C@lors del secà

El sol d’estiu, al secà, cau tan fort que apallisa els colors del paisatge. El cel té un blau de texans gastats; els sembrats, un groc rovellat; la salvatge garriga, un verd corsecat, i els olivers i els ametllers fan veure que no hi són. Hom no pot mirar el paisatge a la cara: ha de mirar-lo als peus, perquè l’enlluernament del sol, la calor i la xafogor obliguen a abaixar els ulls.

Ara bé, hi ha un moment, encara que sigui al fort de l’estiu, en què es poden copsar els colors del secà. És a la posta del sol. Llavors, el verd reviscola, el blau del cel estira les cames, les ombres guanyen relleu i hom pot alçar els ulls i esguardar l’horitzó. Les blanques façanes descansen i el maó vermell d’eres i corrals perleja.

I si a aquest paisatge hi afegiu una garbinada tèbia i manyaga, ja teniu les condicions ideals per contemplar els colors del secà. Serà una tasca tranquil·la, però atenta i sense pausa. Perquè la claror es fon, el cel es panseix, els contorns de les coses s’esborren, la nit avança implacable i és hora d’anar a sopar.

Nota: Aquest article apareix al número 376 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 13 d'agost de 2014)