Presentació de Sol ponent, a càrrec d'Eduard López

El 27 de març havíem de presentar Sol ponent, el meu últim llibre, a Castellvell del Camp. Però no vam poder (coses del confinament). La presentació havia d'anar a càrrec de l'amic i escriptor reusenc Eduard López. Li vaig demanar si podia redactar igualment la presentació i enviar-me-la, i jo ja en faria difusió. I ell, com a bon amic meu que és, ho va fer (Una altra vegada gràcies, Eduard. Ja en van...) I aquí la teniu:

Ara fa poc més de dos anys vaig decidir honorar un dels més grans representants de les nostres lletres, Josep Pla, resseguint les seves passes d’un segle enrere, o almenys el que va deixar transcrit al seu dietari, escrit a l’edat de vint-i-un anys, que ha acabat sent una de les seves obres majors. Parlo naturalment d’El quadern gris. El que no sabia és que a penes dos anys després la grip amb què l’ inicia, i és sens dubte en bona part causa que ell l’escrivís, es presentaria també arreu del món en una nova versió, si no més mortífera, sí igual d’extensa.

Aquesta grip ha causat que la presentació d’una l’altre dietari, el del meu amic Ignasi Revés, s’hagi d’ajornar sine die, i que ara l’hàgim de compartir en algunes ratlles, que miraré de no fer excessivament llargues per no cansar a l’hipotètic lector. Els paral·lelismes històrics són de vegades esfereïdors, com si es burlessin de nosaltres i ens volguessin indicar que l’atzar i la casualitat són només dues expressions de la nostra total ignorància sobre com funciona la natura, el món, o el que al capdavall hem volgut acabar denominant Història.

Aquest altre dietari que vaig devorar ara fa unes poques setmanes –que tanmateix ara em semblen tan llunyanes- no transcorre, però, en cap confinament, ni el molt relatiu que Pla va seguir ara fa un segle, ni el que ara seguim amb prou rigor i que ens permet una excel·lent excusa per devorar els llibres que tinguem a mà a les nostres llibreries (o als nostres llibres electrònics).

Deixeu-me, doncs, que us recomani la lectura –o relectura, si és que ja el vau llegir- d’aquest dietari d’un sarroquí que, un segle després que l’empordanès deixés constància immortal del seu sojorn a la seva contrada natal, ens ha deixat aquest testimoni que bé podria ser el del seu retrobament amb la seva terra, el seu retorn al lloc on va néixer i que després d’uns anys lluny, allà on el va endur la seva feina de funcionari, al Baix Ebre i al Baix Camp, va recuperar com a llar i punt privilegiat d’observació. No perquè Sarroca de Lleida sigui un punt més privilegiat que Tortosa, o Reus, o posem per cas Palafrugell, sinó perquè la seva mirada, la de l’Ignasi, és la que dota el punt d’estada del privilegi de ser un reflex del poble, la comarca, la regió, el món. Com Pla va fer d’aquell racó de la Costa Brava una visió universal, així m’atreveixo a dir que ho ha fet aquesta dietari que ens regala l’Ignasi de cal Xenxi.

Com ell mateix ens explica a la seva introducció, havia escrit durant la seva estada a Reus un dietari entre el solstici d’estiu i d’hivern. Sens dubte injustament marginat per les editorials, es pot recuperar avui a la xarxa. Aquest dietari que sí ha trobat el premi merescut de la seva publicació a través de Pagès Editors completa el cercle, des del solstici de l’hivern de 2016 al d’estiu de 2017. Amb ell, avancem del bracet de l’increment de les hores de la llum, i amb ell les hores de cada dia se’ns condensen en paràgrafs que, en general, no cobreixen mitja pàgina.

Ja us n’he recomanat la lectura. Quedaria gaire cosa a afegir-hi? Segurament no, però ja que el mateix Ignasi m’ho demana, us en diré alguna cosa, baldament sigui per deixar el meu propi testimoni del que hi he trobat en la seva lectura. I començaré explicant-vos com, en general, el vaig llegir. Si bé no seguint del tot el ritme amb què va ser escrit, sí mirant de no avançar-m’hi gaire. Vaig usar les estones de lleure que em proporcionen usualment les pauses d’esmorzar a un parell de cafeteries de la localitat on treballo, aquesta pràctica que ara ens sembla gairebé inversemblant, seure en una taula i cadira llogades efímerament pel preu d’un cafè i un entrepà o una pasta. Aquest petit plaer que, si és en companyia d’una ment penetrant que ens obre el seu món interior mitjançant un llibre, resulta multiplicat en gran mesura. Parlo de mi, és clar, en això, com en tot, tot són gustos. I parlo d’esmorzars en companyia –virtual, com ara sí ens hem de resignar a tenir quasi tothora- d’un expert degustador d’aquest àpat que, enmig del punt culminant de la jornada de treball, ens reconcilia amb el nostre interior més íntim.

No sembla que l’Ignasi hagi escrit aprofitant aquesta hora de migdia, però sí que, segons ell mateix ens confessa, va fer-ho seguint una rigorosa disciplina d’escriure cada dia, probablement ja a hora foscant, obedient al deure autoimposat de trobar cada dia alguna cosa digna de ser reflectida, una conversa, un comentari, una paraula. Un pensament, un penjament. L’horitzó... Un deure que es va transformar en un neguit, i, en acabar, un alliberament. A partir d’aquell moment, un moment d’aquell ja llunyà 21 de juny de 2017, en què va penjar la ploma, va esdevenir el plaer, o potser també neguit, dels qui l’hem de seguir el rastre. Dels qui amb ell de la mà, i de la mà també del  savi consell de sa padrina Rosario, aprenem que basta saber enfocar bé la vista en allò que ens envolta per trobar el material del que es nodrirà la literatura: Si no hi veus, apluca’t. És a dir, acluca els ulls.

El dietarista no és un esclau de la cadira, de la ploma –de l’ordinador, avui en dia per a gairebé tots els escriptors-. Com ell mateix ens ho descriu, com l’hortolà, no cal que passi tot el jorn amorrat al bancal de les lletres. Mentre dropegi a l’hora que el sol es pon, n’hi ha de sobres (s’ha d’obligar, ha d’asseure’s cada dia, anotar impressions i observacions).  És esclau, doncs, de la necessitat d’observar, de no deixar passar per alt aquell detall que, tamisat pel seu conreu de les lletres, formarà la literatura.

L’Ignasi és un aficionat a l’anècdota. Ho ha deixat ben palès en els seus llibres anteriors. Aquí ens diu que valora l’anècdota perquè, sota una aparença senzilla, amaguen veritables universos. Les anècdotes tenen quelcom d’aforístic, de poètic: diuen molt en molt poc i diuen unes quantes coses alhora.

Hi trobareu anècdotes, doncs, en aquest llibre, però també el que podríem dir els grans temes que poblen el cos de la literatura des que va aparèixer com a fidel companya i guia de la Humanitat. El temps, és clar, tant el temps en la seva més reduïda accepció atmosfèrica, que ens emmarca el paisatge, sense dubte el gran protagonista de les observacions  –el retrobament amb el paisatge natal i, en termes més aviat tímids, amb la dedicació a la terra que és l’herència més vital dels homes i dones que habiten aquell paisatge del Segrià-. Així, ens pot dir el dietarista: El pont de Sarroca té la consistència de les coses que venen de lluny i porten encara més lluny.

 I també el temps en el seu sentit més ampli, el temps que ens emmarca a tots i se’ns esmuny a tots. Atrapar el temps, detenir-lo en el seu instant de fulgor i revelació, és segurament la gran fita i el gran detonant de l’art. La fi és, ni més ni menys, com l’expressa ell mateix, que quedi constància d’aquesta tarda. Hi ha molta descripció d’aquesta hora tan elusiva, la de l’ocàs vespertí, la de la lenta bellesa del capvespre, potser perquè ha estat la més propera a la reclusió de l’escriptor davant la pantalla en blanc. O potser perquè és l’hora que ens fa ser més conscients de la nostra lluita desesperada contra la fuga del temps. L’hora que, en aquest ínterim entre solsticis, suposa una cursa a favor de la llum, que posterga l’arribada de la nit cada dia una polzada més. Però que sabem que a la llarga perdrem. Encara que el temps, com el pont de Sarroca, ve de molt abans que nosaltres i anirà molt més enllà, molt més lluny del que nosaltres puguem abastar.

Hi ha molta cursa també, física vull dir, el testimoni de l’afició de l’Ignasi a empassar-se quilòmetres a cops de cames, i que li permet veure des de la seva alta alçada i amb un tempo raonable la lenta però indefectible transformació del paisatge que el circumda. De vegades acompanyat, majoritàriament sol. No s’esmenten gaires personatges pel seu nom, el veritable personatge és l’entorn natural, o les pedres i allò que l’home ha deixat marcat en els paratges. No apareix en canvi tant directament ell.

Hi ha, no podien faltar, els aliments, la coca tapada de Sarroca, la calivada, el pa de ronyó, i l’oli que s’estén a la comarca veïna de les Garrigues i  estén un pont amb la nostra pròpia comarca.  I molts altres temes que plegats formen el gran mirall sobre aquest bocí de planeta que, per moltes raons, està desapareixent. Però com sempre ha desaparegut el món creat pels humans, il·lusòriament convençuts per un absurd urc de la seva permanència i la de les seves obres.

El llenguatge, entre les altres creacions, també muda constantment i s’aboca a la indefinible ratlla de la seva conversió en un llenguatge nou. L’Ignasi, segurament ben conscient d’això, posa acta notarial en aquest llenguatge que domina com un mestre i el punteja amb les expressions i els mots locals que potser es perdran ben aviat. Com tot notari, l’escriptor es limita a donar fe del que veu, i el que veu li pot produir la nostàlgia anticipada del seu declivi, però no per això s’hi aferra fanàticament. Com el riu, ha de córrer.

Aquest llibre ens dona fe de la capacitat narradora d’un autor madur, que administra admirablement els recursos del seu llenguatge. No debades he esmentat a Pla, que sens dubte és una guia per a l’art incommensurable de l’Ignasi Revés d’escriure amb l’enganyosa facilitat del qui sembla escriure tal com parla. Evidentment, ningú no escriu com parla, però si és possible acostar-s’hi, l’Ignasi ho fa. I ho fa un xerraire impenitent, loquaç, generós amb el verb.

Però també és mostra d’un autor madur en el sentit més humà, que ha après a mirar, a aplucar-se, a aclucar els ulls i entrellucar les veritats que en les hores solitàries de confinament ens poden ajudar a esdevenir, com a ell li van servir, més savis.