L’any 2005 vaig
anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força
bé, potser perquè feia una calor que estavellava les pedres -no és casualitat
que la capital de la Ribera d’Ebre encapçali el rànquing de màximes, durant
molts dies, els mesos de calor-; potser perquè m’hi vaig comprar el recull
d’articles Cabòries estivals i altres
proses volanderes dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús
Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora, o potser
perquè vaig assistir a la presentació d’una sèrie de llibres on hi havia, entre
altres escriptors, Gerard Vergés, poeta tortosí de reconegut prestigi.
Quan li va
tocar presentar la seva obra -El Delta de
l’Ebre, un llibre amb fotografies de Mariano Cebolla i text del mateix
Vergés-, va fer una afirmació que em va xocar. Va dir que la poesia era com un
avió que s’enlairava. Que fins aquell moment, mentre corria esperitat per la
pista, podia ser qualsevol de les altres disciplines literàries. Però quan
deixava de tocar a terra, quan s’enfilava cel amunt, llavors era poesia.
“Carai!”, vaig
pensar. “Que potser no ens podem enlairar llegint un bon llibre de contes, una
biografia aixorejada o un epistolari? Estem condemnats a restar ancorats a
terra mentre no fem el pas decisiu de llegir poesia? I si una novel·la inclou
diàlegs amb una alta càrrega poètica, no podem tocar els núvols amb els dits? I
si un assaig conté descripcions al·legòriques o metafòriques, no podem levitar
com sembla que fan certs monjos orientals? I si una obra de teatre té passatges
d’una força tal que els nostres cors s’eixamplen o s’encongeixen en un tres i
no res, què? No podem calçar-nos les sandàlies d’Hermes i entrar volant a
l’Olimp?”
Després d’aquesta
asseveració em vaig pansir. Perquè llegia molt poca poesia, fos perquè no
m’acabava de fer el pes o perquè em costava entendre-la. No hi podia fer res, era
així. I pensava que, a aquelles alçades de la història, m’era difícil –no
impossible- canviar. Per tant, de les paraules del poeta vaig deduir que no
valia la pena que provés d’emprendre el vol, perquè les meves preferències
literàries eren un llast massa pesant per provar-ho.
No vaig trigar a reviscolar. “És clar, és clar!”,
vaig cridar en silenci. Se m’havia fet present que, quan era dins d’un avió i
començaven les maniobres d’enlairament, m’agafaven tots els mals del món.
Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el maig/juny de 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada