L’adulació, en els temps que corren, és un dels esports que compta amb més seguidors. Es practica a la política, quan els pelacanyes que volen escalar pels espadats del partit assenteixen a totes les opinions del líder suprem; es practica a la professió periodística, quan respon a una relació mercantil o a la determinació per aconseguir una exclusiva; es practica a la feina, quan hom colga de consideracions i reverències el seu superior jeràrquic; es practica, també, a nivell de poble, sobretot quan la persona en qüestió només li fa patxoca fer-se amb el capellà, el senyor metge, el farmacèutic, l’alcalde i els quatre cacics de tota la vida…
I això perquè? Sempre he pensat que la gent que es dedica a fer la gara-gara a d’altra gent ho pot fer atenent a dos motius bàsics. En primer lloc, perquè n’esperen treure un benefici, una contrapartida. Sobretot si és en forma de diners. Després, perquè d’aquesta manera, relacionant-se amb la gent més influent i rellevant, aconsegueixen reforçar el seu ego, la seva autoestima. I de pas poden presumir davant els seus semblants de les amistats que gasten: “Veieu? Jo sóc amic d’aquella, i d’aquell altre, que són molt importants i manen molt!”
En aquest últim cas, em resulta xocant comprovar com encara queden persones que agraeixen eternament al seu interlocutor que tingui la cortesia de deixar-se fer la pilota. Persones que, veient un toll de fang, s’hi ajupirien damunt, es deixarien trepitjar per tal que no s’embrutés i acabarien donant-li les gràcies per haver permès que fossin elles, i no unes altres, les que s’haguessin sotmès a semblant humiliació. Persones que, tot i saber-se ignorades, menystingudes i fins i tot repudiades pel seu referent, encara en continuen guardant un gran concepte i no toleren que se’n parli malament.
El límit on es pot arribar, a l’hora d’idolatrar algú altre sense més recompensa que la satisfacció de saber-se amic seu, va ser descrit de forma magistral per Salvador Espriu, potser el millor escriptor català del segle XX. Espriu va escriure, a mitjans dels anys trenta, la narració “Teoria de Crisant” (1) , on explica l’ascensió social d’un personatge mediocre gràcies a l’habilitat per ensabonar tothom que se li posi al davant. Resulta que el protagonista, Crisant Baptista Mestres, només començar la història perd tot el seu abundant patrimoni. Ell, que estava acostumat a viure sense treballar, es troba en una cruïlla de la seva vida, una cruïlla decisiva. La seva muller està desesperada, i li reclama que busqui ràpidament una font d’ingressos, perquè a casa no tenen pa. I Crisant, en una revelació que molts qualificarien com a divina, veu el camí que ha d’emprendre per sortir del mal pas: obrir un consultori mèdic.
La veritat és que Crisant Baptista Mestres no fa res de l’altre món embrancant-se en aquest negoci. El noi és llicenciat en Medicina. Ara bé, la manera de portar-lo sí que és un poc heterodoxa: recomana als seus pacients que, per superar els mals respectius, només han de pensar amb puresa. “Penseu amb puresa!”, es fa un fart de repetir el benvolgut Crisant. I adula la clientela fins a l’extenuació, fent-los creure que ells i només ells són els millors. A un li diu si és tan intel·ligent; a l’altra si és tan bella; al de més enllà si és tan ric i si ho sap portar tan i tan bé… La concurrència que acut a la consulta, al principi, es mostra sorpresa, però prompte s’abandona, extasiada, als encants del mestre Mestres.
Crisant progressa com una mala cosa. A casa seva hi torna a haver pa i ben aviat, gràcies a la seva il·limitada capacitat per donar sabó a qui l’ha de donar, és nomenat acadèmic, conseller del Banc Nacional, diputat a Corts, president del Patronat dels Indis Descalços i professor de Grafologia Caracteriològica a la Universitat. A la Universitat, precisament, es volta d’una tropa de seguidors incondicionals, els quals li dispensen tota classe de reverències, visques i consideracions. I ell, a canvi, els torna els compliments dient-los que són els millors i que tots, ab-so-lu-ta-ment tots, tenen les qualitats més excelses per pensar amb puresa.
Crisant Baptista Mestres ha arribat al capdamunt de la piràmide social. Ho ha aconseguit llagotejant, adulant, encensant, fent de llepaire dels rics, els poderosos i dels qui n’ha pogut obtenir qualsevol benefici no necessàriament valorat en diners. I, un cop a dalt de tot, ha adquirit la potestat de designar qui pensa i qui no pensa amb puresa. En el primer cas, tot aquell qui raona com ell, i en el segon, qui no comparteix la seva forma de veure el món.
El relat d’Espriu inquieta, neguiteja, pertorba. I no pas perquè sigui exagerat, que ho és, sinó perquè pot resultar molt real. Per la part que em toca, m’angoixa que, per tirar endavant, surti més a compte ser murri i aprofitat que no pas ser bona persona i esforçat. A més, em preocupa la degradació moral que suposa, per a la nostra societat, posar en un pedestal un simple Crisant, una persona que no s’ho mereix, que no ha fet res de productiu a la vida, algú sense ofici ni benefici.
Personalment, m’hauria agradat que l’escriptor de Sinera hagués dissenyat un altre acabament per a la història. Per exemple, Crisant caigut en desgràcia, perquè al final, conscients de la monumental presa de pèl, tots li haurien girat l’esquena; i els deixebles desorientats i sense saber on tocar vores, internats en qualsevol institució mental d’Alfaranja o Konilòsia. Què hi farem, sóc un entusiasta dels happy ends…
(1) Inclosa en els reculls Ariadna al laberint grotesc (1934) i Narracions (1965), i portada al teatre a l’obra Ronda de mort a Sinera (1965), juntament amb altres textos d’Espriu.
Nota: Aquest article va aparèixer al número 144 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada