El conreu del vent

Qui ho havia de dir, que algun dia en podríem treure partit, de les ventoleres que periòdicament esbullen la salvatge garriga. La imaginació dels nostres antecessors només abastava a preveure la caiguda de teules, testos, arbres i pals de la llum en cas de bufades violentes. A tot estirar, les ments més recargolades podien pronosticar la dansa macabra de les campanes, producte del desplaçament dels sants esquellots en direcció als batalls (i no a la inversa, com seria la regla general). Però allò que no podien ni pensar és que seríem capaços d’aixecar enormes molins de vent, amb unes aspes més llargues i punxegudes que les burxes del rei Neptú, per tal de fabricar l’energia que fa caminar el nostre món.

Ben aviat, si els esdeveniments no es torcen, les Garrigues i el Segrià comptaran amb un bon munt d’aquest molins, repartits per diferents ubicacions. Perquè la Generalitat ha reeixit a l’hora de posar d’acord les empreses promotores i les companyies Red Eléctrica i FECSA-Endesa, i ha desencallat d’aquesta manera la construcció de trenta parcs eòlics en territori català. Per tant, pobles com Granyena, el Soleràs, els Torms, Granyena, la Granadella, Bellaguarda i Almatret tenen més a prop que mai la introducció d’un nou conreu als seus termes municipals: el conreu del vent.

Davant d’aquest panorama, hi ha opinions per a tots els gustos. Els que hi són contraris diuen que provocaria un fort impacte en la fauna i en la flora del secà, i que els valors paisatgístics se’n ressentirien tant que la fesomia garriguenca mai més tornaria a ser la mateixa. També minimitzen l’impacte econòmic que pot suposar per al territori, i adverteixen de l’entrebanc que pot suposar per a un futur desenvolupament de l’agroturisme. I argumenten que no volen acollir unes infrastructures que, bàsicament, hi són per proporcionar electricitat a qui més gasta i malgasta –en d’altres paraules, l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

A l’altra banda, els que hi són favorables pensen que una inversió d’aquesta magnitud -un cabàs de milions d’euros- pot ser l’oportunitat definitiva per diversificar les fonts d’ingressos de la comarca, i abandonar d’aquesta manera un model basat quasi en exclusiva en el sector primari. A més, relativitzen qüestions com l’impacte ambiental i visual dels parcs eòlics, perquè opinen que la fauna i flora no en queden tant tocades, i perquè el paisatge resultant pot ser, fins i tot, agradable a la vista. I conclouen que, si realment es vol apostar per energies més netes i renovables, l’energia eòlica és una de les vies per fer-ho possible.

Per la part que em toca, no tinc la intenció d’arrenglerar-me a favor dels uns o en contra dels altres. Res de tot això. Simplement penso que ja va sent hora que prenguem, entre tots, una decisió respecte al conreu del vent. Què hem de fer amb els parcs eòlics? Rebutjar-ne la ubicació al Segrià i les Garrigues o apostar-hi decididament? Sí o no, verd o madur, blanc o negre?

Allò que no pot ser, de cap manera, és quedar-se a mitges tintes, marejar la perdiu, i no decidir-se mai a tirar envant ni enrera. Estar a favor dels parcs eòlics, sí, però fer-se el ronse. Esperar que ploguin les decisions sense moure, mentrestant, ni el dit petit del peu esquerre. Com tampoc és admissible oposar-s’hi igualment a mitges, sense convicció. Estar-hi en contra, però no mobilitzar-se pel simple fet de tenir poca iniciativa, o molta vergonya, o per l’estrany convenciment que qui mana es farà l’orni i acabarà fent allò que més li plagui.

Encara que sembli difícil, això de prendre una decisió clara i contundent, no cal patir. És tot més senzill del que sembla. Si tenim clar quin és el nostre camí, cap a on anem, quina és la nostra particular travessia del desert -el qual, per cert, no té res a envejar a les Serres Pilans-, de ben segur que en traurem l’entrellat. Si tenim clar quina comarca volem, ja tindrem la major part de la feina feta.

Així doncs, primer haurem de debatre quin model de comarca desitgem. Si la volem més sostenible amb el medi ambient, si la volem més industrialitzada, si la volem estructurada en base al sector serveis… Aquesta ha de ser una tasca oberta a totes les alternatives, sense excloure’n cap d’antuvi, i oberta a les consideracions que pugui fer qualsevol que s’hi senti implicat: institucions públiques i privades, empreses, associacions, comandos subversius i persones a títol particular.
D’aquesta manera, quan tinguem l’objectiu definit i àmpliament consensuat, decidir si volem incorporar els parcs eòlics al paisatge garriguenc serà joc de poques taules. Per fer-ho més gràfic, serà com el muntatge d’un trencaclosques: si la peça encaixa amb les altres, endavant les atxes, i si no hi ha manera d’enganxar-la, serà que la peça pertany a una altra capsa.

Nota: aquest article va aparèixer al número 139 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2005)