Senglar de garriga

Era al collir olives. Dinàvem. Vam escoltar un bleix i la Maria Alba va dir: “Un gos”. El meu pare la va corregir: “No és un gos”.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit senglars van pujar les feixes de l’Espartova en un no res. N’hi havia de grossos i petits, mascles i femelles, negres i marrons. Van desaparèixer entre els matolls del Pla de Mascorell. Aneu a saber d’on venien i on anaven.

De fa uns anys, la població de senglars s’ha disparat, a les Garrigues i més enllà. Ja no viatgen només de nit, i sembla que no els faci res, passar a frec nostre. S’han vist senglars a Barcelona i fins i tot banyant-se a la Costa Daurada.

Els senglars no tenen qui els depredi. Anem massa farts. El resultat? Expedicions de porcs senglars, a plena llum del dia, campant per aquests móns de Déu. Amb el perill que comporten per als conreus i la circulació viària. Qui no ha patit o coneix algú que ha patit un accident amb un porc senglar?

La caça del senglar, a dia d’avui, no serveix per controlar-ne la població. N’hi ha tants que ni s’hi nota. I és una caça molt perillosa: els ullals d’un bon porc salvatge poden esguerrar el més fort i valent.

Què fem? Se m’acudeixen dues opcions: una, que en reduïm significativament el nombre. I l’altra, que els domestiquem. Tenint en compte que són molts i ben fornits, serien uns collidors d’olives encomiables. 

Nota: Aquest article apareix al número 416 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de gener al 11 de febrer de 2016).