Nosaltres no som d'eixa Europa

Per si no us ho havien dit, el proper 20 de febrer fem un referèndum. No és per decidir si volem continuar units a l’estat espanyol o volem la independència, si volem seguir a l’OTAN o sortir-nos-en, si volem destinar més ajudes a la cooperació exterior o no. Ni tan sols per decidir si volem seguir mantenint una gent que no fa res més de profit que anar a la neu a fotre’s de lloros amb els esquís, al mar a hissar i a plegar les veles de qualsevol closca de nou i a lluir davant les càmeres la posició que en Cisquet els va deixar en testament. No, res de tot això: votem si acceptem o no la Constitució Europea.

I el govern espanyol, aprofitant l’avinentesa, ens ha endinyat una campanya publicitària que ens ha deixat mig torts. Després dels torrons, les neules, les bombolles del cava i la costa de gener ja només faltava que no poguéssim donar un pas sense sentir que aquesta norma garantirà el respecte per la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans... L’allau propagandístic ha estat tan gros que fa basarda pensar com serà la vida des d’ara fins el dia de sant Nemesi.

Ens la pinten molt xocanta, la constitució. Servirà per convertir l’Europa dels vint-i-cinc en un espai de seguretat i justícia sense fronteres; obrarà a favor del desenvolupament sostenible basat en un creixement econòmic equilibrat; fomentarà la cohesió econòmica, social i territorial dels estats membres; servirà per a quelcom tan metafísic com fer participar més la societat civil en la presa de decisions... Si enlloc de ser una norma jurídica fos un noi, totes les noies sospirarien per la seva ossamenta. I si fos noia, tindria una tribu d’admiradors que moririen per obtenir-ne quatre paraules o un lleuger somrís.

Llàstima que, com totes les coses d’aquest món, el projecte de Constitució Europea sigui quelcom diferent d’allò que aparenta. Quan t’hi apropes veus que té arrugues, bonys, i que li falta un bon bocí per ser considerat el cànon de bellesa legislativa per excel·lència. Perquè insisteix en la llibertat de circulació de capitals, però no concreta res sobre el dret a una feina digna. Perquè fa referència al comerç lliure, però no esmenta com es tradueix, a la pràctica, que tots els ciutadans europeus tinguem dret a l’habitatge i a la salut. Perquè permet que el Banc Central Europeu ens dicti quina política econòmica hem de seguir, però en canvi impedeix un control real i democràtic per part dels països membres. Perquè atorga al Parlament europeu un paper més actiu, amb més competències, però no és capaç d’instaurar la figura del President europeu, escollit per tots els ciutadans de la Unió. Perquè dóna un bri més de protagonisme a les regions, però a l’hora de la veritat qui continua tallant el bacallà són els estats. I perquè no no reconeix com a oficial una llengua, la nostra, que es xerra en tres estats membres i que figura entre els deu idiomes amb més parlants del nou tinglado comunitari.

Per tots aquests motius crec que no podem donar suport a la Constitució Europea. No pas perquè no tingui coses bones, que en té, sinó perquè en podria tenir moltíssimes més. Penso que ha arribat l’hora d’exercir el nostre europeisme com toca: essent exigents i rebutjant tot intent de fer-nos combregar amb rodes de molí. Hem de deixar-los clar d’una vegada que nosaltres no som, no hem sigut mai ni volem ser d’una Europa així.

Nota: Aquest article va aparèixer el 13 de gener de 2005 al SomGarrigues Weblog. Posteriorment al número 130 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 25 de febrer de 2005)