Paraigües de Reus

Que Reus és una ciutat on no hi plou gaire es veu, precisament, els dies de pluja. Només cal sortir al carrer quan cau aigua del cel i fixar-se en el parc mòbil de paraigües: els uns, tan esquifits que no eviten que els seus portadors acabin xops; els altres, tan polsosos que quan arrepleguen les primeres gotes semblen fangars ambulants; els uns, tan esbalandrats que al primer cop d’aire es pleguen en direcció oposada al mànec; els altres, tan descosits que tenen més barnilles nues que vestides; els uns, tan aixafats que semblen una txapela al capdamunt d’un pal; els altres, tan rovellats que hom diria que muden la pell.

Si els dies que plou durant l’any són una misèria, es deu preguntar la reusenia, perquè ens hem de preocupar pels paraigües? A sobre, si és cert això del canvi climàtic, perquè hem de renovar el paraiguam? Si aviat ha de ploure la meitat de la meitat del que ho fa ara, perquè ens hem de gastar els doblers en uns estris que pràcticament no farem servir?

En contra d’aquesta percepció, crec que és urgentíssim un Pla Renove per als paraigües de Reus. Necessitem paraigües com Déu mana, paraigües forts, alts, amples, que protegeixin de l’aigua. Necessitem paraigües ben atxurats, fins, senyors paraigües. Reus, ciutat modernista, associacionista, teatral, trapezoïdal, emprenedora, innovadora, artista i juantxista, no pot deixar erma la cultura de l’entomar aigua. Perquè, encara que sembli mentida, sempre hi ha un dia en què acaba plovent.