El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va
quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que
connectava tant amb el públic.
Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una
actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les
meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals
no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un
calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i
encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís
amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les
coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel
deixava –a propòsit- inacabades.
Si fos un futbolista, el
Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en
diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu
davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i
constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè
s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions
de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.
Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada