Entrepussar amb la mateixa paraula

El llenguatge té unes coses… Sota una aparença inofensiva, quatre paraules escadusseres se’t poden posar travesseres a l’hora de pronunciar-les. Tant li fa que siguin llargues o curtes; cultes o planeres; planes, esdrúixoles o agudes; tiques, xiques, miques, cama-curtes o ballariques: quan menys t’ho esperes se’t fa un nus a la llengua i no hi ha manera de desnusar-lo.

N’hi ha que ho converteixen en una professió no remunerada, això de crear frases costerudes, pedregoses i plenes de giravolts. Tan aviat et poden dir que els alls tendres couen i que els secs piquen com que, per al seu gust, ja plou prou, pel poc que plou. Que el penjat, si es despenja, fotrà de mig a mig els setze jutges del jutjat, perquè ja no podran menjar-li més el fetge. I que, fins i tot, en coneixen una que codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia codonys... de genollons.

Ara, de la mateixa manera que els embarbussaments suposen un problema per a la dicció, també serveixen per millorar-la. En efecte, el fet que entrepussem, una vegada i una altra, amb la mateixa paraula, fa que moltes vegades ens entestem a superar-nos, a esquivar els paranys lingüístics. Ens hi mirem més, en allò que diem, xerrem més a poc a poc, ens preguntem què significa aquella paraula estranyota, maixanta, que no es pot agafar per cap cantó.

A més, són una eina valuosíssima per ensenyar la nostra llengua als nouvinguts. Quantes vegades fins ara un andalús, un castellà, un francès, un romanès, un equatorià o un marroquí han entrat en contacte amb l’idioma gràcies al Pinxo i al Panxo? Quantes d’altres a partir d’aquest moment un xinès, un senegalès, un turc, un neozelandès, un bolivià o un armeni s’estrenaran en català degustant un plat blanc pla ple de pebre negre?

 I suposen una mostra més de l’humor de tota la vida, d’arrel popular, un humor que no pretén riure’s de ningú, sinó compartir una bona riallada amb tothom qui s’hi vulgui afegir. Un humor que té efectes terapèutics, que tan aviat pot fer-te oblidar les penes com deslliurar-te momentàniament d’una mal de cap eixordador. Perquè qui pot estar-se de riure quan li diuen, depressa depressa, que n’hi ha una que collia codonys, codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia collons –perdonin les molèsties-, codonys collia... a l’hort de la tia Maria? 

Nota: Aquest article va aparèixer el 27 de desembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.