Canvi de roba

A mig abril, vaig agafar una galipàndria. Mocs, esternuts, llàgrimes, picor a la gola i el cap com una broma plana. La típica al·lèrgia? El típic virus? O vaig ser jo, qui se la va buscar?

Perquè, un dia que va fer calor, una calor inusual, aquella calor del mes de juny que aterra en plena primavera, vaig tenir la graciosa idea d’estrenar la màniga curta. I clar, amb el contrast entre la calidesa del defora i la frescor que encara habita les cases, fou qüestió d’hores pescar el refredat.

L’endemà, resignat, alliçonat i vençut, tornava a la màniga llarga. La meva veueta, pesada i foteta, em deia que massa poc, que semblava mentida, tan gran i tan poc seny. Que sempre em passava igual, que no n’aprenia mai.

Des de llavors, continuo amb màniga llarga. I així continuaré fins que arribi la calor. La calor verificable, contrastable, irrefutable i definitiva. La calor neta i crua. La calor que fa suar.

Aquell dia, faré el definitiu canvi de roba: màniga i calça curta. Mentrestant, ja estic bé així. A despullar-me, sempre hi sóc a temps.

Nota: Aquest article apareix al número 346 del quinzenal SomGarrigues (del 24 de maig al 6 de juny de 2013)