És ben coneguda la tradicional rivalitat entre molts dels nostres pobles. El veïnatge geogràfic ha comportat infinitat de disputes, discussions i fins i tot balls de bastons. Qui no recorda les històries que conten com els fadrins de dos pobles propers se citaven en cert lloc per apedregar-se? Quantes baralles hi ha hagut a les festes majors perquè a un del poble veí se li ha acudit menystenir -diguem-ho així- a algú del poble amfitrió?
Sortosament, aquests enfrontaments van quedant cada cop més aparcats amb el pas del temps. El fet que ara hi hagi més matrimonis entre gent de municipis històricament rivals, que joves de diversa procedència comparteixin un mateix centre escolar o la relativa millora de les comunicacions ajuda en aquest sentit. És una de les aportacions positives de la modernor, s’ha de reconéixer.
Però els temps que corren, si han ajudat a esborrar aquestes confrontacions, també n’han creat d’altres. Em refereixo a les disputes dins un mateix poble, que acostumen a dibuixar un panorama certament desolador: dos o més bàndols enfrontats per temes que moltes vegades s’expliquen per uns resultats electorals. Com els del 25 de maig passat, sense anar més lluny.
Els que perden retreuen als que guanyen que se’ls margini a l’Ajuntament, els que guanyen contesten que l’oposició no troba mai res bé del que fa l’alcaldia… Per no parlar de quan no governen els que guanyen: llavors el caldo es fa més espès perquè s’acusa d’immorals, sectaris i fins i tot conspiradors -segur que em quedo curt- els que en virtut d’un pacte es fan amb el govern municipal.
Arribats a aquest punt, hauríem de considerar si val la pena hipotecar la nostra convivència perquè no acceptem uns resultats electorals. Si val la pena dividir un poble perquè l'altre no es mereix ser l'alcalde o l'alcaldessa. Hauríem de pensar a qui beneficia i a qui perjudica tenir un poble fet a bocins. I hauríem de tenir en compte què podem aconseguir pel bé comú si cada colla va per la seva banda.
Arribats a aquest punt, hauríem de considerar si val la pena hipotecar la nostra convivència perquè no acceptem uns resultats electorals. Si val la pena dividir un poble perquè l'altre no es mereix ser l'alcalde o l'alcaldessa. Hauríem de pensar a qui beneficia i a qui perjudica tenir un poble fet a bocins. I hauríem de tenir en compte què podem aconseguir pel bé comú si cada colla va per la seva banda.
Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 87 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de juny al 3 de juliol de 2003).
Nota 2: A veure, a quin llibre pertany aquesta vinyeta?
Hola, es una pena dir-ho però cada cop es més comú això als pobles. Jo moltes vegades hem pregunto, val la pena barallar-nos en un poble per política?
ResponEliminaEncara que avui es el plat de cada dia, als telenotícies nomes es veuen conflictes politics, esportius, religiosos... es un fàstic no m’estranya que la gent estigi tan poc motivada e involucrada en tots els temes que ens afecten.
Salut.
Gràcies, Magazine, per la teua aportació.
ResponEliminaLa vida a la Terra ha estat sempre així: el poder del més fort per tal de sobreviure. Res no ens hauria d'estranyar a aquestes alçades.
ResponEliminaPenso que això no canviarà, tot al contrari: tenim més eines sofisticades a l'abast.
Segons correspondència entre Freud i Einstein, assegura Freud que "l'home porta l'instint de destrucció al seu interior."
Salutacions.
És possible que sigui així, Olga, però hem de fer tot el possible per mitigar-ho. Molts records.
ResponElimina