Tot construint la cultura de l'oli

Les Garrigues necessiten, com l’aire que respiren, una promoció constant del seu actiu més important: l’oli d’oliva verge extra. Una promoció que involucri les forces vives de la comarca: institucions públiques, empreses privades, associacions i persones a nivell individual. Una promoció que no s’aturi, que evolucioni, que cerqui a cada moment com fer el producte més atractiu de cara al consumidor i la manera de penetrar en nous mercats. Una promoció que vagi de la maneta amb l’oferta turística de la comarca, com els masos de volta, les cases de pagès, els Vilars d’Arbeca o les pintures rupestres del Cogul. Una promoció vinculada a una ruta gastronòmica de l’oli, que inclogui tot el gremi de restauradors de la comarca. Una promoció que… Pensant-ho bé, fa falta alguna cosa més que promoció.

I, com diria aquella cançó, quina cosa és? Doncs una cosa que no es pot veure ni es pot palpar, però que existeix. Quelcom més que un color, un sabor o un aroma: un caràcter. Allò que converteix el vi del Priorat, de la Terra Alta, del Penedès o dels Costers del Segre en alguna cosa més que una beguda alcohòlica producte de la fermentació dels carrolls de raïm. Tot un ceremonial, una parafernàlia que encara no acompanya l’oli, però que si Déu, o la Fortuna, o la conjunció astral de Mart, Saturn i el cometa Halley volen, sens dubte que algun dia en formaran part.

Quan arribi aquest dia els artistes de renom es dedicaran a produir olis d’autor: olis selectes, concebuts en les condicions climatològiques més adequades, nascuts de les millors varietats d’oliva, portats al món amb les millors tècniques de reproducció assistida i criats en els recipients on millor conservin les seves qualitats primigènies. Serà la irrupció del glamour al món de l’oli.

A partir d’aquí no serà gens estrany que es paguin veritables bogeries, en qualsevol casa de subhastes de Londres o Nova York, per un lot concret d’olis de les Garrigues. O que els tastets d’olis esdevinguin un nou element de distinció social: que si aquest oli té un gran bouquet, que si aquest altre té l’olor de l’espígol de la Serra Grossa, que si el de més enllà adopta la tonalitat de l’or quan es fon… Fins i tot, fins i tot, serà la cosa més habitual del món acudir de tant en tant a la Societat d’Amics de l’Oli de les Garrigues, on, precisament, podrem dedicar-nos a dir esnobismes i fanfarronades com les que s’esmenten línies enrera.

Però, mentre aquest dia no arribi, haurem de treballar perquè el nostre oli obtingui el reconeixement que mereix. Haurem de construir, pas a pas, una cultura de l’oli que serveixi tant per saber quina és la temperatura òptima de conservació com l’esperança de vida -altrament dita data de caducitat- del producte. Que ens mostri els pros i els contres de cuinar amb olis diferents en funció de si fem una amanida o unes patates fregides. O que ens ajudi a apreciar quines són les diferències bàsiques entre un oli filtrat i un altre de tèrbol.

Només que anem fent en aquesta direcció, serà molt difícil que no ens sortim amb la nostra. Dificilíssim. Complicadíssim. Remotíssimes, les possibilitats de no reeixir. A no ser, és clar… que la suprema divinitat, els cossos que suren per la celístia o la mala llet s’entestin a fer-nos la punyeta.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 134 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 d'abril de 2005)