.
Ara bé, no convé posar les cartes al director en un pedestal, perquè també tenen els seus vicis. En primer lloc, molts les utilitzen per deixar l’altre com un drap tort, només perquè no el poden veure. A continuació, accentuen la inclinació que tots tenim cap a la morbositat: qui es pot estar d’agafar el diari per veure què respon avui tal persona a les acusacions que ahir li feia tal altra? Després, poden donar lloc a polèmiques inexistents, a situacions irreals, presents només en les ments turmentades dels signants. Llavors, poden ser utilitzades com a vehicle de la típica campanya d’intoxicació informativa, on els seus autors no són qui diuen ser ni responen als interessos que diuen respondre. I en últim lloc, estan sotmeses a les tisores dels responsables de la secció, que han d’embotir-les en un espai sempre reduït -això quan surten a la llum, és clar.
Tot i així, els defectes de les cartes al director acostumen a quedar superats per les seves qualitats. Primerament, perquè mostren punts de vista diferents a l’enfocament suposadament objectiu del diari. En segon lloc, perquè descriu una realitat que, per massa propera, sovint queda al marge dels periòdics. I en tercer lloc, perquè evidencia que la gent té preocupacions que els toquen més de prop que l’encaix territorial o la sortida a borsa d’un negoci de betes i fils. Preocupacions que, per cert, no necessiten titulars grandiloqüents, ni fotografies en color que ocupen mitja pàgina, ni una ubicació a les pàgines centrals per ser estimulades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada