Sobre la immediatesa

En els temps que corren, anar escopetejat ja ha deixat de ser una cosa estranya. No parar mai quiet s’ha convertit en quelcom més que un costum: ha esdevingut una característica bàsica, en una gran majoria, dels homes i les dones d’aquest món. Abans de fer una tasca, ja es pensa en la de després, i en la posterior, i en l’altra, i en la de més enllà… I quan estan totes fetes, quan dóna la casualitat que s’han acomplit totes les previsions de forma satisfactòria, es mira d’omplir el buit que queda fent encara més coses, fins a l’extenuació si cal. 
I potser és aquest, el motiu que impulsa a satisfer les necessitats humanes d’una forma cada vegada més immediata. Quan s’ha d’agafar el cotxe, es vol invertir com menys minuts millor en el viatge, i molesta sobremanera que el de davant vagi més lent que una tartana. Es vol fer el viatge ràpid, volar com el vent, perquè encara queda molt per fer al lloc de destí. I, quan se l’ha avançat, hom prem l’accelerador fins que torna a trobar un altre obstacle, ja sigui en forma d’obres, de semàfors en vermell, d’operació sortida o tornada, o de manifestació. I llavors la botzina va de boig, es fa sonar impacientment, frenèticament, com si el món s’estigués a punt d’esfondrar o, encara pitjor, com si el punt de destinació s’anés allunyant, foteta, mentres es van perdent els minuts inútilment.
Tampoc no es pot sofrir gaire haver d’esperar més del que es considera tolerable per fer un mos. Hi ha qui vol el dinar o el sopar a l’acte, sense haver d’esperar gairebé. Es funciona a base d’amanides, de carn a la planxa o de fruita. Es porta, cada cop més, comprar plats preparats. Sí, plats preparats, d’aquells que s’escalfen al microones i en deu minuts ja estan cuinats, passats per l’engolidor i dipositats al fons de l’estómac. Això quan no se surt a menjar a fora, a poder ser en aquests llocs on et donen la manduca un instant després d’haver pagat.
Pel que fa a la lectura, costa trobar gent que es pugui entretenir a llegir alguna cosa més que un titular de diari, el catàleg d’una casa de mobles o un article d’opinió. Curiosa variant literària, per cert, aquesta dels articles periodístics: queda tot condensat, embotit, resumit, encaixonat en pocs centenars de caràcters, per tal que pugui ser consumit en una petita porció de l’esfera del rellotge. D’aquesta manera, no es dóna la tabarra al pobre lector, que no pot perdre el temps examinant adjectius innecessaris, exemples prescindibles, digressions massa col·laterals i metàfores atribuïbles només a gent que té molt poca feina. 
Per acabar-ho d’adobar, fins i tot se’n troben que malden per acabar de collir olives… abans de la Puríssima! Tenint en compte que la temporada comença –com a mínim al meu poble- pels volts de Tots Sants, això implica escurçar-la a sis o set setmanetes de no res. Per tant, abans que arribi la broma, el vent, el fred, el gel i la mare que els va matricular a tots, s’ha de procurar que les olives hagin passat a millor vida i que s’hagi embotellat el fruit del seu sant ventre.
Ara, no cal enganyar-se: el fet de voler-ho tot a l’acte i obtenir-ho pot resultar positiu, no ho negarà ningú, però és molt difícil no veure’s engolit per l’espiral incontrolada de la immediatesa. Perquè quan s’aconsegueix quelcom d’una revolada és molt rar no voler una altra cosa en les mateixes condicions. Ja sigui per pura inèrcia o per la creença que el temps és un bé limitat –el temps és or, que diria aquell-, el cas és que el dia de cada dia pot esdevenir una successió nerviosa de satisfaccions momentànies, fútils i efímeres. Ara això, ara allò, i sense parar a pensar en el sentit que té anar encabint el màxim nombre d’accions i reaccions en el moment vital més escanyolit.
Hi ha manera, però, de trencar aquest ritme vertiginós? És possible que, un cop dins el remolí, dins el cap de fibló de la immediatesa, hom pugui escapolir-se’n? Existeix, realment, alguna probabilitat de frenar, d’alentir la marxa o fins i tot de parar en sec? Pot desactivar-se el mecanisme en virtut del qual totes i tots anem escopetejats i escopetejades?
Tot i que suposa una tasca molt costeruda, s’ha de dir que no és impossible rompre l’espiral a què es feia referència línies enrera –en aquest món, excepte la mort, tot té solució. Només fa falta tenir bona predisposició mental, estar disposat a canviar la manera de veure les coses. Canviar les ulleres velles per unes altres que ens permetin veure que tot acaba arribant, tot, fins i tot el tren de la RENFE. 
S’ha d’aprendre a manejar el temps, a relativitzar la seva importància, a tenir més paciència, en definitiva. Si no es pot satisfer una necessitat immediatament no passa res, no s’ha de morir ningú de mal de freixura. Només cal saber esperar. I saber apreciar, en aquesta espera, els petits detalls que acostumen a passar inadvertits, però que esperen que algú s’hi fixi: les agulles d’un rellotge de paret; els feixos de llum que entren per la finestra i que avancen o reculen lentament; el color de les rajoles; l’alçada del sostre; el trànsit de la gran ciutat; el gos que aixeca una pota del darrera per ruixar el tronc d’un plataner; el refilar d’un canari; el tacte d’un passamà de fusta; l’olor d’un bon dinar... Precisament, això últim em recorda unes paraules, unes sàvies paraules del meu padrí per part de pare. El meu padrí deia –me l’imagino amb la gorra i aixecant la mangala- que un bon dinar fa de bon esperar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 140 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2005)