SOL, I NO EM DOL
Esporgo aulivers a
l’altre cap de terme
On lo verb no pren,
on los mots s’assequen
Només escolto lo so
de l’astisora
I el doll de
branques que rega la terra.
En la solitud
conreo la llibertat
Prenc lo reng que
vull, paro quan me sembla
Sotjo el Montmeneu,
admiro lo Vedat
I, quan me’n canso,
torno a la fenya.
Sóc ginebre, card, escalunya
i ortiga
Arrelo al terròs,
la saba em travessa
La meua sang
alimenta la garriga
Li atorgo sentit,
m’explico des d’ella.
En la solitud conec
la tranquil·litat
Buido l’ànima de
temor i de neguit
L’omplo amb treball
ferreny i apassionat
Sóc home adobat
quan lo jorn és finit.
Lo sol s’amaga, la celístia
s’ajoca
Plego els trastes,
pujo al ruc, cap a casa
Pujo la costa que m’estira
a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada