Reus, 12 de gener de 2013. Les
set del vespre. A la Plaça del Mercadal, l’Assemblea Nacional Catalana desplega
una estelada gegant formada per 4500 espelmes. És un acte reivindicatiu,
encoratjador, ferm, ple, lluït, lluent. La gent fa fotos. Ho enregistra en
vídeo. Durant unes hores, les candeles faran flama. Però n’han calgut més,
d’hores, per parar-les.
A les tres de la tarda, els
primers voluntaris han fet cap a la seu de l’Assemblea. N’han baixat pancartes,
cartells, taules, una carpa, una pissarra, paquets d’espelmes, capses de gots i
sacs de terra. Al Mercadal, una estona després, han començat a omplir els gots.
Primer amb un dit de terra –perquè no se’ls endugui el vent-, després amb
l’espelmeta rodona i baixoneta. Ha sigut tasca feixuga, ajupida i a voltes
encarcarada. Però no ha estat gens llarga, perquè són molts, estan units, són
constants i actuen amb desinterès.
Més que el foc de la flama, la metàfora del dia és la terra. La terra
que els voluntaris han abocat, pessic a pessic, sense defallir, sense
deixar-se’n cap, a cada un dels gots de plàstic. La terra, que és d’on venim i
cap a on volem anar. La terra, que ens aguanta i ens fa més forts. La nostra
terra, de la qual formem part i, a la vegada, ens és part. Perquè tots som
terra. Terra.
Hi ha una paradoxa: venim de la terra i sabem que hi tornarem, però fem tots els esforços per volar com les banderes i com els ocells: amunt i lliures.
ResponEliminaSí, Olga: lliures!
ResponElimina