Una festa sobre rodes

El juliol aquest diari publicà una carta al director realment colpidora. Demolidora. La firmava Carmen Ortiz Vaquero, i deia, si fa no fa, que per Sant Pere, al Mercadal, no s’havien habilitat espais per a les persones amb mobilitat reduïda per tal que poguessin gaudir de la festa major. La senyora Ortiz es queixava, entre altres coses, de la poca memòria dels polítics, que havien fet gala durant la campanya d’una sensibilitat social que no havien dut a la pràctica quan n’havien tingut l’oportunitat.

Després de Sant Pere tots els reusencs, o quasi tots, van coincidir que la festa d’enguany havia tingut molt nivell, de les millors que es recordaven. Era quelcom per sentir-se’n cofoi, orgullós, encara que quedaven punts per resoldre, com la durada del seguici o la conveniència de la recuperada moixiganga. Pocs van fixar-se que, mentre discutien el com, oblidaven el què. Mentre estaven parlant com de major era la festa, uns altres, els que no poden moure’s amb tota la soltesa que voldrien, tampoc l’havien viscut com haurien volgut.

Per tant, no estaria malament que, de cara a properes festes, l’Ajuntament respongués a aquesta demanda creant espais per a persones amb mobilitat reduïda. Encara que el Mercadal aparentment no s’hi presti, perquè és una plaça no gaire gran, dura, sempre es poden trobar solucions imaginatives i trencadores, sempre. La qüestió és posar-hi voluntat. La qüestió és tenir clar que la festa major, a Reus, ha d’anar sobre rodes.