A vegades som els últims en adonar-nos de la sort que tenim. No pas per tenir un oli que val un imperi, ni per viure en uns paratges allunyats de la vida frenètica de la capital, sinó per la nostra peculiaritat lingüística. Per la nostra concreta forma de parlar i d’anomenar les petites coses de cada dia.
El parlar garriguenc es distingeix per estar molt lligat al territori. Hi ha un bon munt de paraules que designen les valls, les muntanyes, els rius -?- o les planes. També n’hi ha moltes que fan referència al clima: del sol més roent a la gelada més seca hi ha un ampli ventall de denominacions. I la palma se l’enduen les que guarden relació amb l’agricultura: aquí hi surten reflectides les feines del camp, els estris de pagès o les classes dels fruits. No cal que en doni exemples, segur que en sabeu més que jo.
També es reconeix per una pronúncia on la vocal neutra del català oriental es converteix en la lletra e. D’aquesta manera, la gent de Torrebesses o Granyena poden diferenciar entre agre i agra, entre mestre i mestra, entre sogre i sogra. Tot al contrari de la gent de Barcelona o Mataró.
Fins i tot, la regla de l’anterior paràgraf confirma l’excepcionalitat de pobles com Arbeca i l’Espluga Calba, on la vocal neutra es torna una a com un mas de volta. Per tant, paraules com pala i grava es diuen igual que en castellà, la qual cosa ha motivat, continua motivant i segur que motivarà més d’un acudit.
Però la finalitat d’aquest article no és només descriptiva, sinó també reivindicativa. Perquè molt sovint n’hi ha que s’esforcen a suavitzar l’accent, a orientalitzar-lo, de manera que es converteixen en imitadors del noble parlar de la Gran Via. Els deu fer cosa xerrar com els parents, els amics, els veïns del poble o els dels pobles veïns. Deuen pensar que no queda bé…
Ja s’arreglaran, no sóc ningú per obligar-los a parlar de tal o tal manera. Però que sàpiguen que perden l’oportunitat de fer servir un llenguatge ric en expressions i matisos, en frases fetes i refranys, en diminutius i augmentatius, i que no es guanyaran pas el cel pronunciant la frase de la forma més ensucrada possible. Com a màxim, el que aconseguiran serà que es faci tan embafadora que no es pugui ni pair.
Nota: Aquest article va aparèixer al número 99 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 de desembre de 2003)
Nota: quin és el poble (garriguenc) de la foto?
El que en alguns lloc són nois, a l'altre són xicots i xiquets.
ResponEliminaHe adoptat els xiquets, sobretot quan vaig a Barcelona; que se sàpiga d'on vinc.
Jo també sóc de xiquets, Olga.
ResponElimina