M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 

Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.