El meu regne no és d'aquest món

El contenciós per les obres d’art de la Franja de Ponent sembla que no s’hagi d’acabar mai. Ja fa onze anys de la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó i una mica menys de la reclamació de l’art sacre provinent de les parròquies aragoneses, i les parts en conflicte estan com el primer dia. Els uns reclamen les obres dipositades al Museu Diocesà de Lleida perquè creuen que els pertanyen i els altres s’hi resisteixen adduint el mateix motiu.

És realment curiosa, aquesta polèmica. Primer, perquè les parts en disputa (el bisbat de Barbastre-Montsó i el de Lleida) formen part de la gran, catòlica, apostòlica i romana Santa Mare Església. Així doncs, mentre la Llei de Déu Nostre Senyor estableix que tots ho hem de compartir tot com a bons germans, els seus representants a la terra s’estiren els cabells per un grapat d’obres d’art. I després, perquè la negativa del bisbat de Lleida a acceptar les ordres de Roma que resen (mai millor dit) per la devolució de les obres a l’Aragó podria constituir un exemple flagrant de desobediència canònica. Un cas excepcional d’insubmissió capellanesca en una institució on no s’acostuma a pair gaire bé que els de baix contradiguin els de dalt.

Ara, el més curiós de tot és la implicació dels poders públics en l’afer: els uns defensant el retorn de les obres a l’Aragó i els altres lluitant per la permanència de l’art sacre a la capital del Segrià. I més quan aquesta és una qüestió de poca rellevància social, que amb prou feines depassa les primeres planes dels diaris, molt per darrera (a anys llum, m’atreviria a dir) de problemàtiques com l’habitatge, l’atur, la immigració o la inseguretat ciutadana. Què hi fan els poders públics, per tant, en un tema que interessa a tan poca gent?

Per la part que ens toca, què hi fan la Generalitat, la Diputació de Lleida i la Paeria en un fangar com el del Diocesà? Que potser no tenen clar que és un assumpte merament eclesiàstic, una disputa interna en una institució privada? Realment pensen que es tracta d’una qüestió nacional, històrica o cultural? O potser aquesta implicació respon, més aviat, als calés que han invertit en les obres de construcció i museografia del nou edifici del Museu, que aquest juny ja ascendien a vora 3000 (!) milions de les finades pessetes? No serà, ara que hi estan empantanegats, que no tenen més remei que continuar fins al final per no quedar en evidència davant els contribuents? Com reaccionarien aquests últims si un dia es decidís el retorn les 113 obres en litigi? Passarien factura als polítics del territori per gastar-se tants diners en un projecte que va néixer amenaçat des del primer dia?
Fóra desitjable que, quan els nostres polítics demanen als bisbes que no es fiquin en política, fossin conscients que potser són ells, els primers que han de predicar amb l’exemple. Que són ells, els que no han de capellanejar més del compte. Que no s’han d’ocupar d’un regne que és d’un altre món. Que ja en tenen prou, i de sobres, amb els maldecaps d’aquesta vall de llàgrimes. Fóra desitjable, encara que només fos perquè no els prenguessin el pèl i els quartos.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 172 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de setembre al 5 d'octubre de 2006)