Elogi de la tomata amanida

Un altre estiu que se’n va. La calor minva, les hores de sol s’escurcen i la canalla torna a l’escola. Les fruites i verdures estiuenques es fan fonedisses, perquè el seu temps s’està acabant. Per sort, a la nevera, encara hi ha unes quantes tomates per amanir. Són grosses, inflades, ufanes, roges com la sang, fermes i alhora toves. Quan a mitja tarda tinc gana, o quan a la matinada no puc enfilar el son, prenc una tomata, li passo una aigua, la tallo a bocins i la banyo amb sal i oli. 
La tomata es desfà a la boca. El suc de la tomata, la sal i l’oli són una combinació esclatant, vital, joiosa, plena d’energia i sabor. La tomata amanida és dolçor, salabror i acidesa; horta i secà; sol i aigua. I quan la tomata ha lliscat per la gola, i al plat només queda l’oli rogenc, és el moment del pa. El moment de l’estiu.  
Però l’estiu s’envola, i la fresca aterra, i la canalla torna a les aules, i la nit guanya la partida al dia. El temps de la tomata amanida ha acabat. I és llavors que em pregunto si l’any que ve menjaré tomates tan bones.

Nota: Aquest article apareix al número 355 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de setembre al 10 d'octubre de 2013)