Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)