Quan vam arribar a Bonavista i vaig veure, a terra, els tolls que havia
deixat el xàfec del matí vaig pensar ui, aquí no acabem el concert. A dins del
recinte, mentre els músics emprenien la festívola Ocupen su localidad, primera cançó de la vetllada, els meus temors
van créixer quan em vaig fixar que la lluna creixent era solcada per núvols
amenaçadors, que entre els núvols amenaçadors de sobre la mar s’entreveia la
llum de la llampegada.
Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com
demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa
aniria bé. Amb això va tranquil·litzar el meu amic Kantinu, que si li digués
que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les
tenia totes.
Quan el concert anava costa avall, van començar a caure espurnetes. Ai
ai ai, avui patirem. Per sort, les meves pors, una vegada més, van ser
infundades. El del Poble Sec i el paio del bombí va fer, vers a vers, un final
de cursa realment esplèndid, pirata, malencònic, alliberador. I banyat solament
amb les gotes que queien dels ulls més emocionats.
Els que dissabte passat van parar a Tarragona no
són uns simples passerells, són uns veritables ocellots. Ocellots que, tot i
els anys que fa que piulen, encara saben treure’s del bec melodies capaces
d’entusiasmar dotze mil persones al pàrquing d’un mercat. Ocellots que, en lloc
d’anunciar males noves, tenen la peculiaritat de no portar res més que bons averanys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada