L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard
Vergés, és un llibre magnífic. Ho és perquè empra un llenguatge entenedor i
fluid, perquè les imatges que construeix són nítides, perquè la ironia que
destil·la és d’alta graduació i, sobretot, perquè s’aguanta sobre una
estructura senzilla i alhora resistent, sorprenent.
En una primera
part hi ha un poema llarguíssim, de tres-cents quaranta-cinc versos, en què
parla Ròmul, un dels fundadors de Roma. Al llarg del poema hi ha constants
notes que ens remeten a una segona part del llibre. En aquesta segona part, escrita
en prosa, parla Remus, cofundador de Roma i germà bessó de Ròmul, on es
desgrana el significat de les paraules de la primera part. Hi trobem
referències a autors com Ausiàs March, Shakespeare, Homer, Carles Riba, J. V.
Foix, John Keats, François Villon, Virgili, Sant Agustí, T. S. Eliot, el mateix
Vergés o Vicenç Garcia, el tortosí rector de Vallfogona.
Gerard Vergés és generós. Com un tramoista que
ens mostra què hi ha entre bastidors, com un cuiner que ens revela el secret d’una
recepta, ens explica quin origen té aquella cita, aquella imatge, aquell color,
aquella cançó. D’aquesta manera, Vergés ens ensenya a llegir poesia. Ens fa
venir el cuquet de comprar, de tant en tant, algun llibre de poemes. Ens dóna
l’oportunitat de fer-nos amics, amants, de versos i estrofes. I ens ajuda a desenganxar-nos
del terra, tal com li vaig sentir dir un dia, com un avió que s’enlaira de la
pista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada