Tintín i el cas del Cos de llum

Si sou tintinaires, o tintinòlegs, afanyeu-vos. Perquè a la biblioteca Xavier Amorós de Reus fan una exposició, fins el 31 de desembre, que commemora el centenari del naixement d'Hergé, el dibuixant de Tintín. 
Jo hi vaig anar la setmana passada. Em vaig retrobar amb amics que feia temps que no veia: el Milú, el capità Haddock, els Dupondt, el professor Silvestre Tornassol, el Xang, la diva Bianca Castafiore, el gens desaprofitat Serafí Llantió... Era curiós veure'ls formant part d'un trencaclosques, o dibuixats a la tapa d'un pot de conserva, o a les pàgines d'un calendari, o en uns elàstics, o en jerseis, samarretes, pijames, bufandes, corbates, en àlbums de fotos, en safates, aguantallibres, estoretes d'ordinador, regles, llapis, gomes i maquinetes de fer punta. I més curiós, encara, constatar que tots aquells objectes venien cedits per part dels usuaris de la biblioteca, la qual cosa evidencia que són -som- molts els seguidors de Tintín.  

Mentre passejava pel vestíbul vaig recordar quants misteris ha desentranyat Tintín, quants casos aparantment irresolubles ha desllorigat, quants afers realment complicats ha arranjat amb èxit. Molts. I acte seguit vaig mirar a fora, al capdamunt d'un pal que aguantava un paio atlètic, nu, amb el cap pelat, agenollat, que tant aviat era verd com groc, tan aviat taronja com roig, rosa, lila o blau, i em vaig preguntar si el cèlebre repòrter es veuria amb cor d'investigar què recoi significava aquella escultura.