A la recerca del sol

Jo vinc d’una terra on costa que es pongui el sol. Fins a última hora encara treu el cap darrera les serres, en un intent desesperat per no caure als abismes de la nit. Tot i així, quan la bola groguenca -en ocasions rogenca o ataronjada-, s’amaga sota la línia de l’horitzó, hom encara pot palpar la llum durant una bona estona.

És per aquest motiu que, quan sóc a Tortosa, em sobta que es faci escàpol tan aviat. Sens dubte que no hi ajuda el fet d’estar tan afonada, enmig d’un clima sovint calitjós i que tingui pràcticament a davant dels nassos l’extrem est del Port. A més, la disposició dels seus carrers no afavoreix gens l’entrada de la llum solar cap a l’interior: no n’hi ha gaires, d’encarats a ponent, i els que hi ha, acostumen a ser curts i estrets.

En aquests casos, em trobo com si m’haguessin tret una o dues hores de dia. Em trobo, quasibé, a les fosques. I és per això que necessito, com l’aire que respiro, anar a la recerca del sol. Enfilar el camí costerut i boterut de Caro, per contemplar com llueix quan a baix ja s’ha instaurat l’imperi de les ombres. Deixar enrera conreus d’horta i secà, corbes que són un autèntic mareig, arbres torts del vent i fins i tot alguna cabra escadussera. I quan arribo a dalt, quan baixo del cotxe i em disposo a entomar els raigs del sol que se’n va cap a la banda de Terol, se m’ericen tots els pèls del cos… Però no pas d’emoció, sinó per la rasca que fot a mil cinc-cents metres d’alçada.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 24 de juny de 2005.