Reflexions sobre el cereal

D’un temps ençà, des que els pagesos de les Garrigues veuen com no els surt a compte mantenir el conreu de l’ametlla, el cereal agafa més i més protagonisme. Arrenquen els ametllers dels trossos, n’esborren els bancals i les feixes amb maquinària pesada i hi sembren ordi i blat majoritàriament,encara que a viatges és d’alfals la llavor que fa cap als solcs.

Ara bé, aquest últim extrem només es dóna quan hi ha prou aigua com per escampar-la a la manera capellanesca –reg per aspersió. I això, de moment, no és gaire corrent a la salvatge garriga. Ben cert és que els sembrats no comporten, ni de bon tros, tanta feina com els arbres. De la sembra tardorenca a les primeres calors primaverals no cal que el pagès hi faci res.Com a màxim pot fixar-se quant creixen a la setmana les tiges del cereal o intentar esbrinar si plourà a temps per fer les catifes més llustroses i frondoses.
I ni així, perquè els temps del segar i del batre ja no són d’aquest món, i les màquines fan en qüestió d’hores allò que costava dies de destriar. A més, deuen pensar molts, què hi pot haver més desagraït que cultius com l’ametller? Que si un any gela, que si l’altre s’embromen les floretes per la boira –com ha passat aquest any-, que si el següent cau un aiguat en plena collita i s’ha d’anar de cap per avall per plegar els fruits… Tot són maldecaps i al final ben poca cosa se’n treu. Per tant, un any que el cereal vagi malament tampoc no hi haurà tanta diferència amb una collita estàndard d’ametlles.

En contra d’aquesta percepció, crec que hem de valorar quins són els riscos d’aquesta política. Hem de pensar si ens podem permetre grans superfícies sense cultivar perquè precisament aquest any el guaret mana fer descansar la terra. O si ens podem permetre el luxe de llogar la cossetxadora per quatre clapes d’ordi. O si ens podem permetre, en definitiva, que el vent, la pedra o la sequera ens agafin amb els pixats al ventre.

Els nostres vells sempre deien que s’havia de tenir una mica de cada cultiu per assegurar un mínim de subsistència. D’aquesta manera, si un any en fallava algun, a la força algun altre havia d’anar mínimament bé. Tot i que la malastrugança garriguenca ja era llavors de dimensions considerables, resultava molt difícil que hi hagués un any tan desastrós que en tot hi fessin porra.

Tot i que no cal arribar a extrems tan peculiars com plantar carxoferes a cada feixeta d’olivers; magraners, codonyers o ceps a les planes d’ametllers; i fins i tot marihuana barrejada amb el panís, no estaria malament que seguíssim aquest consell i que les Garrigues continués conservant certa diversitat de conreus. Un mínim comú denominador on hi hagués olivers, ametllers i també sembrats, però en la seva justa mesura. Fóra bastant aventurat cobrir el paisatge amb catifes d’ordi, blat o alfals de forma indiscriminada, més que res, perquè no se sap mai quan el temps ens pot fer una mala passada. I encara menys si l’assegurança se’n voldrà fer càrrec.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 111 del SomGarrigues (del 21 de maig al 3 de juny de 2004)